La dignitat dels "indignats".

Finalment comença a bullir l'olla. I és que des del passat diumenge dia 15 més de mig centenar de ciutats espanyoles són escenaris de concentracions pacífiques de joves i no tan joves, que convocats per Democràcia Reial diuen públicament que estan farts de l'actual sistema polític i econòmic del nostre país.

Estàvem atents, com a observadors llunyans, dels moviments que reivindiquen llibertats democràtiques al nord d'Àfrica, potser creient que estem vivint en un país del primer món, on se'ns havia omplert la boca de l'esplèndida transició democràtica que vam fer en els últims 35 anys.

Després de 40 anys de dictadura, vam iniciar un projecte de democratització tutelada. Durant el qual l'exèrcit va tenir un paper estratègic per aconseguir donar una imatge democràtica, a una monarquia imposada com a únic camí amb possibilitats de pau i estabilitat. Sortint dels 40 anys de repressió era difícil que la població s'inclinés per qualsevol altra opció que pogués conduir a més accions de repressió o una amenaça de guerra civil.

El resultat de tots aquestes pors i temors ha estat un sistema de partits molt estricte, en el qual les cúpules controlen tot l'aparell del partit i es protegeixen a si mateixos contra qualsevol debilitat democràtica que vulgui qüestionar-los. És per això que davant els casos de corrupció el primer que fan és autoprotegir i emparant-se en el principi de presumpció d'innocència, mantenen en els seus càrrecs a les persones imputades per malifetes variades.

És per això que la ciutadania n’està farta i utilitzant les xarxes socials, que "encara" no controlen els poders fàctics de l'actual sistema democràtic espanyol, s'han concentrat al carrer per manifestar el seu rebuig a l'actual sistema polític que tolera els excessos de l'actual sistema econòmic.

La veritat és que la dimensió de les manifestacions ha sorprès els mateixos organitzadors. El moviment de protesta, espontani i transversal, ha tret a la superfície la crisi, després de tres anys sense protestes d’uns sindicats anestesiats, l'absència costava explicar, i els partits polítics, en plena campanya electoral, han estat enxampats a contrapeu. D'una banda Zapatero ha dit que "es tracta d'una expressió democràtica que cal escoltar i que es dóna en diversos països europeus". Però en les entranyes del seu propi partit, els socialistes tenen por que siguin ells els grans perjudicats electoralment. Per contra, en el Partit Popular diuen que es freguen les mans, ja que consideren que els manifestants i els que els donen suport a les xarxes socials no són el seu electorat.

Bé despres de tot plegat, crec que els manifestants, sense suport polític o sindical, han aconseguit integrar un moviment heterogeni en el qual poden estar els antisistema i la reacció populista que pretén deslegitimar el parlamentarisme, però el moviment reuneix molt més. Els manifestants expressen un malestar social. Aquest moviment manifesta estar farts per una situació de crisi, com s'ha demostrat en les anteriors protestes a Grècia i fins i tot al Regne Unit .. Diuen públicament i als quatre vents, que no se senten representats per un poder polític que està sotmès a un poder econòmic fora dels controls del sistema democràtic.

Per tant, la resposta que els "indignats" esperen dels nostres governants, no són tant reformes en la fórmula electoral, com poden ser la limitació de mandats o l'establiment de les llistes obertes, com canvis molt més profunds. Per exemple, resulta complicat entendre per què moltes decisions econòmiques es prenen per institucions que estan molt allunyades del control dels ciutadans, com si l'economia fos quelcom merament tècnic i la política no importés. O en el pitjor dels casos, com si els representants elegits directament pel poble, donessin el seu beneplàcit servil sense qüestionar res, als abusos dels que realment estableixen les regles, que no són altres que la banca i el gran capital.

Seguint les notícies d'aquests últims dies, he pogut llegir pancartes que deien: "Més pa i menys xoriço" o "Fallada de sistema reiniciant". Tots aquests missatges no poden passar desapercebuts per l'actual classe política, ja que tots ells posen de manifest que la ciutadania estem farts de que aquí només alguns tinguin dret als privilegis.

Quan a la gespa es juga alguna cosa més que un partit de futbol.

Són molts els símbols nacionals que apareixen durant la celebració d'un partit de futbol, ??convergint molts i variats interessos, entre ells un interès polític.

Crec que l'esport, com qualsevol altra manifestació de l'esperit humà, com l'art o la literatura, no és aliè als assumptes públics, i no ha de ser-ho. Seguidors i esportistes poden, des de la seva condició de tals, prendre partit, individualment o en grup, en les decisions que ens afecten a tots. D'aquesta manera, l'esport en general i el futbol en particular, poden servir com a via per a l'expressió d'idees, i com a mode de canalitzar reivindicacions polítiques o socials.

Recentment hem pogut viure una marató de clàssics entre el Barça i el Reial Madrid en què es posava en joc, més que un títol de Lliga, una Copa del Rei o una final de la Champions. Els dos equips simbolitzen cultures diferents dins de països diametralment oposats.

D'una banda tenim el nacionalisme espanyol, representat pel Reial Madrid, com a equip amb una llarga tradició futbolística que en moltes etapes de la seva història la va posar al servei del poder polític del moment. Tots recordem aquelles sis copes d'Europa guanyades en blanc i negre, i que un dictador com Franco, amb les mans tacades de sang, beneïa les glòries d'un Club que gaudia de tots els favors dels estaments esportius, polítics i judicials.

La simbologia d'aquest club es basa en la presència de la bandera espanyola en la pròpia samarreta i en les grades del seu feu, és a dir a l'estadi Santiago Bernabéu. Aquesta manifestació d'espanyolisme té la seva justificació en que el Reial Madrid simbolitzava els triomfs en les batalles esportives internacionals entre els anys 50 i els anys 70, que no podien celebrar-se mitjançant la selecció nacional d'Espanya.

D'altra banda tenim el Barça que llueix la senyera a la samarreta com a símbol d'identitat nacional i oneja en el seu estadi una multitud de banderes independentistes, que superen en molt a les blaugranes que representen els colors del club. El Camp Nou es va consagrar durant la dictadura de Franco com un temple per a la llibertat d'expressió, on el públic podia expressar-se en català, lluir la senyera i manifestar públicament contra la dictadura.

Per tant, aquest quàdruple enfrontament entre Barca i Madrid ha posat sobre la taula tota l'artilleria extra esportiva que, tant des de Madrid com des de Barcelona, ??s'ha volgut utilitzar com un cop d'autoritat política i cultural.

Si tenim en compte únicament i exclusivament a l'àmbit esportiu, el resultat dels cinc enfrontaments entre el Barça i el Madrid d'aquesta temporada, ens mostren un resultat de 9 gols a favor del Barça contra només 3 del Reial Madrid.

El nacionalisme espanyol ha perdut en l'àmbit esportiu i el testimoni més fidedigne l'han donat els mitjans de comunicació internacionals, que han apostat decididament pel joc del Barça. D'altra banda, el nacionalisme català ha donat mostres de maduresa en no respondre a les provocacions de la Central Lechera madrilenya i celebrar els èxits aconseguits amb seny i moderació.

Bildu posa en evidència la justícia espanyola una vegada més.

La llum verda del Tribunal Constitucional a les candidatures de Bildu tanca la qüestió jurídica de la presència de l'esquerra abertzale als comicis municipals del 22 de maig al País Basc i Navarra, desautoritzant de manera contundent a tota la cort del Tribunal Suprem que, amb anterioritat, havia fallat que aquesta coalició electoral venia a donar continuïtat a la il·legalitzada Batasuna. La decisió del Tribunal Constitucional es produeix per sis vots a favor de la majoria governamental o progressista contra cinc vots en contra del bloc conservador.

La votació en blocs ideològics torna a certificar la fragilitat d'una institució fonamental i posa de manifest que no aconsegueix escapar als riscos d'una politització vergonyosa. Fins i tot en aquells casos en que la decisió adoptada és la més d'acord al dret. Probablement amb aquesta esmena que ha fet el Tribunal Constitucional sobre el nyap que van fer els magistrats de la Sala número 61 del Tribunal Suprem, la justícia espanyola evita una sentència contrària dels tribunals europeus, que els hagués enrogit les galtes i hagués advertit de la manca de criteri jurídic que la magistratura espanyola utilitza en les sentències de conflictes territorials.

És justament per aquest plantejament visceral que té la judicatura espanyola cap a les nacions que habitem a la península ibèrica, que cada dia estic més convençut que els fa molta més por la voluntat d'autodeterminació de Catalunya que l'autodeterminació d'Euskadi, tot i que aquesta hagi utilitzat el terrorisme com a eina de pressió. La prova la tenim en què aquest grup de "savis de la justícia" del Tribunal Constitucional, va trigar quatre anys a emetre una sentència covarda que va causar un enorme desastre amb l'Estatut de Catalunya aprovat de forma democràtica pel poble català, i en canvi en unes poques hores de reunió van resoldre favorablement les candidatures de Bildu per a les eleccions municipals.

Tot aquest espectacle pornogràfic de l'alta judicatura espanyola, no fa més que posar a Espanya en el lloc adequat respecte a Europa. Venim a ser la democràcia bananera d'Europa, en la qual cada dia que passa es posa més de manifest que l'autèntica transició democràtica, encara té algun capítol per tancar. Amb tot això, L'únic que aconsegueixen és conduir a la ciutadania catalana, a començar a buscar camins d'insubmissió als plantejaments que es recepten des de la altiplà castellà.