Els amics de Garzón.

No entraré a valorar la bondat, o no, de l'ex jutge Baltasar Garzón. Primer perquè aquesta percepció és molt subjectiva i depenen molt directament de l'escala de valors que cada un tingui per anar pasturant per la vida. En segon lloc perquè crec que la visió d'Espanya que ell té, no coincideix en la forma com jo concebo un estat plurinacional en una estructura federal. Però, dit això, sí que considero que Baltasar Garzón ha estat el cap de turc per escarmentar a futurs aspirants a "Jutge Estrella". La pantomima jurídica que han organitzat per apartar-lo de la judicatura és pròpia d'un sistema judicial de monarquia bananera. L'objectiu principal era aparta’l de l'exercici de jutge, i per això la dreta espanyola (afectada pel cas Gürtel) i l'extrema dreta (amb el sindicat "Manos Limpias"), han comptat amb la complicitat d'una part important dels membres del Consell General del Poder Judicial. Per aconseguir l'objectiu era necessari poder disposar de diversos casos que penalitzaran al jutge Garzón. Sabent per endavant que només en un dels casos, aconseguirien els suports suficients per l'objectiu final, que era expulsar-lo directament de la carrera judicial. Si haguessin atacat a Baltasar Garzón només per haver ordenat escoltar les converses que alguns encausats del cas Gürtel, havien mantingut amb els seus advocats. Se'ls hauria vist molt el llautó, ja que la ciutadania no hagués entès que es castigui el jutge per intentar evitar el blanqueig d'uns diners, obtingut de forma fraudulenta a través de la xarxa de contactes de diferents membres del Partit Popular. Això no hagués estat un motiu suficient per entendre que es carreguin la carrera d'un jutge que a part de ser vanitós, una mica narcisista i amb vocació de protagonisme, també ha estat un jutge valent i que no li ha tremolat el pols a l'hora de prendre decisions arriscades, encara que els encausats siguin poderosos. Jo em pregunto si és casualitat que els tres processos Garzón hagin coincidit en un espai molt curt de temps, tenint en compte el col•lapse de la justícia i que cada un dels casos es va donar en un temps diferent, a tal punt que un d'ells va prescriure per haver superat el període màxim per realitzar un judici. Doncs si tenim en compte que la Llei orgànica del poder judicial estableix que les vistes s’assenyalessin per l'ordre de la seva conclusió, per tant si s'altera aquest ordre s'han de donar les raons, motius, que justifiquen la seva alteració. En aquest cas no consta que s'hagi informat sobre les raons per les quals s'ha seguit un ordre diferent del referit en la llei, sorprèn la concurrència de tres procediments diferents, per fets diferents, respecte de decisions judicials adoptades en temps diferents pel jutge. Casualitat o no la veritat és que l'opinió publica rep aquestes coincidències amb recel, pensant sobretot que alguna cosa fa olor de podrit en el Consell Generat del poder judicial en convocar les vistes en l'ordre que els ha interessat, per donar suport a l'estratègia que tenien teixida per aconseguir el seu objectiu. És sospitosa la cadència dels judicis i la interpretació del dret d'uns magistrats que condemnen en el primer procés a Garzón el just per acabar amb la seva carrera judicial, oblidant l'altre jutge que va seguir fent el mateix, absolen en el segon per prescripció però tirant-li a sobre totes les escombraries que poden i es permeten en l'absolució final seguir mantenint que no és possible anar contra els crims d'humanitat en el cas de la guerra civil perquè el 1936 la legislació sobre el tema no estava feta, com si ho hagués estat en el procés de Nuremberg. Hi havia jutges progressistes en aquest tercer cas, i pel que sembla troben raonable que els crims contra la humanitat del franquisme quedin, no només impunes, sinó blindats de cara al futur. En fi, el trist episodi ha servit també perquè altres progressistes, ara de la ploma, matxaquin a Garzón a toro passat.

El Duc dels nyaps està ben assessorat.

Estem assistint a un rentat d'imatge del Duc d’Urdangarín, que amb una maniobra orquestrada des del Palau de la Zarzuela. Per a preparar la primera declarció, cal infuir sobre la opinió pública i ja s'està duent a terme per part d'alguns mitjans de comunicació, una campanya de beatificació, intentant vendre una imatge del gendre del Rei molt més pueril i plena d'innocència, encara que això suposi fer-lo quedar com el tonto del cul. Almenys aquesta és la sensació que em va quedar, quan el passat divendres 24 febrer, al programa Els Matins de TV3, vaig tenir l'ocasió de poder veure a una sèrie d'individus que podríem qualificar de "cortesans", és a dir amics personals del gendre del Rei d'Espanya, com el Valero Rivera (el seu exentrenador al Barcelona) o una persona que va treballar durant un any a l'Institut Noos i que havia tingut al Duc com a cap. Tots dos parlaven meravelles d'un personatge en qüestió, tant com a persona, com amic o com a cap. D'altra banda fa escassament uns dies, es va publicar en tots els mitjans de comunicació d'àmbit nacional, una carta signada pels pares i els germans del esmentat Duc, on tots enaltien la bondat d'aquest personatge fins al punt de presentar-lo com un nen que fa la primera comunió, òssia com el tonto del cul incapaç de matar una mosca. Per a mi està molt clar que tot aquest interès per vestir de blanc al gendre del Rei, forma part d'una estratègia de defensa, en la qual es pretén mostrar al personatge com un immadur incapaç de fer res de mala fe en el món dels negocis . Per poder presentar-ho així, és també necessària la segona part de l'estratègia que és escampar la merda a tort ia dret, per carregar tota la responsabilitat al seu soci Diego Torres, en primer lloc i després a tots els polítics del Partit Popular, que estaven tan satisfets de fer-se fotografies amb el gendre de sa majestat. La sensació que tinc és que, un cop més, la justícia espanyola tornarà a posar-se en ridícul davant l'opinió pública internacional. Una justícia extremadament polititzada i controlada per la dreta espanyola, incapaç de reaccionar davant del món jurídic internacional i demostrar que les sentències que emet, tenen una base jurídica sòlida comparable a qualsevol sistema jurídic europeu. Recordeu que ja el Tribunal Constitucional va fer el ridícul en el seu moment, retallant l'Estatut de Catalunya. Van ser tan ineptes jurídicament, que van decidir carregar-se aquest document amb cinc membres del tribunal amb el càrrec caducat des de feia alguns anys. Persones que el seu càrrec s'havia extingit per finalitzar el període per al qual estava triat i en canvi van continuar exercint el seu mandat. Tot el món jurídic molt internacional va poder veure de la manera com s'imparteix la justícia a Espanya. Fa escasses setmanes vam poder veure com l'expresident de la Generalitat valenciana, Francisco Camps, era declarat innocent de suborn passiu, en rebre uns regals d'una trama de corrupció que involucra directament al Partit Popular. El tercer capítol d’aquesta història serà veure com li donen una petita bronca al Duc, perquè no faci més entremaliadures d'ara endavant. Però sobretot hem de veure com a la filla del Rei d'Espanya, no se la s'involucrarà per a res. Encara que el seu nom estigui com a membre d'algunes de les societats que han fet aquests excessos. Però això sí, ella no sabia res de tot això. Només firmava papers. Crec que el Duc de Palma hauria d'haver après del seu sogre i organitzar la trama d'interessos, que permet mantenir-se a la família reial espanyola, d'una forma molt més discreta i sobretot amb socis molt més sòlids i solvents que els que es va buscar el Duc dels nyaps.

La faula del rei Artur i l’Alícia al país de les meravelles.

No cal ser un expert politòleg per adonar-se que el pacte entre CiU i el Partit Popular a Catalunya no està mogut per una afinitat cordial, sinó per una necessitat que, tot i la geometria variable, ha acabat posant al rei Artur en els tentaculars braços d'Alicia. Estem revivint una relació complicada, de la qual CiU ja en va trasquilada en la legislatura en què Aznar va tenir majoria absoluta. Diríem que estem vivint un "Flashback", que és l'anglicisme que utilitzen els més moderns o estem vivint un "Déjà vu" que utilitzen els pijos francòfons. En realitat, estem assistint a un matrimoni de pura conveniència, estem vivint una relació amb dret a cuixa consentida per l'hereu de Catalunya. Al meu entendre, resulta del tot infantil que el PP exhibeixi el seu suport al Govern de la Generalitat com si es tractés d'un trofeu de caça, i recrimina a CiU aquesta actitud pública de mala consciència, a l'eludir el reconeixement que es recolza en els vots del PP per superar la seva minoria, recorrent a eufemismes com aquest de considerar els populars "soci responsable" sense investir-los de la condició de "soci preferent" o "soci estable". Jo crec que en el fons, tots dos sabien que acabarien signant el que fos per sortir del pas. CiU ha escollit la via més pragmàtica i s'ha empassat un cop més allò del notari. Ha decidit signar un acord amb el Partit Popular de Catalunya, perquè té la necessitat de tirar endavant la legislatura i pretén assumir el preu de la decisió dient que és un simple acord i no un pacte de legislatura. Estic convençut que els estrategs de CiU tindrà molt en compte que encara hauran d'aprovar els pressupostos de 2013 i de 2014. Amb la qual cosa si decideixen triar el mateix company de camí, hauran d'estar preparats per assumir les conseqüències. Perquè francament haver de pactar els pressupostos amb el partit que ha portat l'Estatut de Catalunya al Tribunal Constitucional, no pot sortir gratis. Estem davant del que anomenaríem "l’abraçada de l'ós". És aquesta abraçada que lluny de transmetre afecte i tendresa, el que intenta és asfixiar-te i aixafar-te. I d'això la història de CiU ja va tenir la seva pròpia experiència amb el govern d'Aznar. Crec que aquest és un matrimoni molt especial. D'una banda tenim a la núvia que és aquella filla d’un pare poderós però lletja, que està encantada d'haver-se casat amb un hereu guapo i de bona planta però que està a l'atur. Més concretament, d’això al meu poble en diem un "braguetasso" en tota regla. Després de signar els papers, hem pogut veure a la núvia com una papallona anant de televisió en televisió, amb una cara de felicitat infinita i encantada de conèixer-se a si mateixa. Fent grans esforços per sortir al costat del seu marit, a qui en canvi, li resulta incòmode retratar-se al costat de la seva nova esposa. Probablement perquè li resulta incòmode mostrar públicament que a casa probablement no portarà mai els pantalons i això pot passar-li factura d'aquí a quatre anys quan es divorciïn. Crec que CiU haurà d'anar contra rellotge per obtenir un bon resultat en la seva negociació per obtenir el famós Concert Econòmic, perquè cada dia que passa patirà l'erosió de la gestió del govern a Catalunya i el que és més greu l'erosió per sotmetre als capritxos de la Alicia, sense obtenir resultats que justifiquin aquesta decisió. Ara cal esperar.