Lo Blog del Bep

El somriure del poder genera la desafecció de la ciutadania.

2012-01-26T21:01:00.003+01:00

Una sensació d'indignació i de frustració cap a una justícia polititzada en el veí regne d'Espanya, genera una desafecció dels ciutadans cap als poders de l'estat. Ahir va ser un dia trist per a la democràcia quan vam veure que un jurat popular declarava "no culpable" (que és diferent de declarar "innocent"), l'expresident del París Valencià Francisco Camps.

Cada vegada es fa més evident que, en el veí regne d'Espanya, continuen manant els mateixos que ja ho feien en el règim franquista. És aquesta dreta cavernícola que controla els poders fàctics de l'estat, des del Exèrcit, l'Església Catòlica i el el gran capital dels nous i vells rics d'Espanya. Per a molta gent cada vegada està més clar que el poder judicial no només està al servei del poder executiu (és a dir està politizat fins a la medul·la), sinó que està al servei dels grans interessos econòmics d'Espanya, és a dir la ultradreta cavernícola de sempre .

La veritat és que no és casualitat que la sentència exculpatòria a Francisco Camps, coincideixi amb els processos al jutge Baltasar Garzón. Un per voler evitar que els acusats del cas Gürtel, en col · laboració amb els seus advocats, blanquegessin els diners que havien aconseguit amb la seva xarxa de corrupció amb el govern del Partit Popular, i un altre per voler evitar l'oblit de les víctimes de la dictadura feixista de Franco. Ensenyant al món sencer el tipus de sistema judicial que hi ha a Espanya.

La veritat és que per molt que m'esforci no puc entendre a la justícia espanyola, començant des del Tribunal Constitucional fins a l'Audiència Nacional, ja que s'està exhibint com un sistema judicial propi d'una república bananera, o millor dit una monarquia bananera. Han hagut de ser juristes de prestigi internacional, a nivell particular, i organitzacions representatives dels principals fòrums jurídics de diferents llocs del món, que han qüestionat la legalitat de la persecució a un jutge que no encaixa amb el que estableixen les cúpules judicials d'Espanya .

Respecte a la "no culpabilitat" de Francisco Camps es fa difícil d'oblidar els continguts de les gravacions que s'han exhibit en un judici. Sentint a la dona del propi Camps dir-li al "bigotis" frases com "t'has passat amb els regals, no calia tant" i l'individu en qüestió responent "però si això no és res". Ha estat un espectacle pornogràfic que no es pot maquillar amb la sentència d'un jurat popular que ha emès el seu veredicte amb cinc vots a favor i quatre en contra de la "no culpabilitat" de l'expresident de la Generalitat Valenciana. Alguna cosa fa pudor en tot aquest procés quan la corresponsal al País Valencià de la Televisió de Catalunya, la senyora Empar Marco, va manifestar en una crònica prèvia a la lectura de la sentència del jurat i emesa en l'edició del migdia del telenotícies, que els mitjans de comunicació es preguntaven què hi feia allotjat al mateix hotel que els membres del Jurat Popular, un jove militant del Partit Popular que havia assistit a totes les sessions del judici i que durant els dos dies de deliberació, en què els membres del jurat tenien d'estar aïllats, ell romania a escassa distància d'aquests membres al mateix hotel. Són respostes que probablement mai veuran la llum. Però que posen de manifest la justícia de pandereta que hi ha al regne veí.

Afortunadament, ara per ara, l'accés a la informació a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, facilita que els ciutadans puguem treure les nostres pròpies conclusions a partir de creuar informacions que ens arriben per diferents canals. És evident que l'art de separar el gra de la palla, és una virtut que cada un de nosaltres haurem de desenvolupar pel nostre compte, però cada vegada els costarà més fer-nos combregar amb rodes de molí.

Al meu entendre, el Partit Popular al fons està incòmode amb aquesta sentència. Primer perquè rehabilitar políticament a Francisco Camps serà una tasca impossible, després d'haver sentit totes les converses que s'ha demostrat en el judici, i segón perquè difícilment es pot donar novament confiança a un personatge que ha mostrat la cara més deplorable de la política.

Però, tot i això, haurà de donar-li una sortida airosa perquè Camps no estiri de la manta i posi moltes vergonyes al descobert. Per tant, en els propers mesos veurem quines són les estratègies que des del carrer Gènova, s'articularan perquè l'expresident estigui tranquil i no suposi un risc excessiu per a la legislatura de Mariano Rajoy. Crec que el Partit Popular haurà de donar una imatge de transparència i desmarcar-se de personatges com Francisco Camps i altres que aniran apareixent en la investigació de la trama Gürtel.

Els nostres polítics estan tècnicament preparats per prendre decisions complexes?

2012-01-15T16:00:00.003+01:00

Aquesta és la pregunta que em faig quan analitzo la situació econòmica en què estem i els criteris que s'han tingut en compte per prendre decisions que suposaven inversions multimilionàries. I això no ho dic ara que estem en plena crisi econòmica, amb un índex d'atur desbocat i unes perspectives de futur, a curt termini, molt negres. Això ja m’ho plantejava molt abans.

El fons de la qüestió ve de molt més enrere, de quan a Europa començaven a parlar de crisi i aquí, tant govern com oposició, encara fèiem cants de cigala com si això no anés amb nosaltres.

Davant aquesta situació, el primer que em plantejo és quin és el camí que un polític ha de seguir per ascendir a quotes de poder on hagi de prendre decisions transcendentals per al país. Analitzant-ho, el primer que veig és que tots els partits polítics confeccionen les seves llistes amb militants "de confiança" per als seus interessos. L'única condició que es valora és la capacitat de sotmetre’s a la voluntat de l'aparell del partit. No s’utilitzen estratègies de captació de talents com fa l'empresa privada. Probablement perquè les persones amb talent poden arribar a ser incòmodes en la gestió dels interessos de partit. Això suposaria trencar la primera premissa que ha de tenir un bon partit polític, que no és altra que "les persones amb talent pensen per si soles i això mateix les fa perilloses".

Per tant, assumint que els nostres dirigents polítics no són una selecció de les persones amb més aptituds del partit per desenvolupar la funció que els encomanem, els resultats que obtenim són justament els esperats: ineficàcia de la gestió, ineficiència en la inversió de recursos i paralització del projecte nacional de país.

És just en aquest punt quan apareixen aquest tipus de polítics amb estratègies a curt termini, en les que l'únic interès és passar la revàlida de les pròximes eleccions. Independentment de la planificació d'un projecte polític, ja sigui: un projecte de país, un projecte de municipi o un projecte de barri. Inverteixen en aquest tipus de projectes que meriten beneficis a curt termini i el que menys importa és si aquests projectes són necessaris i possibles ara.

Aquest tipus d'actuacions polítiques no entén de colors i lamentablement s'estén per totes les regions i municipis del nostre país. Només hem de fer una ullada i veurem aeroports acabats i tancats (com a Ciutat real o Castelló), aeroports deficitaris funcionant a base de subvencions públiques (com el de Lleida), línies de tren d'alta velocitat com la de Toledo a Albacete tancades per manca de clients. En canvi altres inversions que estan avalades per la Unió Europea i les autonomies mediterrànies com el Corredor Ferroviari mediterrani, la comunicació de l'alta velocitat amb França o l'autovia ràpida per creuar els Pirineus per la Vall d'Aran, continuen sent projectes pendents de realitzar.

Per a mi són evidents la degradació i pèrdua de dignitat dels polítics i com a conseqüència la disminució de confiança cap a ells dels ciutadans. Les raons són de tots conegudes ja que estem farts d'escoltar notícies de processos judicials a polítics i membres de la casa reial, que han utilitzat el poder per satisfer interessos que no són generals.

Per això em qüestiono la necessitat d'exigir responsabilitats legals a polítics que hagin fet inversions temeràries, contràries als interessos generals de la població. Crec que és del tot necessària una proposta de Llei de Responsabilitat Política per tractar de fer efectiva que la sobirania sigui del poble. Circumscriure la participació política a votar un cop cada 4 anys avui és clarament insuficient.
Cal crear mecanismes directes d'informació i de participació freqüents, amb els que puguem elevar propostes i controlar el poder polític. Cal implementar noves formes democràtiques adequades al moment històric.

En síntesi, la llei ha de tractar d'augmentar la participació dels electors en la vida política amb formes de democràcia directa. És necessari crear una relació contínua entre elector i elegit permetent, en casos extrems d'incompetència o irresponsabilitat política, la substitució del polític abans d'acabar la legislatura.

Potser d'aquesta manera podríem acabar amb un món on els rics parlen d'austeritat, la monarquia parla de justícia i l'Església parla de sexualitat, mentre la resta de la humanitat està en silenci.

El País Valencià fa un canvi de rumb.

2012-01-08T18:29:00.002+01:00

Portem gairebé una dècada en que la política del País Valencià ha viscut de radicalitzar alguns posicionaments. D'una banda hem tingut un anticatalanisme visceral i per un altre un afany faraònic de construcció de grans mega estructures, o esdeveniments de gran repercussió mediàtica.

Aquesta forma de viure que Francisco Camps va posar de moda durant tot el període en què va ser President de la Generalitat Valenciana, ha aconseguit un gran rèdit electoral, a curt termini, donant-li la majoria absoluta en les últimes eleccions autonòmiques, però ha suposat també una hipoteca per als propers 15 anys amb el deute acumulat i la desconfiança que ha generat en els "mercats" internacionals.

La sortida forçada de Francisco Camps del govern de la Generalitat Valenciana ha iniciat una guerra civil al Partit Popular Valencià. Ja s'han alçat veus d'alguns dirigents populars valencians pronosticant "tempestes severes" en les pròximes setmanes. Em sembla del tot evident la influència de la vella guàrdia, amb "la mà llarga d'Eduardo Zaplana en tot el que passarà en el futur més immediat. Sembla que Rajoy no està per guardar el cul de ningú que el tingui brut i en aquest cas Camps sembla que el té ple de merda.

El nou president Alberto Fabra treballa a marxes forçades per guanyar-se el respecte i l'afecte dels seus companys valencians. No ho tindrà fàcil. Primer ha d'aconseguir evitar que es produeixin desercions en l'executiu que presideix. Més d'un conseller té ganes de tirar endavant i deixar-li el camí lliure. Tothom al PP de València té clar que Fabra, pot trigar més o menys, però voldrà fer un equip seu, que per la meva part crec que és el més lògic i el que faria qualsevol persona sensata. Una vegada que un accedeix a un lloc de responsabilitat, mana, i si mana, fa el seu equip.

El govern valencià, amb Camps al capdavant, va construir unes grans infraestructures per acollir la sortida de la Copa Amèrica, que després no han servit per a res. També va organitzar la primera visita de l'actual Papa a Espanya, amb un pressupost desbocat. Una altra de les grans inversions faraòniques és l'organització del Gran Premi Mundial de Fórmula 1, en un circuit urbà que ha necessitat una inversió astronòmica i que a sobre requereix una despesa anual de muntatge i desmuntatge. En qualsevol cas han tingut el patrocini de Gürtel per finançar totes aquestes al·lucinacions i de pas finançar "alguna cosa més".

Amb tot aquest plantejament el nou president Alberto Fabra, haurà de reconduir el rumb de la nau i oblidar-se d'aquests grans dispendis econòmics, que han caracteritzat el populisme del govern de Francisco Camps. Aquest tipus de gestió, tant econòmica com política, del tot irresponsable i que té com a únic objectiu la pervivència en el poder.

En qualsevol cas, el que sí que és evident, és que el canvi de Camps per Alberto Fabra, ha suposat un punt d'inflexió en la política anticatalanista que de forma malaltissa havia desenvolupat Francisco Camps. Els primers senyals que ha donat Alberto Fabra és d'acostament a unes postures més racionals i de col·laboració entre el País Valencià i Catalunya, que comparteixen molts més interessos tan econòmics, com culturals i polítics dels que la vella guàrdia del Partit Popular Valencià ha volgut fer creure.

Amb el canvi d'any la foscor del túnel continua.

2011-12-31T20:56:00.002+01:00

Aquesta és la situació en què ens trobem a hores d’ara. Acabem un any en què la ciutadania ha dictat sentència i ha apartat del govern a l'esquerra. La situació de Catalunya és igual de difícil que la de la resta d'Espanya, però si tenim alguna petita avantatge és que ja portem un any de restriccions pressupostàries.

L'Artur Mas s'ha fet un fart cridar als quatre vents, el forat econòmic que va deixar el tripartit, la ciutadania ha cregut en el seu missatge i li ha donat confiança tant que en les eleccions municipals (arrasant en les principals ciutats excepte Lleida), com en les eleccions generals guanyant per primera vegada en la història als socialistes catalans.

Ara ens queda un dubte, que és el de poder veure el nivell d'agressivitat en els plantejaments econòmics que havia de presentar-nos el Partit Popular, per al proper any Mariano. Doncs bé, al Partit Popular s'han estrenat amb una puntada al cub a la socialdemocràcia. Instaurant impostos escandinaus per una classe mitjana urbana, a la qual s’xtorsiona com a principal motor per sortir de la crisi. Però això si, cal transmetre un missatge positiu, el Partit Popular ha fet un gest de complicitat als jubilats, pensionistes, els aturats als quals se'ls acaba el subsidi i els perceptors del subsidi agrari. També ha demostrat un especial interès per a les rendes sense nòmina a l'hora de tributar, però han omès qualsevol referència a augmentar els impostos a les grans fortunes.

Doncs bé, aquestes mateixes grans fortunes són les que han anat campant al llarg de la transició democràtica al nostre país, sense que cap govern ni del Partit Socialista ni del Partit Popular els hagin gosat tocar, amb tota certesa a causa de la necessitat de finançament dels propis partits polítics. Fins als propis tècnics tributaris catalans, advoquen per un impost de grans fortunes en comptes del "obsolet" de Patrimoni, sobre el qual consideren que no s'ha recuperat de forma correcta. Només s'ha rentat la cara a una decisió presa en calent i que les evidències de l'economia mundial s'han encarregat de posar al seu lloc. En qualsevol cas, l'impost sobre les grans fortunes que prepara l'Executiu català no anul·laria el de patrimoni que ha d'aprovar al Congrés dels Diputats, de manera que el Govern mantindria la recaptació dels dos perquè l'estatal afecta tots els ciutadans i el de grans fortunes als que acumulen grans guanys i les mantenen passives.

L'únic que és clar és que l'estratègia econòmica del Partit Popular va enfocada a infringir la màxima pressió fiscal a les classes mitjanes, a través de l'aplicació desmesurada de l'impost sobre el Rendiment de les Persones Físiques (IRPF), que s'establirà en el 52% en bona part d'Espanya. Gravamen màxim del 56% a Catalunya (si tenim en compte el plus autonòmic). L'Espanya de Mariano Rajoy paga com Holanda, la Catalunya d'Artur Mas, com Suècia. Només ens supera Dinamarca amb el 59% segons les dades publicades per l'oficina europea d'estadística (Eurostat).

Haurem de veure si el Rajoy és capaç de treure l'economia espanyola del pou en què està ficada. En principi les eines les té, doncs amb la folgada majoria absoluta que disposa, pot dirigir les estratègies econòmiques que li vingui de gust per acontentar les institucions europees i a aquests ens abstractes anomenats "mercats".

L'únic dubte que em planteja és si podrà tirar endavant tot aquest pastura sense comptar amb Catalunya, que és la principal generadora del PIB espanyol (18,47%, segons dades de l'INE), i duríssim banc de proves del "inici de l'inici" al què es referia la jove vicepresidenta Soraya Sáez de Santamaría.

El Senat: un centre de dia de polítics caducats?

2011-12-17T13:29:00.004+01:00

Si un dia ens agafa un rampell i sortim al carrer per preguntar a la ciutadania una cosa tan simple com: per què serveix el Senat? Probablement ens adonarem de seguida, que la majoria dels interrogats no sabrà definir quina és la funció del Senat i molt menys quina és la seva utilitat.

Sense ànim de donar lliçons a ningú, vull exposar que el Senat sorgeix al segle XIX com a contrapès conservador a la cambra baixa o Assemblea. A les assemblees els diputats eren considerats els representants del poble encara que, en realitat, només eren triats pels que tenien dret de sufragi, és a dir, un reduït sector que, en gaudir d'un determinat grau de riquesa (propietaris agrícoles, empresaris, professionals liberals i funcionaris), pagava impostos. Els senadors, per contra, eren designats pel rei entre una selecta minoria d'aristòcrates, alt clergat, gran burgesia i elits polítiques i funcionarials. L'Assemblea representava a les classes mitjanes, el Senat a les classes altes. Evidentment amb l'aparició del sufragi universal en ple segle XX, comencem a qüestionar-nos quina és la utilitat del Senat en un sistema com l'actual.

Fins i tot el sistema d'elecció per al Senat a Espanya, està fora de l'qualsevol lògica democràtica. En contra del que podria semblar, en fer-se a través de llistes obertes, ens portaria a suposar que estem davant del més democràtic del sistema d'elecció de candidats. Però això no és així, ja que els electors només triem directament mitjançant el nostre vot a quatre cinquenes parts de l'hemicicle i l'altra cinquena part restant la trien directament els parlaments autonòmics, segons els seus interessos partidistes per col·locar a persones del seu interès.

Pel que fa a funcions de la Cambra, aquestes amb prou feines n’hi ha, ja que les funcions del Senat estan subordinades totalment al protagonisme del Congrés. Prova d'això és que el Senat pot esmenar lleis que aprova el Congrés, però un cop esmenada la llei està torna a la Cambra baixa on podrà reformar-se un altre cop i aprovar-la definitivament. Amb la qual cosa la funció del Senat queda totalment diluïda.

La possibilitat de prescindir d’una càmera com el Senat està totalment oberta. De fet països com Noruega, Suècia o Dinamarca no tenen Senat. Altres països com Alemanya té una càmera amb 100 senadors i una potència mundial com els Estats Units tenen un senador per cada estat. A Espanya tenim un Senat amb 260 afortunats i afortunades que viuen del Xollo i que ens costen 350 milions d'euros cada any.

Aquest malbaratament econòmic va tenir el seu colofó ??fa escassament uns dies quan el president sortint del Senat (Javier Rojo) va presentar una col · lecció de 34 quadres de presidents i expresidents de l'estat i les càmeres, que van costar la insignificança de 417.000 € (gairebé 70 milions de les antigues pessetes).

Amb la qual cosa estem davant d'una càmera que només serveix per col·locar a polítics descatalogats. Es tracta de donar una poltrona a polítics que han servit al seu partit i que, o bé han perdut unes eleccions i estan en retirada o han perdut la confiança del seu partit i els retiren a aquest gran cementiri d'elefants. La prova més evident la tenim en que en el pròxim mandat, figuraran com a senadors cinc ex presidents autonòmics com: Joan Lerma, Marcelino Iglesias, Francesc Antich, Vicente Álvarez Areces i el nostre Molt Honorable José Montilla. El qual a més de percebre el sou de senador tindrà els beneficis de ser expresident de la Generalitat amb despatx, guardaespatlles i cotxe oficial.

Un altre dels insignes polítics catalans que gaudirà d'un retir daurat és l’eco socialista Joan Saura, que després de figurar durant quatre anys com a Conseller d'Interior de la Generalitat, va sortir de la conselleria amb la motxilla de cinc bombers morts a l'incendi d'Horta de Sant Joan i múltiples ficades de pota amb els Mossos d'Esquadra.

És per això que m'identifico amb la descripció que va fer Quim Monzó del Senat, en la què afirma "El Senat no serveixen més que per exercir de centre de dia de polítics caducats" i igual que ell penso que és una indecència que amb la que està caient es mantingui un organisme com aquest.

Noblesa obliga.

2011-12-15T20:22:00.003+01:00

No sé si estem tan avançats com creiem, quan en ple segle XXI som capaços d'atorgar privilegis i prebendes a determinats individus, pel sol fet d'haver nascut en una determinada família. Almenys aquesta és la qüestió que s’em planteja després de comprovar lo fàcil que és fer negocis des de la Casa Reial.

De fet, la Corona és una institució que el poble va aprovar per referèndum poc després d'haver mort Franco. Amb tot el que suposava sortir d'una dictadura de 40 anys, amb uns poders públics controlats per l'exèrcit i una Església Catòlica que beneïa al règim dictatorial en totes les seves vessants.

Aquesta va ser la forma de restaurar la monarquia a Espanya. Preguntant a l'agent si volien a Joan Carles de Borbó com a Rei d'Espanya o en cas contrari, com a alternativa només existia el caos, que hagués estat l'excusa perfecta per a què, un exèrcit disposat a no perdre cap dels seus privilegis, proposés un altre dictador per continuar vivint del xollo uns altres 40 anys més.

Aquest és el panorama amb què la monarquia es va reinstaurar a Espanya. Teníem un rei que no convencia a ningú, fins que ens ho van fer entrar amb calçador, en fer-se l'heroi la nit del 23 de febrer de 1981. Aquest va ser el bateig internacional de Joan Carles de Borbó, que el va ajudar a dissipar alguns dels dubtes que generava en l'àmbit internacional.

A canvi de tot això, la Casa Reial han tingut una sèrie de privilegis vitalicis que s'amaguen darrere de negocis foscos que estan sempre protegits pels propis serveis d'intel·ligència del país (si és que se'ls pot anomenar d'intel·ligència), i l'establishment polític espanyol més nacionalista.

Ens volen fer creure que tots els Borbons viuen dels 8 milions i escaig d'euros que l'estat paga anualment per mantenir els capritxos de tota la família. Mai ningú s'atreveix a publicar cap notícia sobre quines són les fonts d'ingressos de la família Borbó - Grècia. Hem assumit d'una forma natural que aquesta gent viu d'aquests 8 milions d'euros.

Ara resulta que aquest duc que jugava a hambol, ha tingut massa fam i ha estat poc discret a l'hora de muntar el seu xiringuito. Doncs tots tranquils! Aquí no passa res! Apartem al Urdangarín de la família reial i així fem un tallafocs per evitar que la resta del Clan es socarrimi i puguin continuar vivint a tot ritme. I així quedarà la situació. Veurem com les responsabilitats sobre tots aquests diner públic desviat a butxaques privades, acabaran en la persona del Urdangarín.

Jo sóc plenament conscient que el cost que suposa la Casa Reial a l'estat, seria el mateix o més en el cas que tinguéssim un president de la República espanyola. L'única diferència és que tindria l'oportunitat de poder votar-lo al final de cada període legislatiu. Com a ciutadà i contribuent em sentiria molt més reconfortat al poder votar per canviar-lo en el cas que no complís les expectatives que hagués generat.

Estem preparats perquè ens acostem cap a un començament de legislatura que serà duríssima amb les retallades en les prestacions de l'Estat del Benestar. I mentrestant perquè estiguem distrets, ens aniran traient (de forma controlada) diferents capítols del cas del Duc de Palma i els seus "inversions de futur".

Tisorada organitzada en la ressaca electoral.

2011-11-27T13:28:00.004+01:00

El fet d'anunciar retallades en les prestacions socials que garanteixin el bon funcionament de l'estat del benestar per al dia següent d'un procés electoral, no és res de nou ni original. La moda la va inaugurar el Partit Popular després de les últimes eleccions autonòmiques, continuant ara a Catalunya i probablement continuarà amb la presentació de les primeres mesures del govern de Mariano Rajoy.

L'argument electoral que s'esgrimeix, sempre és el mateix: es justifica a partir del triomf a les urnes per legitimar als governants a prendre decisions que fins ara eren impensables. Personalment crec que aquest és un greu error de plantejament, que està perfectament planificat, perquè la potestat per legitimar a prendre decisions tan dràstiques, només les pot donar una majoria parlamentària.

En les passades Eleccions Generals, Convergència i Unió va obtenir una victòria històrica a Catalunya, però no va obtenir una majoria absoluta que justifiqués que els ciutadans i ciutadanes del nostre país, els hi atorguessin el dret a establir retallades als drets socials.

En qualsevol manual de gestió econòmica, s'especifica de manera clara que la forma d'equilibrar un dèficit, és reducció de la despesa i l’augment dels ingressos. Però aquesta no és la línia que està portant a terme el govern d'Artur Mas. D'una banda s'han imposat retallades en àmbits, tan estratègics per a la cohesió social, com l'educació o la salut. D'altra banda es van eliminar impostos com el de transmissions patrimonials. Aquest tipus d'incoherències passaran factura política a mitjà termini, perquè els ciutadans no entenem aquest doble raser de mesura. A mi em sembla que si s'exigeixen sacrificis a la població, aquests han de ser equitatius entre totes les classes socials aportant de manera proporcional a la capacitat econòmica de cada ciutadà.

Cal que els ciutadans tinguem la sensació que la càrrega de la crisi es reparteix entre tots, ja que la gestió d’aquesta crisi serà una tasca especialment difícil. Sobretot perquè no tenim consciència d'on és el final del túnel, generant inseguretat entre la població en veure dia rere dia com es succeeixen les retallades, pressionen els mercats, com l'atur augmenta fins a límits insuportables i només sabem que no sabem res.

Però per incert que sembli l'escenari en què ens movem, crec que hi ha determinades línies vermelles que el govern de Convergència i Unió no pot creuar per no posar en perill la cohesió social. La primera d'elles és la de l'accés a la salut, la segona l'accés a l'educació i la tercera la identitat nacional. És precisament aquesta última la que es posarà en risc amb les retallades anunciades en la comissió de control al Parlament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Un anunci que ha aixecat polseguera de la gran majoria de mitjans de comunicació del nostre país. Inclosa la directora de Televisió de Catalunya Mònica Terribas que va dir molt clarament que "el model cap al que s'encamina la televisió pública del nostre país no coincideix amb el meu".

És clar que aquesta decisió presa pel govern va en línia dels ajustos econòmics que ja fa mesos que anuncia i executa, dins del pla d'austeritat al qual està sotmetent a tots els sectors de l'administració catalana. Però el que realment preocupa és com quedarà el paper significatiu que han tingut la ràdio i la televisió pública de Catalunya en la normalització lingüística. Tant TV3 com Catalunya Ràdio han estat el nucli de la creació mediàtica de la llengua catalana des de la seva creació, lluitant contra ambients extremadament hostils i amb una programació global tant televisiva com radiofònica excessivament castellanitzada. Probablement sigui necessari que també hi hagi retallades a la corporació, però s’haurà de prioritzar el criteri d'utilitat pública i el d'eina de normalització i cohesió social.

Per tant, demanaria al president Mas que tingui molta cura amb les polítiques de neteja que normalment s'exerceixen en els mitjans de comunicació públic. Deixem que aquests mitjans públics, que són l'aparador on s'ha de manifestar la pluralitat política i d'opinió del nostre país, continuen desenvolupant aquesta funció social.

Quan els electors converteixen el PSC en el PSB.

2011-11-21T19:43:00.004+01:00

Abans que el Partit dels Socialistes de Catalunya iniciï el seu famós Congrés, per debatre quin ha de ser el llibre de ruta que ha de desenvolupar en el futur panorama polític de Catalunya, l'electorat català ja l'ha transformat en el Partit Socialista de Barcelona PSB.

És clar que després del desastre a les municipals, el calendari se li ha quedat curt al José Montilla. Era evident que afrontar unes eleccions generals sense haver fet els deures interns del partit, es presentava com una autèntica temeritat a la vista de l'escenari polític amb el qual ens trobàvem.

La crisi pot servir com a excusa per argumentar de portes cap a fora aquesta derrota tan espectacular. Però el cert és que per entendre les claus que han portat al Partit Socialista de Catalunya al pou on està ara, s'han de buscar en la manca de renovació de persones i d'idees, en el desgast d'un govern tripartit en què havia de fer de germà gran, en la submissió (moltes vegades sense necessitat) al socialisme més espanyolista i en el control de l'aparell del partit que ha fet el nucli dur del Baix Llobregat.

Sembla evident que personatges com José Montilla, Celestino Corbacho, José Zaragoza, Carme Chacón, Manuela de Madre, Pere Navarro, Miquel Iceta com més destacats, han estat els grans controladors del vot d'esquerres de l'àrea metropolitana de Barcelona. Doncs bé, aquest nucli dur va començar a estovar-se fa un any amb la derrota de Montilla en les eleccions autonòmiques. La pèrdua del control de l'electorat ha continuat d'una forma galopant fins perdre l’emblemàtica ciutat de Barcelona el mes de maig passat, en les municipals. L'hemorràgia electoral ha continuat fins arribar al cataclisme en les eleccions generals del 20-N.

Al meu entendre crec que el missatge està molt clar. Els electors socialistes s'han quedat al sofà de casa, veient passar els cadàvers polítics del nucli dur del Baix Llobregat. I els que han volgut intervenir han prestat el seu vot a Iniciativa per Catalunya o fins i tot a Convergència i Unió.

El PSC haurà d'afrontar un Congrés en què haurà de convèncer l'electorat català d'esquerres, que demana a crits un gir cap a un socialisme de casa. El Cinturó Roig de Barcelona també s'ha catalanitzat per què paga els seus impostos aquí i rep les prestacions també aquí. Amb la qual cosa aquests votants també volen redreçar la balança fiscal amb l'estat espanyol.

Els socialistes catalans tindran l'oportunitat de redefinir el seu projecte polític per al futur més proper, ja que si tot va bé les pròximes eleccions seran d'aquí a tres anys, entonant un "mea culpa" i oferint als votants de l'esquerra catalana un partit compromès amb les persones i amb Catalunya.

En aquest sentit, l'alcalde de Lleida Àngel Ros s'ha postulat com un dels candidats a conduir el partit cap a terrenys menys pantanosos i més propers al ciutadà del carrer. Però el grup del Baix Llobregat ja li ha trobat un antídot amb l'alcalde de Terrassa Pere Navarro. Personalment tinc molta confiança que l'Àngel Ros sabrà treballar bé als dissidents de la doctrina del Baix Llobregat. Només així aconseguirà que l'actual Partit Socialista de Barcelona torni a ser el Partit Socialista de Catalunya.

Una aposta decidida i valenta per què els lleidatans puguem demostrar més enllà de la Panadella, que també podem aportar el nostre criteri i redreçar naus amb rumbs incerts.

El terrorisme pot determinar una altra vegada el resultat electoral.

2011-11-19T17:33:00.004+01:00

Al penúltim dia de la campanya electoral de les eleccions generals del 14 de març de 2004, es van perpetrar tres atacs terroristes a Madrid. 192 persones van ser assassinades i 1.430 van resultar ferides. Tres dies abans de les eleccions, el Partit Popular (PP) de l'Aznar estava a 5 punts percentuals per davant en les enquestes, i el seu successor Mariano Rajoy, semblava un fàcil guanyador per continuar el govern del PP. El resultat del conflicte de l'atemptat terrorista va ser que, d'estar aquests 5 punts percentuals per sobre en les enquestes el dimecres, el PP va perdre amb un 36% davant el 43% el diumenge, un desplaçament total de 12 punts percentual. És clar que l'atemptat terrorista va condicionar, d'una manera determinant, tant la política nacional com la internacional del nostre país.

Sembla que la història torna a repetir-se, ja que en l'últim dia de campanya de les Eleccions Generals de 2011, un altre grup terrorista anomenat "Els Mercats", han tornat a pressionar als més de 35 milions d'electors espanyols, per condicionar el seu vot del diumenge dia 20 novembre de 2011. La seva acció ha estat molt senzilla, pressionant per augmentar la prima de risc espanyola elevant-la a més de 500 punts sobre l'índex de referència alemany, arribant a les xifres en les que Grècia i Itàlia van ser intervingudes per la Unió Europea.

La gran allau de vot que recol·lectarà el Partit Popular, segons tots els sondejos publicats, podria desmobilitzar al seu propi electorat i això suposaria un elevat risc de punxar el dia de les eleccions. Llavors s'ha cregut necessari reforçar la proximitat a l'abisme econòmic, per recordar a l'electorat que "Els Mercats" vigilen amb lupa els passos que Espanya ha de donar.

La primera prova de la força d'aquest grup terrorista la vam tenir el passat mes de setembre, quan van aconseguir d'una forma mai vista fins ara, que es modifiqués la Constitució espanyola d'una forma ultra ràpida, establint un consens entre socialistes i populars. La Constitució espanyola era considerada com el gran pilar que suportava tot l'estat de dret després de la transició.

Sempre s'havien tancat les portes a qualsevol modificació, per la por de les derives independentistes basques i catalanes. Els dos partits majoritaris a Espanya tradicionalment havien mostrat un consens a l'hora de protegir la carta magna de qualsevol atac secessionista. Per tant, això demostra l'alt nivell de poder que aquests terroristes anomenats "Els Mercats" tenen a l'hora de teixir les seves estratègies i forçar els polítics a obeir.

El secret no és altre que el de generar un estat de pànic econòmic, que aconsegueixi prestar un vot (tradicionalment d'esquerres) a la dreta per exercir la seva opció de govern. Amb aquest escenari, el Partit Popular accedirà al govern sense haver fet el més mínim esforç, ni haver ofert cap mesura contra l'actual crisi en què estem submergits. Senzillament s'ha esperat al portal de casa a veure passar el cadàver del seu enemic.

Rajoy sap que no podrà lluitar per controlar la prima de risc, senzillament perquè no depèn d'ell i ja va demostrar que amb una sola trucada de l'Angela Merkel, és suficient per ajupir el cap i ajuntar les mans.

Jo només espero que demà imperi el "sentit comú" entre l'electorat. Aquest sentit comú que al llarg de la història, hem delegat a l'oracle de Delfos, al Concili de Trent, al FMI i a les agències de qualificació i fins hi tot a emprenedors com el "Paco el Pocero".

El Partit Popular no enganya i per no fer-ho callen com a putes el que faran a partir del dilluns dia 21. És clar que retallaran més inversió serà a l’ensenyament i a les polítiques socials, és el més fàcil. Permetran l'augment del gran símbol nacional d'Espanya, que és el frau fiscal (així ho han fet tradicionalment). I als catalans ens posaran al nostre lloc, si tenim en compte que el gran filó electoral dels populars sempre ha estat el terrorisme d'ETA i la immersió lingüística de Catalunya. Doncs bé, el filó electoral d'ETA s'ha acabat amb la qual cosa el seu èxit a la resta d'Espanya només pot ser el desmantellament de l'autogovern de Catalunya.

Davant de tot aquest panorama només puc exclamar: "Que el Rajoy ens agafi confessats!".

Una campanya electoral que ens allunya de la política.

2011-11-12T17:50:00.002+01:00

Aquest any el 20-N no només celebrarem la desaparició d'un dels dictadors més roïns de la història, sinó que també celebrarem unes eleccions generals que marcaran el futur més immediat del nostre país.

A primera vista ens trobem dos grans temes que per si sols argumentarien tota la campanya electoral, com són la galopant crisi que estem patint a les nostres pròpies economies domèstiques i el final del terrorisme d'ETA. Doncs bé, ni un tema ni l’altre han estat capaços d'inspirar als nostres polítics per fer plantejaments creïbles i realistes. Ningú ha fet un plantejament de campanya centrat en el que la gent del carrer està exigint. Senzillament es dediquen a repetir una vegada i una altra unes lletanies, plenes d'ambigüitats i obvietats, que creuen que per repetir-les acabaran sent realitats.

El missatge que ens transmeten els polítics durant aquesta campanya és un missatge buit i sense vida, portant-nos cap a un avorrit i repetitiu bucle argumental massa conegut. Encara que aquest avorriment potser no és casual, ja que si diguessin el que realment farien per sortir d'aquest pou si arribessin a guanyar les eleccions, no els votaria ningú. Sembla clar que la mediocritat, els retrets i el to gris dels seus discursos no infonen cap optimisme ni esperança en el futur més proper.

Els ciutadans exigeixen a crits un canvi de paradigma. Aquesta crisi ha posat en evidència el fracàs del nostre sistema polític (que no democràtic). Hem construït una partitocràcia que viu d'esquena a les necessitats de la ciutadania, centrant-se únicament i exclusivament en les estratègies per conquistar la seva pròpia quota de poder.

Aquesta partitocràcia s'exerceix des d'un ferri control de la vida política, exercida des de la cúpula dels propis partits polítics. Des d'allà es prenen decisions totalment verticals de dalt a baix, excloent a les bases que generalment són les que posicionen o consoliden a un programa polític. Una visió curta, on es privilegia als incondicionals o als amics (per mediocres que siguin), per sobre de la militància compromesa que s’acostuma a abonar a aquest malestar ciutadà. Aquesta miopia política només podem adjudicar la a la pròpia direcció, que no té la visió de que un partit es posiciona a partir de la seva congruència i coherència entre les seves paraules o ideologia i els seus fets.

Està clar que el nostre sistema polític fa aigües i ens tanca el paraigua. El mur que envolta l'imperi de lo conegut presenta bretxes. Tremola l'economia i tremolen les certeses amb què hem estat seduïts. El prestigi dels polítics, si el van tenir alguna vegada, ha desaparegut.

Encara que estava tot dissenyat des de feia anys, i ens anaven avisant d'això, les proteccions del sistema cauen ara davant l'estupor i la indignació de les persones. No obstant això, és aquesta una oportunitat única per gestar un nou món a extramurs d'un sistema que encara trigarà a caure a trossos. Tenim l'opció de indignar, o madurar fent-nos propietaris d'una visió del món que clama al cel que hauria de ser la nostra i no, com fins ara, delegada en el sistema de castes de partits polítics i sindicats.

La veritat és que no saben com treure'ns del pou en què estem ficats, només els interessa saber de què viuran els propers quatre anys. Tot i això, no han aconseguit desanimar-me i jo sí que aniré a votar, tot i sabent que probablement l'opció que doni suport acabarà defraudant-me.

Necessitats socials i polítiques d’aparador.

2011-11-01T12:02:00.002+01:00

La lluita diària per a aconseguir l'equiparació en la igualtat d'oportunitats de les persones amb discapacitat, no sempre aconsegueix els seus objectius. El nostre col•lectiu ja està avesat a que se'ns reconeguin grans drets, en lleis que haurien de ser exemplars, però no es posa el mateix esforç a materialitzar els drets legalment reconeguts.

Podem entendre que les pujades d'adrenalina dels processos electorals, moltes vegades fa que ens precipitem en la generació d'expectatives. Això no seria tan dolent si no afectés als col•lectius més vulnerables del nostre teixit social.

Sembla ser que l'actual panorama econòmic mundial, pot posar en qüestió les polítiques d'intervenció social dels diferents governs. Davant aquesta situació estic convençut que una de les claus per a la recuperació, passa per incorporar els valors ètics a les activitats econòmiques i justament això inclou la potenciació de l'economia social per a reduir una possible fractura social. Sobretot tenint en compte que les polítiques socials i les polítiques econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Amb la qual cosa hem de prestar especial interès al potenciar el màxim suport a les persones i a les organitzacions que treballen amb els col•lectius més desfavorits, precisament en temps de crisis, és quan és més necessària que mai.

No hem d’oblidar que Catalunya ha estat un país molt ric en iniciatives socials i amb una història plena d'experiències innovadores. Ja des dels anys 60 hi ha hagut un ressorgiment de noves formes associatives que han fet incrementar el pes de les organitzacions en l'atenció a les noves necessitats de la nostra societat.

Una societat que s'està acostumant amb massa facilitat a insensibilitzar-se amb l'incompliment de les lleis. I aquests incompliments són, si cal, més durs i dolorosos quan es tracta de normatives que han de desenvolupar deures i drets socials. El que ens fa pensar sovint si aquestes lleis només han estat lleis d'aparador.

Les persones amb discapacitat volem entendre la política com l'acció de les persones orientada a dirigir la feina de l'Estat en benefici de tota la societat. I és justament en aquest punt, on vull demanar a tots els representants de les institucions públiques, que posin tot el seu esforç a escoltar les autèntiques necessitats dels ciutadans.

Fem lleis que es puguin complir o, si no, fem complir les lleis que hem fet. Perquè com a societat desenvolupada, no ens podem permetre crear un marc jurídic de disseny, però buit de contingut social. La desafecció que viu la ciutadania, en relació als seus representants polítics l’hem de combatre fent plantejaments més possibilistes i sobretot fonamentats en les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans del nostre país.

No és moment de fer volar coloms ni de focs artificials. Estem en una situació econòmica i social difícil i que necessita de moltes dosis de realisme per afrontar un futur immediat complicat i incert.

Per tant, demanem que les mesures de xoc i els esforços, es reparteixin de manera equànime en els diferents estrats de la nostra societat. La realitat en què vivim no permet que els plats trencats sempre els tinguem de pagar els mateixos.

L'Estat del Benestar com a garantia de l'estatus de ciutadania.

2011-10-23T19:27:00.002+02:00

Enguany tancarem l'any 2011 amb una gran preocupació, per les retallades en les l’atenció a les polítiques socials per a la normalització de les persones amb discapacitat.

Tot fa pensar que per a l’any 2012 el nostre col·lectiu haurà de fer-se plantejaments que fa bastants anys no es feia, donat que les persones amb discapacitat ens seguim trobant amb realitats que fan molt difícil la nostra inclusió a la societat de manera normalitzada i natural.

És realment imprescindible que la discapacitat tingui un valor polític i formi part de les matèries i debats electorals. No en va, estem parlant de polítiques que afecten a les persones amb discapacitat, que suposen el 10% de la població. Si a aquestes dades hi afegim les seves famílies podríem estar parlant de xifres properes al 40% de la població.

Justament per atendre totes aquestes necessitats, ha estat imprescindible la intervenció de la societat civil organitzada en organitzacions al servei de la normalització social de les persones amb discapacitat. Aquest moviment ha estat i és un dels més antics en la seva creació, ric en el debat de les seves idees i el més representatiu per volum de població afectada. Des de la concepció de la persona amb discapacitat com "malalt", fins a l'actual percepció com a individu amb capacitat d’adquirir deures i drets, hi ha hagut un profund debat sobre el paper que les persones amb discapacitat han d’ocupar en la nostra societat.

Gràcies a l'intens treball realitzat, queden enrere els anys en els que es veia a la persona amb discapacitat com a un subjecte de protecció o tutela, un ciutadà mantingut perpètuament en minoria d'edat. Aquest canvi cultural ha suposat una fita important pel que fa a la presa de consciència com a sector en termes de reconeixement institucional i d'obtenció d’una carta de ciutadania que mai s’havia tingut fins ara.

I justament quan tot semblava encaixar, es posa tot en dubte amb l'aparició de la forta crisi global que ens afecta, amb implicacions econòmiques que fan trontollar la feina feta fins ara amb els sectors més fràgils del nostre teixit social, i és evident que les oportunitats per a plantar cara a aquesta situació de crisi no són les mateixes per a tots els ciutadans. Està afectant sens dubte, a l'ocupació de les persones amb discapacitat d’una manera molt punyent.

Al meu entendre els últims esdeveniments, amb estafes multimilionàries incloses, ens diu que una de les claus per a la recuperació passa per incorporar els valors ètics a les activitats econòmiques i això inclou la potenciació de l'economia social per a reduir, en la mesura de lo possible, la fractura social. Ja que és prou evident que les polítiques socials i les polítiques econòmiques es retroalimenten les unes a les altres. Amb la qual cosa hem de tenir un especial obsessió en potenciar la igualtat d'oportunitats, precisament en temps de crisis, quan és més necessària que mai.

En aqust sentit, Catalunya ha estat un país ric en iniciatives socials i amb una història plena d'experiències associatives innovadores. Hem assistit a partir dels anys 60 a un ressorgiment de noves formes associatives que han anat incrementant el seu pes en l'atenció dels col·lectius més fràgils de la nostra societat.

La nostra història més recent, no es podria escriure sense tenir present el paper que han jugat entitats i associacions en el procés de transformació i millora tant del territori com dels serveis de què ha gaudit la ciutadania. I és precisament en èpoques de crisis quan l'economia social i l'atenció a les persones més vulnerables social i laboralment, són fonamentals per a mantenir l'equitat social i l'Estat del benestar.

Un “indignat” i els polítics d'Alta Velocitat.

2011-10-15T17:27:00.003+02:00

La classe política està començant a patir en pròpia pell, el emprenyament creixent de la ciutadania. I és que els anomenats "indignats", ja estan començant a perdre la vergonya i s'atreveixen a abordar als polítics al mig del carrer, quan més indefensos estan de tota la parafernàlia que els protegeix dins de la seva urna de seguretat.

El passat dijous 13 octubre em dirigia a Barcelona a una reunió d'aquestes que "només es poden fer a Barcelona", i a tres quarts de vuit estava esperant a l'andana de l'estació de Lleida, l'AVE que ve de Madrid i que surt de Lleida a les 07:54. Durant aquest temps d'espera estava conversant amb una diputada de Convergència i Unió i un diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya al parlament català. Durant la conversa s'acosta un noi i exhibint unes maneres exquisides, es dirigeix a la diputada de CiU dient-li: Puc fer-te una pregunta indiscreta? I després de l'autorització de la diputada, el noi "indignat" li pregunta: Per que els diputats al Parlament de Catalunya, sempre agafeu l'AVE de les 07:54 i no agafeu el AVANT de les 8:05 que el preu del bitllet és just la meitat? El xaval continua argumentant "la diferència de temps és de només 11 minuts més i en canvi el preu del bitllet és d'un 50% menys. Amb la qual cosa, en un moment de crisi com el d'ara estaria bé poder veure com els polítics us comprometeu amb la retallada de despeses i doneu exemple a la ciutadania". Després de veure aquesta escena, vull abstenir-me de descriure la cara de perduts i descol·locats que tots dos diputats estaven oferint.

Sembla que els nostres polítics els costa de retallar les seves prebendes i privilegis. Tal com hem pogut veure amb el text de la presidenta del Parlament de Catalunya, que va anunciar l'eliminació de la paga extra de Nadal en l'exercici de 2012. Sembla que per a aquest any ja tenien aprovat el pressupost i no era qüestió d'incomplir-lo, perquè després s'enfaden a Madrid.
Sempre he dit que tenim una classe política que no ens la mereixem. Hem creat un sistema de democràcia virtual que jo considero que s'hauria de dir partitocràcia. Ja que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país només podem votar unes llistes elaborades pels partits, en les quals els mèrits per formar part d'elles només depenen de l'habilitat que cada membre de la llista tingui per fer-se un lloc dins del seu propi partit. Amb la qual cosa estem alimentant un sistema en què es premia la capacitat de l'individu per mostrar la seva submissió als òrgans de govern del propi partit.

L'única opció que tenim com a electors és la d'atorgar la confiança a les diferents organitzacions polítiques, independentment de les persones que formin part de les seves llistes. Això suposa que els candidats han de guanyar-se la confiança de les cúpules dels partits per estar en les llistes. Després és el màrqueting polític del partit en qüestió, el que farà que el ciutadà li faci confiança.

La nostra versió de la democràcia, és un sistema organitzat i justificat en el lema de "tenir poder per poder tenir", plantejament que justifica un objectiu polític ambiciós i difícil d'assolir. Aquest plantejament maquiavèl·lic es basa en anteposar l'objectiu final, a l'ètica i la moral que han d'integrar per poder-lo obtenir.

Així doncs, veig la política com el vell ofici en què és més fàcil viure del crèdit de les paraules que de donar crèdit a les paraules, en el qual s'aprèn primer de qui no fiar-se i després de qui fiar-se, fins arribar, sovint, a no fiar-se ni de d’un mateix, en el que es prefereix més la complicitat que l'adhesió, en el qual-sovint, per ser primer, cal fer l'última intervenció.

Campanya electoral: el circ de la política.

2011-10-07T21:11:00.004+02:00

Estem tot just a un mes i mig de les eleccions generals, i els partits polítics comencen a fer els primers moviments de posicionament electoral. Això no és res de nou, cada comici electoral té el mateix ritual de sempre i l'escenografia es repeteix de manera sistemàtica una elecció darrere de l'altra.

Podem arribar a predir, amb força exactitud, per on ens sortiran cada un dels partits amb representació al parlament espanyol. Són tan previsibles que demostren la seva poca imaginació i mediocritat. I dic això perquè tindrem l'oportunitat de veure com grans oradors van a parlar de la crisi que patim i que tants "competents" experts, seguint el principi de la llibertat i la competitivitat, no han sabut evitar, ni tampoc les diverses bombolles -sobre tot les pròpies bombolles mentals- que inflaven i airejaven. Bombolles que, sembla ser, els han permès construir sense que ningú els hi demani responsabilitats, els seus "alliberats" i productius guanys.

Durant la legislatura he pogut veure com el personatge polític del Zapatero es cremava com un ninot de palla, és a dir que cremava ràpidament i es desintegrava sense deixar ni tan sols les cendres. D'altra banda he vist el personatge polític del Rajoy, com al ximple de la pel.lícula que li toca la loteria de la majoria absoluta sense haver jugat ni un sol bitllet.

D'altra banda, els partits nacionalistes han continuat fent el seu paper, que és el de sempre, és anar a Madrid a negociar "que hi ha de lo meu".

En vista de la situació en què estem, tinc nul·les esperances en que les persones que es proposaran per optar a ocupar el càrrec de diputats al Congrés o el Senat, ens treguin d’aquest fangar on estem ara. Bàsicament perquè seran les mateixes persones que ens hi han portat a aquesta situació.

D'una banda el Rubalcaba se'ns apareixia dient que ell tenia la solució de la crisi. Quan ho vaig sentir vaig pensar que estava escoltant al personatge del "Polònia". Com pot ser que un membre del govern, que ha generat aquesta situació, vingui dient que ell té la solució del problema i no l'ha aplicat fins ara.

D'altra banda tenim al Rajoy que, encara avui, no sé quines són les seves propostes per sortir de la crisi i generar confiança entre la població i el teixit empresarial. Tinc la sensació que l'únic que ha fet és seure a veure com cremava la figura del Zapatero, fins que només han quedat unes poques cendres. Tindrà l'honor de tenir una majoria absoluta sense haver fet absolutament res.

Ara el Partit Popular treu al José María Aznar com aquell legionari descerebrat a qui posa per davant a les batalles per iniciar l'atac final a la Moncloa. Aznar és aquest personatge brusc i incòmode fins i tot per als seus, l'expresident Aznar provoca ciclons al seu pas. Després d'haver abandonat la presidència amb 51 anys, ha esculpit uns bons abdominals, guanyat uns bons diners i ha fet amistats tan fulgurants com poc ortodoxes. Però no està disposat a fer concessions polítiques i ara molt menys que abans. Potser perquè és un falcó i se sent lliure.

Pressento que ens enfrontarem a una campanya electoral excessivament previsible i sobretot amb poques propostes noves que aportar. Només em queda que aferrar-me al missatge de Nadal, que cada any Loteries de l'Estat posa en circulació, que no és altre que "Que la sort ens acompanyi".

Els privilegis augmenten la distància entre la ciutadania i la classe política.

2011-09-24T17:49:00.003+02:00

Tot just acabada la legislatura, ens preparem per a organitzar un nou plebiscit per erigir a les persones que assumiran els "privilegis" propis de la seva condició de parlamentaris al Congrés i al Senat.

Aquests escollits seran uns privilegiats que gaudiran d'ajudes en la seva jubilació, que no tindran la majoria dels treballadors. El simple fet d'ocupar els seus escons els dóna dret a uns subsidis molt més elevats. Això està reflectit en quatre punts claus del sistema de jubilació:

* Els parlamentaris només necessiten set anys de permanència al seu càrrec, per cobrar la pensió màxima. En el cas de la resta dels mortals, amb 15 anys de cotització, la pensió s'aniria només del 50%.

* Ses Senyories disposen d'un pla de previsió social privat que, gestionat pel BBVA, es nodreix en part del sou dels propis membres de les càmeres, i en part pels Pressupostos de l'Estat, a través de la Mesa del Congrés.

* Aquests representants del poble, perceben unes indemnitzacions molt elevades pel cessament d'activitat. En aquest cas cobren una mensualitat per cada any de permanència a les càmeres (el màxim és de 24 mensualitats a percebre). Si tenim en compte que el salari base d'aquests ingressos és de 3.126 euros mensuals, podem veure clarament que no té res a veure amb la de qualsevol prestació normal per desocupació.

* Els membres d'aquesta casta, comencen a percebre aquests complements en el moment de la jubilació, és a dir, als 65 anys en condicions normals, o als 60 en cas que tinguin 40 anys cotitzats (una altra possibilitat privilegiada a la qual només tenen accés els treballadors regulars a canvi de patir fortes reduccions en la prestació).

I aquí sí que puc confirmar que totes les opcions i colors polítics estan d'acord. Aquí no hi ha diferències entre dretes i esquerres, ni ser espanyolistes o nacionalistes, ni entre progressistes o conservadors, ni en qüestió de gènere entre homes i dones. Tots s'aferren a una posició de consens que els permet viure amb un nivell de vida, que la gran majoria d'ells no es podrien permetre, si no haguessin estat elegits com a parlamentaris.

Com si amb això no n'hi hagués prou, alguns mitjans de comunicació s'han fet ressò de les noves joguines i peces, que rebran Ses Senyories, després de les eleccions del 20 novembre. Segons les informacions filtrades, aquests insignes parlamentaris rebran un telèfon mòbil de gamma alta (BlackBerry o iPhone), un iPad, una targeta taxi amb 3.000 euros per gastar durant un any i bons per poder utilitzar gratuïtament el tren d'alta velocitat o bitllets d'avió.

Sembla que a Ses Senyories se'ls oblida que representaran a un país amb gairebé 5 milions d'aturats i amb importants retallades en els diferents fronts de l'estat del benestar. Retallant pressupostos en l'àmbit de la salut, en l'educació i en les prestacions socials. Hi ha molta gent que ho està passant realment malament i aquesta gent mereix un respecte. No ens mereixem uns polítics que només arribin a un consens per defensar els seus privilegis i tampoc ens mereixem uns polítics que ens prenguin el pèl en les seves declaracions de patrimoni.

Si, ja sé que fent aquest tipus de plantejaments se’m pot acusar de demagògia i que amb el que ens estalviaríem dels privilegis i dels joguets, tampoc cobriríem les necessitats del país. Però l'exemple ha de ser una de les virtuts en què han de emmirallar-se els polítics, més encara quan s'està demanant esforços als ciutadans i ciutadanes del nostre país, per retallar un estat del benestar que sembla que no ens podíem pagar. Per tant, per la mateixa raó tampoc ens podríem pagar els privilegis de la jubilació de Ses Senyories i els capritxos que els esperen. Que comencin d'una punyetera vegada a predicar amb l'exemple.

Ingressos mensuals lliures d'impostos dels diputats.

President 10.730,62 €
Vicepresidents 3.326,73 €
Secretaris 2.773,07 €
Portaveus 3.031,25 €
Portaveus adjunts 2.318,96 €
Presidents de Comissió 1.162,75 €
Vicepresidents de Comissió 1.162,75 €
Secretaris de Comissió 775,17 €

Plus per viure fora de Madrid 1.823,86 €
Plus per viure a Madrid 870,56 €

Aquestes quantitats se sumen al sou base de 3.126,52 € al mes que si tributa.

Font: www.congreso.es

Deu anys oferint oportunitats a treballadors i empresaris.

2011-09-22T19:13:00.002+02:00

Fa justament 10 anys que l'Associació ASPID va posar en marxa el primer Servei d'Integració Laboral per a persones amb discapacitat de la província de Lleida. En aquells moments ens enfrontàvem a diferents factors que coincidien en l'exclusió del mercat laboral de les persones amb discapacitat: d'una banda teníem a un col•lectiu de persones que estaven excloses social i laboralment, i per un altre teníem a un col•lectiu d'empresaris plens de prejudicis que vivien d'esquena a aquesta realitat social.

La formació de les persones amb discapacitat i la informació del teixit empresarial eren dos grans reptes que havíem d'abordar de forma paral•lela. Havíem de buscar un punt de trobada, en què empresaris i treballadors amb discapacitat, poguessin coincidir per superar els seus tabús i trobar oportunitats de col•laboració mútues.

Des del primer moment sabíem que aquesta actuació en la intermediació laboral, havia de fer-se des d'uns paràmetres de qualitat establerts internacionalment. Per aquest motiu el Servei d'Integració Laboral d'ASPID va ser el primer de l'estat espanyol en obtenir el Certificat de Qualitat ISO: 9001.

Des del primer moment érem conscients que l'ocupació del nostre col.lectiu, tenia una gran dificultat que alhora suposava un gran repte. Vivim en una província en la qual la població viu dispersa en 11 comarques, amb unes infraestructures de transport adaptat molt deficients, que dificulten la mobilitat i per tant les oportunitats per a les persones amb discapacitat que viuen a les comarques. És justament per això que des de l'any 2005 vam iniciar un programa de desplegament del Servei d'Integració Laboral als diferents territoris lleidatans, que actualment ens permet atendre a usuaris i empresaris en comarques com: el Segrià, l’Alt Urgell, el Pla d'Urgell, l’Urgell, la Segarra, la Noguera i el Solsonès . Perquè sempre hem cregut que les oportunitats han de ser les mateixes per a tots els usuaris i empresaris de la província.

Per tant, el desplegament d'aquest projecte d'integració laboral, ens ha permès atendre i 1448 persones durant aquests anys. De les quals 762 han fet algun tipus de formació ocupacional i 775 han pogut trobar una feina, fet que suposa un 53% d'èxit en el nostre servei. D'altra banda, hem pogut atendre 815 ofertes de treball que han fet les empreses amb les que hem contactat.

Sóc plenament conscient que la celebració d'aquest 10è aniversari del Serveis d'Integració Laboral, coincideix amb una de les crisis, econòmiques i d'ocupació, més fortes que ha patit el nostre país. Segons les dades publicades pel Ministeri de Treball i Immigració, Catalunya acumula a finals d'agost un total de 584.649 desocupats. Doncs bé, no és difícil d'imaginar-se la dificultat que suposa per a les persones amb discapacitat, el poder aspirar a trobar una feina que li permeti poder desenvolupar el seu propi projecte de vida.

Personalment crec que és en aquests moments complicats quan hem de parlar de país. És ara quan les administracions que gestionen recursos dirigits al foment de l'ocupació, han de posar tot el seu esforç en que els col•lectius en risc d'exclusió social puguem tenir alguna oportunitat de tirar endavant. La Generalitat té competències per desenvolupar tant les polítiques actives com les passives per facilitar l'accés al treball. Sense oblidar que també gestiona les competències de la inspecció del treball, en les quals ha de comprovar que el teixit empresarial compleix amb la normativa vigent.

El nostre únic i gran objectiu és acompanyar a usuaris i empresaris en el procés d'establir uns procediments i estratègies polítiques, per a la integració laboral de les persones amb discapacitat a l'empresa ordinària, des d'uns objectius realistes i possibles. Que permetin complir les aspiracions i objectius d'ambdues parts.

Manifest d'ASPID per a la Diada de 2011.

2011-09-10T18:07:00.004+02:00

Un any més ens trobem per reflexionar sobre les amenaces i les oportunitats que ve patint el nostre país. Enguany la celebració de la Dia de Nacional coincideix en un moment difícil per a tots els catalans i catalanes, especialment per als col•lectius més desfavorits, amb importants retallades en àmbits que posen en qüestió l'estat del benestar.

A tot Europa, s'està aprofitant aquesta conjuntura de crisi per redissenyar un nou marc de relació social, que beneficiï a unes minories benestants, en contra d'una gran majoria a la qual situen al límit de la fractura social.

Hem pogut veure com n’és de fàcil modificar la Constitució Espanyola, quan es posa al servei d'un estat jacobí. Deixant de banda el consens polític i social que ens va permetre sortir d'una dictadura d'una forma més o menys reeixida. Constatant com el poder Executiu i el Legislatiu s'han fos en una sola massa, que ha segrestat la voluntat sobirana de tots els ciutadans i ciutadanes d'aquest país.

I finalment hem contemplat com el poder judicial, representat pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, ha posat la Cirereta al intentant destruir el model d'immersió lingüística a Catalunya, reconegut i avalat per la pròpia Unió Europea i el propi Tribunal Constitucional.

Per tant, aquest 11 de setembre volem proclamar la urgència que Catalunya necessita més que mai la unitat política, social i institucional necessària per defensar els nostres drets. Per això des d’ASPID volem exigir aquests cinc punts bàsics:

Primer .- El català és la llengua pròpia del nostre país. I com a tal, ha de ser la llengua vehicular d'integració i cohesió social, dins el model d'immersió lingüística que hem desenvolupat en les últimes dècades.

Segon .- Una reestructuració del sistema financer, que tingui com a finalitat el facilitar el finançament al teixit empresarial, tot respectant el model català de Caixa d'Estalvi.

Tercer .- La defensa d'un Estat del Benestar, que garanteixi el desenvolupament d'unes polítiques socials inclusives, per evitar que s'eixampli més la bretxa de la fractura social.

Cuart .- Els catalans hem de recaptar els nostres propis impostos i decidir les polítiques de país que volem fer amb ells. Així doncs, proclamem prou tutelatges i prou de sagnies solidàries sense límit.

Cinquè .- Una major comunió entre la classe política i la ciutadania. Superant el malestar actual a causa de la desconnexió política respecte de les necessitats de les persones. Exigim als polítics que surtin dels despatxos i trepitgin més el carrer.

És per tot això, que des de l'Associació ASPID volem defensar el model d’una Catalunya justa i pròspera, que sigui un referent per als diferents pobles d'Europa.

El segrest de la democràcia participativa.

2011-09-03T16:45:00.004+02:00

Aquest país va saber cicatritzar les ferides de dècades de sagnants hostilitats, superant també reconversions salvatges que van condemnar a l'atur a milions de treballadors. Amb això vull dir que els ciutadans i ciutadanes d'aquest país ja hem donat sobrades mostres de la nostra capacitat de sacrifici en nom del bé general.

En aquest moment estem malvivint en una crisi en què som els únics que la paguem, sense haver tingut cap responsabilitat en el fet de generar-la. Les ciutadanes i ciutadans hem estat les autèntiques víctimes dels que s'han lucrat, sense la més mínima ètica ciutadana. Per tant, ja la nostra societat ha demostrat un alt grau de maduresa política, en massa ocasions, com per no tenir en compte la seva opinió. Que segons la mateixa Constitució és de la qual flueix el poder suprem de l'Estat.

Doncs bé, hem pogut veure com en la sessió plenària del dia 2 de setembre de 2011, dos grans bandes de delinqüents i anomenades Partit Popular i Partit Socialista Obrer Espanyol, han segrestat la capacitat dels ciutadans i ciutadanes d'Espanya, per poder decidir si volen incloure un article en la constitució limitar el sostre d'endeutament de les administracions públiques.

El Zapatero s'ha equivocat una vegada més, preferint els copets a l'esquena i els elogis falsos dels seus col·legues europeus, que el suport dels qui el van nomenar President i que són els que tenen l'única veu legítima segons la pròpia Constitució que modificaran. Finalment hem pogut veure quin és l'autèntic "talante" del Zapatero, ha estat el de traïció als seus propis conciutadans negant-los la capacitat d'opinar sobre la modificació de la principal llei del nostre sistema legislatiu.

Després del que hem vist, torno a ratificar em en la meva opinió que Rajoy i Zapatero són dues versions d'una mateixa pel·lícula, en què els protagonistes canten a cor un mateix missatge. Cap dels dos ha sabut entendre el missatge que els "indignats" van transmetre en les seves concentracions i reivindicacions públiques en els últims mesos.

Com a ciutadans ens hem hagut d'empassar molts gripaus, sense queixar-nos, assumint la nostra responsabilitat col·lectiva per afrontar l'actual conjuntura econòmica. Però no renunciem ni denunciarem a poder-nos expressar políticament per decidir sobre el nostre futur. Sabem perfectament que són temps de renúncies socials i de privacions en l'estat del benestar, però exigirem ser escoltats pels que ara es tapen les orelles per cometre el crim més gran de la nostra època democràtica. Només una colla de delinqüents poden segrestar el fonament constituent de qualsevol democràcia participativa, com és el debat polític i l'opinió del poble.

Des del restabliment de la suposada democràcia, al nostre país les decisions més importants les prenen les direccions dels partits polítics i les traslladen al Parlament a través de la disciplina de vot i del als seus diputats. Per tant, el poder legislatiu no porta a terme, en la pràctica, cap de les funcions que té encomanades: ni controla el Govern, ni fa les lleis, ni exerceix la representació dels ciutadans. Les lleis les fa en realitat l'Executiu i ordena als seus diputats votar a favor. Si el partit del Govern no té la majoria, l'Executiu sol comprar a altres partits minoritaris els vots que li falten. Aquest és el nostre sistema "suposadament" democràtic.

Al meu entendre, el nom que li aniria millor al funcionament del sistema polític actual a Espanya, seria el de partitocràcia. Ja que en realitat es tracta d'una estructura política en què són les direccions dels partits (i no els ciutadans) les que decideixen qui seran els representants i les que exerceixen un control estricte sobre els membres del Parlament, de manera que aquests no poden tenir ni criteri ni decisió pròpia.

Per tant, exigeixo que no em donin classes de democràcia cap dels actuals diputats del Partit Popular i del Partit Socialista, que aprovaran la modificació de la Constitució sense sotmetre-la a un referèndum públic. Ja mai tindran ni autoritat moral ni ètica per representar-me com a ciutadà.

Tenim una Constitució de ferro colat o de mantega?

2011-08-27T17:46:00.002+02:00

Oficialment a la Unió Europea hi ha només tres estats que han estat intervinguts econòmicament, per sufragar el deute públic que tenien acumulat. Estem parlant de Grècia, Irlanda i Portugal. Això només és l'aparador públic, ja les economies que dicten les normes a la Unió Europea no han tingut altre remei que admetre, en canvi hi ha altres economies com la italiana o, més concretament, l'espanyola, que oficialment són economies lliures, però que de facto es mouen al so de la música que dicten Alemanya i França.

D'una banda, Alemanya ha actuat durant tota la crisi assumint que la fi de l'euro ho empitjoraria tot encara més, per això aquest estiu ha posat en marxa mesures per a transmetre confiança en la moneda comuna europea, amb la compra de deute públic italià i espanyol per part del Banc Central Europeu i la creació del fons de rescat comú.

Però això només són mesures de maquillatge estètic i el que és realment decisiu és la contenció del dèficit públic dels països malgastadors, al capdavant dels quals hi ha el "Regne d'Espanya".

Per tant no és d'estranyar que la senyora Merkel aixequés el telèfon i just després de llegit la cartilla al Zapatero, es posés en contacte amb el Rajoy per donar-los-hi les ordres del que havien de fer immediatament abans de finalitzar aquesta legislatura. Així doncs, la reforma constitucional pactada a corre-cuita per Rajoy i Zapatero aquests dies busca donar a Alemanya i als mercats la garantia que l'aval no serà utilitzat per endeutar més. La credibilitat dels polítics espanyols, a tres mesos de les eleccions, és tan miserable que no n'hi ha prou amb una llei. El cost del desprestigi espanyol és reformar la Constitució, i sense perdre ni un sol minut.

Un cop pactat l'acord entre els dos grans partits majoritaris a Espanya (PP i PSOE), de modificar la constitució i establir un límit d'endeutament per llei sense sotmetre a consideració de la ciutadania amb un referèndum, podem veure com la pinça espanyolista del Partit Popular i del PSOE funciona i ens trobarem amb que el programa econòmic d'Izquierda Unida i de bona part del PSOE, passarà a ser inconstitucional. I la prova més fefaent la tenim amb que el candidat socialista Rubalcaba, està intentant diluir aquesta decisió per tal de no quedar-se en pilota picada davant els electors d'esquerres en les pròximes eleccions generals.

És en aquest punt on trobo vergonyosa l'actitud d'aquesta Espanya de pandereta, que utilitza la Constitució espanyola segons els interessos que tingui. Sempre s'han aferrat al text constitucional per defensar el concepte de "nació", tan marejat durant la gestació de l'Estatut de Catalunya i en la sentència posterior dels pallassos del Tribunal Constitucional.

La Constitució, segons ells, era totalment intocable fins al punt que assumien que la successió monàrquica estigués condicionada per una flagrant marginació en qüestió de gènere en ple segle XXI. Sempre s'ha esgrimit l'argument de la perillositat de moure un sol article de la Constitucional, perquè això seria la porta d'entrada de la realitat negada del nostre país. Doncs bé, està Constitució tan fèrria resulta que es transforma en un text de mantega a l'hora de garantir els interessos de l'Espanya profunda. Una Espanya que no genera confiança ni a Europa, ni a la resta del món, i que es veu obligada a deixar-se intervenir pels països que porten les regnes de l'economia i la política europea.

Definitivament, si es modifica la Constitució per establir el límit d'endeutament, s'haurà obert la veda a la qual el text constitucional s'hagi d'adaptar a la nova realitat de la societat espanyola i no valdran cap de les excuses que fins ara s'han utilitzat.

Quan les polítiques socials generen fractura social.

2011-08-18T19:02:00.003+02:00

Just en el moment en què la crisi econòmica comença a deixar-se sentir de manera implacable en les classes socials més desfavorides, és quan hem pogut veure com al Regne Unit, hi han hagut saquejos i excessos de tot tipus. He vist com colles de joves han robat telèfons mòbils i sabatilles esportives per valor de centenars d'euros, han saquejat comerços i han incendiat edificis.

Però en contrapartida a aquests excessos públics, la ciutadania ha vist durant molts anys, un espectacle en què els parlamentaris han robat als contribuents televisors Bang & Olufsen, s’han construït piscines i casetes per al gos amb diners públics passant les justificacions com a despeses de representació política. Posant en evidència una absència total de moralitat en les elits polítiques d'aquest país. És per això que cada dia creixen més les veus crítiques amb banquers i polítics que lluiten amb el seu joc del Monopoly, comprant i venent interessos, aliens totalment a la més mínima ètica econòmica.

La mateixa cultura de l'avarícia i la impunitat que hem vist amb efectes devastadors als carrers de Londres hi es també en els consells d'administració i al Govern. No són només els joves que necessiten una regeneració moral, sinó tot el sistema organitzatiu de la nostra societat.

La dreta dóna la culpa a la immigració, les sentències massa toves i la manca d'autoritat. L'esquerra, a la injustícia social, la pobresa, el racisme, les creixents diferències entre rics i pobres, i l'impacte de les retallades. Però a les cartes dels diaris, a les tertúlies de ràdio o en les tertúlies de cafè, la gent parla dels privilegis dels polítics, de les ajudes públiques a la caixes d'estalvis, del frau en la gestió pública, etc. En resum, la ciutadania cada vegada està més lluny de creure en els poders públics d'un estat en el qual no confien, per la seva falta d’equitat i per unes polítiques socials que generen cada vegada més exclusió i dependència.

Un exemple molt recent, l’hem viscut a Catalunya amb les Rendes Mínimes d'Inserció, o més conegudes com PIRMI, que es vénen concedint a les últimes dècades com ajudes econòmiques per a persones en cas de necessitat extrema. I pel que he vist publicat en els mitjans de comunicació, hi ha persones que porten rebent aquesta prestació durant més de 15 anys i continuen en el mateix pou en què van entrar com a receptors de l'ajuda. Llavors se’m plantegen dues incògnites: o l'Estat no fa prou per ajudar a aquests ciutadans que pugin novament al tren i deixin de tenir la necessitat de percebre aquesta prestació?, O l'Estat no fa el necessari per supervisar que aquests ciutadans continuïn complint els requisits que els van donar el dret a la prestació?

Al meu entendre probablement sigui una barreja de les dues coses, però en qualsevol cas, el que està ocasionant és que totes aquestes persones continuïn sent dependents de cobrar aquest ajut econòmic per sobreviure. L'Estat, amb aquestes polítiques passives, no els està ensenyant a pescar. Es limita a donar-los una sardina molt petita diària perquè continuïn sobrevivint, però en qualsevol cas continuen sent dependents de la sardina petita. Al meu entendre aquestes prestacions econòmiques, haurien de portar aparellades una sèrie de polítiques actives, perquè aquestes persones puguin sortir amb els seus propis mitjans de la situació en la què estan. Que paral·lelament al cobrament de la prestació, els ensenyin a pescar i així poder defensar-se en una societat cada vegada més competitiva, fomentant la cultura de l'esforç i donant-los eines per valer-se per si mateixos.

El que estem fent ara per ells, és tancar-los en el bucle sense fi de la seva pròpia misèria, i en qualsevol cas amb la prestació econòmica el que estem fomentant és augmentar la fractura social que existeix avui a la nostra societat. Necessitem disposar d'unes polítiques socials molt més eficaces, que evitin que persones estiguin tancades en aquestes prestacions durant dècades.

La comèdia dels stress tests de la banca.

2011-07-16T11:46:00.003+02:00

Hem tingut l'oportunitat d'assistir recentment a l'examen de "selectivitat" que la màxima autoritat Bancària Europea, ha realitzat a 91 bancs del nostre continent per demostrar la seva solvència davant la crisi que estem patint. Aquesta fiscalització de l'activitat bancària europea, suposava per a la banca espanyola l'oportunitat de demostrar que el sistema financer espanyol es troba entre els més solvents d'Europa, amb l'única finalitat de transmetre confiança perquè l'assetjament especulatiu dels mercats, no augmenti el preu que hem de pagar per cobrir les pròpies vergonyes.

La majoria de països europeus han sotmès a l'anàlisi dels estrès tests una mitjana de quatre bancs per país, mentre que Espanya ha hagut de sotmetre'ls a tots per demostrar que el problema del nostre dèficit financer i en conseqüència de la nostra crisi, no és la banca sinó la incapacitat històrica que com a país hem tingut per inventar, produir i vendre.

Molt probablement aquesta maniobra de transparència, que el Banc d'Espanya ha volgut fer per rentar la imatge de la nostra economia davant del món, no produirà efectes a curt termini per què la imatge d'Espanya ha transmès al llarg de la seva història, no canviarà per maquillar ara una imatge massa deteriorada.

És important destacar que de les cinc entitats espanyoles que no han superat les proves de l'estrès tests, hi ha dues caixes d'estalvi catalanes: Unnim Caixa i Catalunya Caixa. Això és el que, al meu entendre, ens ha de fer reflexionar com a país. Quin tipus de control exerceix el govern espanyol i el català sobre la gestió d'aquestes caixes?.

Malauradament estem davant un sistema financer que té un control total sobre el sistema polític, ja sigui a través del finançament dels propis partits polítics o en el pitjor dels casos mitjançant el control individual d'alguns dels nostres representants institucionals.

Aquest rentat de cara que s'ha pretès fer de la nostra economia, posa en evidència la poca cohesió que hi ha a l'economia europea. Els conflictes d'interessos entre els membres de la Unió, reforcen els desequilibris econòmics interns. Europa necessita desprendre’s del poder dels seus governs de forma individual, i dotar les polítiques econòmiques comunitàries, de la capacitat de dissenyar l'economia europea i sobretot de controlar la seva aplicació en cadascun dels estats.

Realment no ens hem cregut l'entelèquia d'una Europa unida. Les institucions comunitàries continuen sent òrgans d'opinió que difícilment poden arribar a condicionar decisions en camps estratègics com el militar o l'economia. Aquesta crisi ens ha evidenciat la situació d'una Europa feble i a la mercè dels mercats especuladors.

Ressaca política després dels "indignats".

2011-07-02T12:52:00.003+02:00

Aquesta és la sensació que tinc després d'aquests dos mesos de debats i reflexions generades per les reivindicacions manifestades pel col·lectiu de "indignats". Crec que els partits polítics farien bé de prendre notes sobre el que la ciutadania ha expressat, donant suport al moviment sorgit des de les xarxes socials i que sense portaveus ni líders, ha aconseguit generar un debat sobre l'obsolescència del sistema polític al nostre país.

La crisi mundial ha pogut ser el desencadenant que ha cristal·litzat un moviment capaç de qüestionar el nostre sistema de valors i la nova relació entre l'economia, la política i la ciutadania. Els processos de globalització i continentalització qüestionen la realitat del món modern i generen un nou concepte de relació en l’actual sistema mundial, tot i que encara estigui en una fase virtual.

Ara per ara, ja comença a qüestionar-se l'organització del món en tres nivells espacials: internacional, nacional i local. Així mateix, estan qüestionats i en crisi els components polítics del món modern: l'Estat-nació i el sistema polític nacional, el sistema interestatal internacional i fins i tot a la pròpia Organització de les Nacions Unides. En realitat tots els components de la política, en totes les seves formes organitzatives, es troben qüestionats: actors, pràctiques, doctrines, regles, organitzacions o objectius.

Estem davant d'un procés iniciat de globalització política, que encara no han aconseguit definir amb precisió les seves especificitats, però que en els últims anys ha aconseguit un gran protagonisme en l'opinió pública mundial. Ja no parlem solament de "indignats espanyols", estem començant a definir un nou concepte de ciutadans que es revelen contra dictadures emmascarades de democràcia (com en els últims mesos al nord d'Àfrica), o contra democràcies consolidades que estan organitzades en un sistema polític amb molt poca transparència i massa interessos creuats.

Estem davant d'un nou paradigma de relació de la ciutadania amb l'estat. Els partits polítics s'han d'organitzar en estructures transparents, en les quals els ciutadans, als quals pretenen representar, puguin decidir: les línies d'actuació, les persones que estiguin al capdavant i com es financen aquestes organitzacions.

I és precisament per això, que hem d'exigir que es compleixi l'article 1.2 de la constitució, que diu molt clarament que "la sobirania nacional resideix en el poble". Per tant, al poble se li ha de donar eines polítiques perquè manifesti d'una forma molt més directa la seva opinió. Per poder evitar, d'aquesta manera, el segrest polític que els poders econòmics estan exercint sobre el nostre sistema democràtic.

Hem d'acabar amb la classe política que només es converteix en autèntics "palmeros" dels mercats i de la banca. Convertint-se en còmplices necessaris per als excessos que s'estan cometent amb el pretext d'una crisi, que ha estat generada pels propis poders econòmics, ja sigui a nivell mundial o nacional.

On és l'esquerra catalana?

2011-06-24T13:31:00.003+02:00

Aquesta és la pregunta que ens fem molts ciutadans després de veure el gran daltabaix que ha suposat les últimes eleccions municipals, per als partits que van renunciar als seus pilars ideològics per construir una torre de Babel massa fràgil per considerar-la un projecte polític.

L'únic partit que va mantenir una certa coherència amb el seu propi ideari va ser Iniciativa per Catalunya. La qüestió, en qualsevol cas, seria que els seus postulats polítics no són compartits per la gran majoria de la ciutadania i per tant és una opció ideològica minoritària. D'altra banda tampoc hem d'oblidar la seva falta d'experiència política en la gestió, que va ocasionar grans escàndols com l'encobriment dels responsables dels cinc bombers morts a Horta de Sant Joan o el desprestigi del cos policial dels Mossos d'Esquadra.

El segon pilar del tripartit sembla que estava afectat d'una aluminosi identitària. Aquest és el cas d'Esquerra Republicana de Catalunya, que va renunciar als seus postulats independentistes per facilitar la governabilitat amb un projecte d'iniciativa socialista, que tenia massa lligams amb un socialisme espanyol escassament federalista. Tot plegat va obligar els republicans a fer autèntics jocs de malabars per ocultar la seva excessiva dependència d'un socialisme massa espanyolista i despistar, d'aquesta manera, a la seva pròpia parròquia.

Aquesta esquizofrènia republicana ha estat castigada amb un escombrat total de la política municipal del nostre país. Ha arribat el moment en què Esquerra Republicana de Catalunya ha de reinventar-se i connectar directament amb el que el carrer està demanant a crits.

El tercer pilar, i el més important per mida i per experiència de govern, s'ha esquerdat totalment i ha quedat badat en dues parts. És el cas del Partit dels Socialistes Catalans. La propera tardor el PSC ha d'afrontar un Congrés que haurà de posar els fonaments d'un nou socialisme a Catalunya. Definitivament el PSC haurà de deixar de jugar a la puta i a la Ramoneta, haurà de identificar-se com un partit de centreesquerra, però caldrà aclarir i obertament si s'ha d'identificar com un centreesquerra d'inspiració progressista i catalanista o com un centreesquerra amb identitat espanyolista.

Al meu entendre, el PSOE ha donat mostres més que suficients de quina és la prioritat del socialisme espanyol. Els socialistes catalans van ser ignorats durant la preparació de l'estatut, durant el debat en el manipulat Tribunal Constitucional i en aquesta última etapa, són ignorats pel govern central a l'hora de buscar aliances amb Convergència i Unió.

Potser l'experiència del tripartit va ser un experiment antinatura que va afectar greument a la genètica identitària dels partits d’esquerra. Els líders que el van iniciar han desaparegut del mapa polític, tant Montilla, Carod Rovira, Saura, Puigcercós i per malaltia Pasqual Maragall.

La ciutadania s'ha decantat per opcions conservadores i, en plena crisi, ha donat les claus de casa a la dreta perquè intenti redreçar el rumb del país. Ara només em queda per veure si l'esquerra és capaç de redefinir el seu projecte polític escoltant les necessitats de la ciutadania o continuarà fent pallassades.

L'estètica de les eleccions primàries.

2011-05-25T10:20:00.003+02:00

El Partit Socialista Obrer Espanyol torna a ensopegar amb la mateixa pedra una vegada més. Almenys aquesta és la sensació que tinc després de veure com els anomenats "barons" del PSOE pretenen tornar a utilitzar les seves influències, per minimitzar el suposat suport que les bases del partit puguin donar a una candidata que no té la seva confiança.

Sembla ser que Zapatero, ha convocat els líders regionals per a "compartir criteris" abans del Comitè Federal que se celebrarà el proper dissabte. La convocatòria es produeix després de la petició del lehendakari Patxi López d'un congrés per triar un nou líder que substitueixi a Zapatero al capdavant del partit.

Una cosa similar va passar quan Felipe González va voler donar un aire democràtic a la seva successió, convocant unes eleccions primàries en què s'enfrontaven Joaquín Almunia (que comptava amb el suport dels anomenats barons amb Felipe González al capdavant) i el díscol Josep Borrell, que va conquistar a les bases del partit i va guanyar unes primàries estaven dissenyades perquè Felipe González proclamés d'una forma "democràtica" a Joaquín Almunia com a successor.

Doncs res més lluny de la realitat i es va imposar un Borrell pletòric, eloqüent i que va ser capaç de transmetre una energia positiva pel canvi de lideratge que necessitava el PSOE. Va ser llavors quan l'aparell del partit va aplicar l'article 26 i es va passar pel forro la tan grapejada democràcia interna i en el seu Congrés Nacional va consagrar a Joaquín Almunia com a successor natural de González. No cal comentar els resultats que va obtenir Almunia en les següents eleccions generals, fins al punt que van haver de col·locar-lo a Europa per facilitar un canvi intern en el partit.

Doncs bé la situació sembla que tornarà a repetir-se. Els José Bono, Alfonso Guerra, Guillermo Fernández Vara i Jorge Alarte, per citar-ne alguns, prefereixen potenciar un líder com Alfredo Pérez Rubalcaba que simbolitzaria la continuïtat de l'aparell del partit. Rubalcaba difícilment pot representar la renovació quan per edat, més de 60 anys, és molt més gran que la persona a qui substituiria. Però això sí, Rubalcaba té a favor que no és català com la Carme Chacón i a més la seva forma d'entendre Espanya és molt semblant a la que tenen els barons del seu partit i sobretot la cúpula del Partit Popular.

Sembla ser que aquesta imatge que volia transmetre el PSOE de ser els més democràtics entre els demòcrates, està quedant com una mera operació d'estètica. Interessava fer unes primàries que demostressin que el PSOE dipositava en les seves bases la confiança per triar el futur del partit, però això sí, sempre que guanyés el candidat oficial que proposaven els mateixos barons que encarnen la defensa dels "valors socialistes". Amb la qual cosa es posa en evidència que si has de convocar unes primàries que pots perdre, és millor no convocar les i escollir el candidat de portes endins, entre amiguets, i ignorar l'opinió dels militants de base que paguen religiosament les seves quotes.

Per tant, la Carme Chacón han tingut massa llastos en la seva carrera cap a les primàries per substituir Rodríguez Zapatero.

Un primer llast ha estat la seva joventut i això succeeix precisament en un partit que s'autoqualifica de progressista. Hi ha temor a la cúpula del partit per la línia política que Chacón pugui desenvolupar, no sigui que se li acudeixi moure les cadires d'alguns culs que fa molt temps que les ocupen.

Un segon llast ha estat el fet de ser dona precisament en el partit en que de cara a la galeria, més han invertit en imatge per a demostrar que aposten per una autèntica equiparació de drets de gènere. Zapatero va ser el primer president de govern que va fer un govern paritari entre homes i dones, encara que vist desde la distància, ara sembla que va ser una decisió de cosmètica política.

I un tercer llast ha estat el fet que Carme Chacón és catalana. Aquest va ser precisament un dels principals problemes que va tenir el Josep Borrell per a no merèixer la confiança de l'aparell del PSOE en el seu temps. Aquí podem veure que la història es repeteix i que els barons del PSOE prefereixen qualsevol opció abans que un català o una catalana.

La dignitat dels "indignats".

2011-05-22T12:36:00.002+02:00

Finalment comença a bullir l'olla. I és que des del passat diumenge dia 15 més de mig centenar de ciutats espanyoles són escenaris de concentracions pacífiques de joves i no tan joves, que convocats per Democràcia Reial diuen públicament que estan farts de l'actual sistema polític i econòmic del nostre país.

Estàvem atents, com a observadors llunyans, dels moviments que reivindiquen llibertats democràtiques al nord d'Àfrica, potser creient que estem vivint en un país del primer món, on se'ns havia omplert la boca de l'esplèndida transició democràtica que vam fer en els últims 35 anys.

Després de 40 anys de dictadura, vam iniciar un projecte de democratització tutelada. Durant el qual l'exèrcit va tenir un paper estratègic per aconseguir donar una imatge democràtica, a una monarquia imposada com a únic camí amb possibilitats de pau i estabilitat. Sortint dels 40 anys de repressió era difícil que la població s'inclinés per qualsevol altra opció que pogués conduir a més accions de repressió o una amenaça de guerra civil.

El resultat de tots aquestes pors i temors ha estat un sistema de partits molt estricte, en el qual les cúpules controlen tot l'aparell del partit i es protegeixen a si mateixos contra qualsevol debilitat democràtica que vulgui qüestionar-los. És per això que davant els casos de corrupció el primer que fan és autoprotegir i emparant-se en el principi de presumpció d'innocència, mantenen en els seus càrrecs a les persones imputades per malifetes variades.

És per això que la ciutadania n’està farta i utilitzant les xarxes socials, que "encara" no controlen els poders fàctics de l'actual sistema democràtic espanyol, s'han concentrat al carrer per manifestar el seu rebuig a l'actual sistema polític que tolera els excessos de l'actual sistema econòmic.

La veritat és que la dimensió de les manifestacions ha sorprès els mateixos organitzadors. El moviment de protesta, espontani i transversal, ha tret a la superfície la crisi, després de tres anys sense protestes d’uns sindicats anestesiats, l'absència costava explicar, i els partits polítics, en plena campanya electoral, han estat enxampats a contrapeu. D'una banda Zapatero ha dit que "es tracta d'una expressió democràtica que cal escoltar i que es dóna en diversos països europeus". Però en les entranyes del seu propi partit, els socialistes tenen por que siguin ells els grans perjudicats electoralment. Per contra, en el Partit Popular diuen que es freguen les mans, ja que consideren que els manifestants i els que els donen suport a les xarxes socials no són el seu electorat.

Bé despres de tot plegat, crec que els manifestants, sense suport polític o sindical, han aconseguit integrar un moviment heterogeni en el qual poden estar els antisistema i la reacció populista que pretén deslegitimar el parlamentarisme, però el moviment reuneix molt més. Els manifestants expressen un malestar social. Aquest moviment manifesta estar farts per una situació de crisi, com s'ha demostrat en les anteriors protestes a Grècia i fins i tot al Regne Unit .. Diuen públicament i als quatre vents, que no se senten representats per un poder polític que està sotmès a un poder econòmic fora dels controls del sistema democràtic.

Per tant, la resposta que els "indignats" esperen dels nostres governants, no són tant reformes en la fórmula electoral, com poden ser la limitació de mandats o l'establiment de les llistes obertes, com canvis molt més profunds. Per exemple, resulta complicat entendre per què moltes decisions econòmiques es prenen per institucions que estan molt allunyades del control dels ciutadans, com si l'economia fos quelcom merament tècnic i la política no importés. O en el pitjor dels casos, com si els representants elegits directament pel poble, donessin el seu beneplàcit servil sense qüestionar res, als abusos dels que realment estableixen les regles, que no són altres que la banca i el gran capital.

Seguint les notícies d'aquests últims dies, he pogut llegir pancartes que deien: "Més pa i menys xoriço" o "Fallada de sistema reiniciant". Tots aquests missatges no poden passar desapercebuts per l'actual classe política, ja que tots ells posen de manifest que la ciutadania estem farts de que aquí només alguns tinguin dret als privilegis.

Quan a la gespa es juga alguna cosa més que un partit de futbol.

2011-05-15T15:51:00.003+02:00

Són molts els símbols nacionals que apareixen durant la celebració d'un partit de futbol, ??convergint molts i variats interessos, entre ells un interès polític.

Crec que l'esport, com qualsevol altra manifestació de l'esperit humà, com l'art o la literatura, no és aliè als assumptes públics, i no ha de ser-ho. Seguidors i esportistes poden, des de la seva condició de tals, prendre partit, individualment o en grup, en les decisions que ens afecten a tots. D'aquesta manera, l'esport en general i el futbol en particular, poden servir com a via per a l'expressió d'idees, i com a mode de canalitzar reivindicacions polítiques o socials.

Recentment hem pogut viure una marató de clàssics entre el Barça i el Reial Madrid en què es posava en joc, més que un títol de Lliga, una Copa del Rei o una final de la Champions. Els dos equips simbolitzen cultures diferents dins de països diametralment oposats.

D'una banda tenim el nacionalisme espanyol, representat pel Reial Madrid, com a equip amb una llarga tradició futbolística que en moltes etapes de la seva història la va posar al servei del poder polític del moment. Tots recordem aquelles sis copes d'Europa guanyades en blanc i negre, i que un dictador com Franco, amb les mans tacades de sang, beneïa les glòries d'un Club que gaudia de tots els favors dels estaments esportius, polítics i judicials.

La simbologia d'aquest club es basa en la presència de la bandera espanyola en la pròpia samarreta i en les grades del seu feu, és a dir a l'estadi Santiago Bernabéu. Aquesta manifestació d'espanyolisme té la seva justificació en que el Reial Madrid simbolitzava els triomfs en les batalles esportives internacionals entre els anys 50 i els anys 70, que no podien celebrar-se mitjançant la selecció nacional d'Espanya.

D'altra banda tenim el Barça que llueix la senyera a la samarreta com a símbol d'identitat nacional i oneja en el seu estadi una multitud de banderes independentistes, que superen en molt a les blaugranes que representen els colors del club. El Camp Nou es va consagrar durant la dictadura de Franco com un temple per a la llibertat d'expressió, on el públic podia expressar-se en català, lluir la senyera i manifestar públicament contra la dictadura.

Per tant, aquest quàdruple enfrontament entre Barca i Madrid ha posat sobre la taula tota l'artilleria extra esportiva que, tant des de Madrid com des de Barcelona, ??s'ha volgut utilitzar com un cop d'autoritat política i cultural.

Si tenim en compte únicament i exclusivament a l'àmbit esportiu, el resultat dels cinc enfrontaments entre el Barça i el Madrid d'aquesta temporada, ens mostren un resultat de 9 gols a favor del Barça contra només 3 del Reial Madrid.

El nacionalisme espanyol ha perdut en l'àmbit esportiu i el testimoni més fidedigne l'han donat els mitjans de comunicació internacionals, que han apostat decididament pel joc del Barça. D'altra banda, el nacionalisme català ha donat mostres de maduresa en no respondre a les provocacions de la Central Lechera madrilenya i celebrar els èxits aconseguits amb seny i moderació.

Bildu posa en evidència la justícia espanyola una vegada més.

2011-05-07T20:24:00.003+02:00

La llum verda del Tribunal Constitucional a les candidatures de Bildu tanca la qüestió jurídica de la presència de l'esquerra abertzale als comicis municipals del 22 de maig al País Basc i Navarra, desautoritzant de manera contundent a tota la cort del Tribunal Suprem que, amb anterioritat, havia fallat que aquesta coalició electoral venia a donar continuïtat a la il·legalitzada Batasuna. La decisió del Tribunal Constitucional es produeix per sis vots a favor de la majoria governamental o progressista contra cinc vots en contra del bloc conservador.

La votació en blocs ideològics torna a certificar la fragilitat d'una institució fonamental i posa de manifest que no aconsegueix escapar als riscos d'una politització vergonyosa. Fins i tot en aquells casos en que la decisió adoptada és la més d'acord al dret. Probablement amb aquesta esmena que ha fet el Tribunal Constitucional sobre el nyap que van fer els magistrats de la Sala número 61 del Tribunal Suprem, la justícia espanyola evita una sentència contrària dels tribunals europeus, que els hagués enrogit les galtes i hagués advertit de la manca de criteri jurídic que la magistratura espanyola utilitza en les sentències de conflictes territorials.

És justament per aquest plantejament visceral que té la judicatura espanyola cap a les nacions que habitem a la península ibèrica, que cada dia estic més convençut que els fa molta més por la voluntat d'autodeterminació de Catalunya que l'autodeterminació d'Euskadi, tot i que aquesta hagi utilitzat el terrorisme com a eina de pressió. La prova la tenim en què aquest grup de "savis de la justícia" del Tribunal Constitucional, va trigar quatre anys a emetre una sentència covarda que va causar un enorme desastre amb l'Estatut de Catalunya aprovat de forma democràtica pel poble català, i en canvi en unes poques hores de reunió van resoldre favorablement les candidatures de Bildu per a les eleccions municipals.

Tot aquest espectacle pornogràfic de l'alta judicatura espanyola, no fa més que posar a Espanya en el lloc adequat respecte a Europa. Venim a ser la democràcia bananera d'Europa, en la qual cada dia que passa es posa més de manifest que l'autèntica transició democràtica, encara té algun capítol per tancar. Amb tot això, L'únic que aconsegueixen és conduir a la ciutadania catalana, a començar a buscar camins d'insubmissió als plantejaments que es recepten des de la altiplà castellà.

De la banca ètica a l'estètica bancària.

2011-04-16T13:20:00.003+02:00

Comencen a aparèixer al nostre país, noves formes de gestió dels recursos econòmics que incorporen uns principis ètics sobre com posar en pràctica la idea d'un banc col·laborador com a punt de trobada entre els estalviadors que comparteixen l'exigència d'una responsable gestió dels seus diners i la iniciativa socio-econòmica que s'inspira en els principis d'un model de desenvolupament humà i social sostenible.

Aquest tipus de model bancari, es proposa gestionar les reserves financeres de famílies, persones i organitzacions, amb ple respecte de la dignitat humana i amb el medi ambient.

Per tant, és dins d'aquest context que la Banca Ètica desenvolupa una funció educativa respecte als estalviadors i als beneficiaris del crèdit, responsabilitzant el primer a conèixer la destinació i la modalitat d'ús dels seus diners i estimulant al segon a desenvolupar amb responsabilitat la seva autonomia i capacitat empresarial.

Per això, l'entorn social en què ens trobem, fa que molts estalviadors comencin a exigir a la seva entitat d'estalvi, alguna cosa més que un percentatge per a la utilització dels seus estalvis. Hem pogut veure com el Banc d'Espanya ha aprovat els plans de recapitalització que han estat presentats per quatre bancs mitjans i nou grups de caixes d'estalvi.

Sembla que ha arribat l'hora de la veritat per elevar els nivells de solvència d'aquestes entitats fins als nous límits exigits per l'autoritat supervisora. El termini per aconseguir-ho finalitza al setembre. Quan s'hagi aconseguit, tot el sistema financer espanyol s'haurà avançat al compliment de les normes internacionals de solvència que hauran de regir en el món d'aquí a dos anys.

Però abans, hem vist com s'han gestionat caixes d'estalvis amb criteris purament polítics. Invertint grans quantitats de diners dels seus clients, en projectes amb una escassa solidesa financera. Especulant amb la confiança dels impostors i invertint en negocis amb escassos valors ètics.

Doncs bé, després de les "grans inversions" realitzades per aquestes llumeneres de l'economia, ara han de recórrer als fons públics (que paguem entre tots), per recapitalitzar-se, acudint al Fons de Regulació Ordenada Bancària (FROB), per demanar inicialment uns 7.700 milions d'euros. Això sí, sense que a ningú se li passi pel cap demanar responsabilitats civils o penals als que van dirigir, amb tanta saviesa, els camins dels nostres estalvis.

Per això la conscienciació sobre l'ètica que han de dur a terme les entitats bancàries, ens porta a considerar l'aparició d'aquest nou model d'entitats financeres, que s'agrupa sota la denominació de Banca Ètica.

Aquesta banca tindrà entre els seus objectius, el desenvolupar un model financer basat en la gestió de les finances èticament orientades. Que ens permetin contemplar "el crèdit" com un dret de les persones per desenvolupar el seu propi model de vida. I tot això amb una gestió que tingui en compte que el benefici obtingut de la possessió i intercanvi de diners, ha de ser conseqüència de l'activitat orientada al bé comú i equitativament distribuït entre els subjectes que intervenen en la realització, oferint una màxima transparència en totes les operacions i afavorint la participació en la presa de decisions de l'empresa, no només als socis, sinó també als estalviadors.

Potser ha arribat el moment que ens comencem a qüestionar com aconsegueixen els bancs i caixes d'estalvi, els diners necessaris per pagar-nos els interessos dels nostres dipòsits bancaris.

O juguem tots o esqueixem les cartes.

2011-03-27T13:34:00.002+02:00

Sembla ser que en aquest país estem abonats a aixecar polèmiques i sobretot abocar tones de demagògia per fer jocs de prestidigitació política, traient del barret de copa algun conill o alguna llebre.

Estem en una situació de plena crisi en la que se'ns ha amenaçat-i jo diria que executat- unes fortes retallades pressupostàries amb l'objectiu d'estabilitzar els balanços econòmics de les diferents administracions. És clar que, ara per ara, les administracions públiques ingressen de l'ordre d'un 20 i un 30% menys que fa dos anys, en contribucions directes i indirectes. Això suposa que els pressupostos públics haurien d'haver-se reduït en la mateixa proporció que s'havia produït la caiguda d'ingressos.

Però aquí ningú ha reaccionat equilibrant els pressupostos a mesura que es veia venir l'estancament de l'economia i per tant la caiguda en la recaptació d'impostos. A Catalunya hem tingut unes eleccions a la Generalitat que han provocat que des del govern català es gastés el que teníem i el que no teníem. En resum que es gastessin més recursos dels que es recaptaven.

Aquest proper mes de maig estan convocades unes eleccions municipals que han generat la mateixa reacció per part dels nostres polítics dirigents. Per poder captar el vot d'última hora, molts ajuntaments s'han endeutat més enllà del que seria prudent i recomanable, amb l'únic objectiu de mantenir la quota d'intenció de vot i assegurar-se la continuïtat per a una altra legislatura.

El govern de l'estat espanyol portava el mateix camí: negant la crisi al començament de la legislatura i paralitzant ajudes als nadons i els aturats de llarga durada. Fins que els alemanys s'han aixecat i han dit que estan fins al monyo de ser cornuts i pagar el beure. Això ha ocasionat que la Unió Europea obligui al govern espanyol a establir uns retalls socials, atacant directament a un dels pilars dels que sempre s'ha vanagloriat el socialisme espanyol com el de les polítiques socials. Però de moment l'únic que estan aconseguint aquestes retallades és fer al Mariano Rajoy el futur president d'Espanya.

A Catalunya en canvi, estem amb un govern de Convergència i Unió que ha arribat al govern amb un fort suport electoral i que té a les mans un xec en blanc que li hem atorgat entre tots. Artur Mas s'ha trobat una situació econòmica complicada i un govern espanyol feble que condiciona l'accés al crèdit de Catalunya, a una reducció de més del 10% dels pressupostos generals de la Generalitat.

És just en aquest punt on crec en President de la Generalitat hauria de reflexionar sobre la idoneïtat d'eliminar l'Impost de Successions, i així complir la promesa electoral de forma immediata o esperar a final de legislatura. Entre altres motius perquè crec que se'ns està demanant a la ciutadania que entenguem i tolerem, una sèrie de retallades importants en educació, en sanitat pública, en infraestructures necessàries per al país, en polítiques culturals i en polítiques socials. Jo entenc que se'ns demani un esforç en pro d'ajudar a remuntar la crisi i un esforç solidari des de tots els àmbits per "fer més amb menys recursos" (paraules del Artur Mas). Però jo li demanaria que l'esforç sigui realment de tots i que l'eliminació de Impostde Successions sigui aparcat fins a final de legislatura com a mínim.

No entraré a valorar si és necessària o no la seva eliminació. Però el que sí que vull dir és que és inadequada la seva aplicació en aquests moments. No es pot estar demanant esforços solidaris a la ciutadania d'una banda i per l'altra renunciar a uns recursos que no per ser menors, deixen de ser importants i representatius. Aquí o ens escalfem tots o li fotem una puntada a l'estufa.

La cara i la Creu de l'energia nuclear.

2011-03-20T12:48:00.003+01:00

Vivim en una societat en la que hem establert una escala de valors en la qual ens auto exigim una sèrie comoditats a les que no estem disposats a renunciar. Aquestes comoditats ens estan obligant a utilitzar energies que no són totalment segures a dia d'avui.

Davant d'aquesta situació, em venen al cap una sèrie de qüestionaments sobre la seva utilitat. Com per exemple em pregunto si podria Espanya prescindir de l'energia nuclear? Ens aboca el consum elèctric a estar lligats a una font d'energia que ha generat ja diverses alertes planetàries? Sortiria més car suplir per altres fonts? Els experts ofereixen visions irreconciliables, encara que és majoritària l'opinió dels que consideren que, si s'opta pel tancament, hauria d'abordar-se de manera programada. Vistos els successos del Japó, el millor argument de defensa de les nuclears és que poden ajudar a mitigar el canvi climàtic.

És clar que el debat sobre si NUCLEARS SÍ o NUCLEARS NO, ha de comportar amb si, el debat sobre el model de societat que ens hem creat. En la meva opinió si no alterem la gran dependència que actualment tenim de l'energia elèctrica, la utilització de les centrals nuclears és imprescindible per mantenir l'elevada demanda de quilowatts hora que necessitem.

D'altra banda, s'ha demostrat el gran perill que suposa la utilització de l'energia nuclear. No només perquè estem exposats a que fenòmens naturals, com el cas del Japó, puguin arribar a provocar fuites radioactives o fins i tot una explosió nuclear, si no que a més dels fenòmens naturals, aquest tipus d'energia necessita d’un gran rigor en el seguiment de tots els protocols de manteniment. La qual cosa és un perill afegit als dels fenòmens naturals, ja que tenim l'exemple de Txernòbil que va suposar una alerta mundial d'intoxicació radioactiva. No hi ha cap garantia que països amb escassos recursos econòmics, puguin dedicar les atencions necessàries perquè en les centrals que tenen, disposin de la garantia de bon funcionament.

És clar que, ara per ara, l'energia nuclear sembla insubstituïble per garantir l'elevada demanda energètica de la nostra societat. Per tant, assumint la nostra dependència de l'energia nuclear hem d'iniciar un procés cap a les energies alternatives, que garanteixi l'ús d'energies renovables prou eficients com per no dependre exclusivament de les centrals nuclears.

Encara estem en ple debat sobre la ubicació que el govern espanyol ha d'assignar per al magatzem de residus nuclears al qual opten diverses localitats, entre elles la localitat d'Ascó. Amb totes les batalles polítiques i amb tota la demagògia utilitzada, és clar que si som tolerants per mantenir una centrals nuclears al nostre territori, també hem de ser tolerants per albergar al nostre país els residus que generen les nostres centrals.

L'energia nuclear no està controlada al 100% per l'home. No es tracta només d'accidents produïts per desastres naturals, sinó també accidents produïts per l'ésser humà o per avaries mecàniques. El que ha quedat en evidència és que l'energia nuclear no és una energia segura i defensar la seva utilització, implica assumir un conjunt de riscos.

Espanya no té el nivell tecnològic que té Japó per defensar-se d'un incident nuclear. Imaginem el que hauria suposat aquest accident al nostre país.

El circ mediàtic de la Fórmula 1.

2011-03-13T13:27:00.006+01:00

Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat de conèixer de prop i per dins tot el que es cou en un dels més grans espectacles televisius que es pot contemplar avui en dia. Es tracta del campionat del món de la Fórmula 1, en què conviuen milers de milions d'euros per satisfer les necessitats de la televisió que, al cap ia la fi, és qui paga.

En la meva opinió no considero que aquest tipus de carreres es puguin classificar com a esport. Per a mi un esport és aquell tipus d'activitat física en la qual la preparació, les condicions físiques, l'habilitat i la sort arriben a determinar qui pot ser un campió en alguna especialitat. En canvi, a la Formula 1, el més important és poder disposar del millor cotxe i de la millor mecànica per conquerir els campionats mundials. En resum es tracta d'un tipus de campionat en el qual la capacitat econòmica de cada equip, determina les possibilitats que té per optar a guanyar un campionat.

És per això que en aquest espectacle no té res a veure amb l'esperit de l'esport. Aquí els interessos econòmics estan per sobre de qualsevol plantejament esportiu. Perquè per què un pilot pugui aspirar a conduir un vehicle d'aquest circ mediàtic, necessita estar recolzat per una bona quantitat d'espònsors disposats a patrocinar el projecte esportiu de l'equip. En resum la escuderies trien als pilots en funció del pa que porten sota el braç, si no hi ha pa no hi ha volant.

Doncs bé, aquest circ va fer els últims entrenaments de la pretemporada aquesta setmana passada a Barcelona i vaig poder visitar els interiors de tot aquest espectacle consumista i manipulat. Com tot bon circ aquest viatja amb tots els seus especialistes, com: malabaristes, equilibristes, animals i pallassos. I cada un d'ells desenvolupen la seva funció tal com està previst en el guió.

Com és lògic, els aficionats que circulaven per l'interior del padok anaven a la caça del autògraf o de la foto amb els gladiadors de l'espectacle. I també en aquest punt és quan vaig poder diferenciar els tipus de persones que hi ha darrera del casc que porten per a aquest espectacle circense. Per analitzar a fons aquests subjectes em centraré en l'actitud que han tingut cap al públic:

Primer ens trobem amb el malabarista de Jaume Alguersuari. I dic malabarista perquè amb un pressupost i una mecànica de segona fila, està aconseguint uns resultats dignes dels millors pressupostos de la graella de sortida. Aquest jove pilot català es va mostrar amable amb tots els seus admiradors i especialment amb els més joves amb els quals va compartir fotografies, autògrafs i tot el que li van demanar. Probablement es pugui atribuir a la seva joventut però diu molt de la seva personalitat la capacitat de connectar amb el públic que paga les entrades als circuits i veu l'espectacle per la televisió.

Després ens trobem una de les grans revelacions del passat campionat, com l'alemany Sebastian Vettel que va ser el campió del món 2010, demostrant una gran capacitat de pilotatge i de mestratge tot i la seva joventut. Aquest equilibrista del circ va saber treure el seu millor partit en l'última carrera, i sent un espectacle de conducció, destacant del seu company d'equip i del màxim rival de Ferrari. Va ser amable amb tothom i sobre tot molt proper.

Poc després ens trobem un altre dels especialistes del circ com és la bèstia alemanya del Michael Schumacher. I dic bèstia, per que un tipus com ell, que ha estat capaç de guanyar set campionats del món amb diferents marques i equips, pot arribar a considerar-se com un dels millors pilots de la història de l'automobilisme. Doncs bé aquest senyor va compartir fotografies i autògrafs amb tota la canalla i admiradors que li van demanar la seva atenció.

I per finalitzar aquest circ ens trobem amb el pallasso de l'espectacle. Em refereixo al pilot espanyol Fernando Alonso que es va mostrar mal educat amb tots els seus fans i a més va demostrar les seves males maneres, empenyent a tota la gent que es posava davant seu per a l'anar directe cap al menjador. Realment en l'únic que destaca aquest personatge és que figura a la capçalera de la llista de pilots que cobren més de tot el circ. Aquest representant de l'espanyolisme xulesc i altiu té molt a aprendre dels joves que estan en el cim de l'automobilisme mundial. Personalment li desitjo que no guanyi ni en els entrenaments per la seva falta de senzillesa i per la seva poca capacitat de tracte amb les persones.

Estem davant d'un independentisme català en descomposició?

2011-03-05T13:50:00.003+01:00

Realment els catalans som de mena, un poble molt complicat d'entendre. Tot just fa quatre mesos que ens van convocar a unes eleccions, en les quals es van complir la majoria dels vaticinis que s'havien proclamat. Els principals artífexs del tripartit, entengui's Socialistes i Esquerra Republicana, van patir un daltabaix electoral que encara estan per resoldre en els seus respectius congressos que anuncien per a la tardor.

Però d'aquí va néixer un nou filó electoral encapçalat per l'expresident del Barça, Joan Laporta, que mitjançant Solidaritat catalana per la Independència va aconseguir entrar al parlament de Catalunya amb quatre diputats i convertir-se en el toc ètnic de les passades eleccions.

L'èxit polític de "Solidaritat" s'ha d'atribuir a diferents factors, però el principal de tots és la tendència del “català emprenyat”, que ha optat per radicalitzar el seu vot per manifestar la seva disconformitat en com evoluciona el sentiment catalanista en els partits amb representació parlamentària . Al meu entendre Solidaritat ha capitalitzat una part de les frustracions, acumulades per la ciutadania, amb la negociació de l'estatut i l'espectacle vergonyós del Tribunal Constitucional. Sembla que segons alguns estudis i sondejos, s'ha triplicat el sentiment independentista a Catalunya durant els últims 10 anys. La ciutadania viu un allunyament cada vegada més progressiu amb tot el que fa referència a l'estat espanyol i aquest brou de cultiu és l'idoni perquè puguin néixer petits cabdills i Virreyes que enarborant la Estelada, són capaços de posar-se davant de projectes polítics buits de contingut en què el seu únic i exclusiu lema és la independència.

No vull oblidar que Solidaritat va ser encapçalada per una persona carismàtica com el Joan Laporta. Vagi per davant que personalment no comparteixo molts dels plantejaments i de les actuacions, que l'ex vicepresident del Barça ha fet durant la seva gestió al capdavant del club de futbol. Però no es pot negar els èxits que ha aconseguit durant el seu mandat, tant a nivell esportiu com d'imatge del propi club i de Catalunya. Amb la qual cosa una part important de l'èxit de Solidaritat, es deu a la persona que va posar la seva imatge i el seu nom al servei de la causa.

D'altra banda si analitzem els altres dos acompanyants de Joan Laporta a la llista de Solidaritat, ens trobem amb dos personatges molt singulars. D'una banda tenim l'ex membre d'Esquerra Republicana de Catalunya Uriel Bertran que sempre es va postular com un "enfant terrible" dins del partit, defensant tesis clarament independentistes que xocaven obertament amb les directrius del partit supeditat al pacte del tripartit.

L'altre cabdill és l’Alfons López Tena, notari de professió i ex militant de Convergència Democràtica de Catalunya. És l'únic dels tres que té una trajectòria política més vinculada al nacionalisme i a la judicatura. És l'autèntic ideòleg de Solidaritat i el que ha donat més consistència al projecte independentista que es va presentar a les passades eleccions al Parlament de Catalunya.

Tampoc hem d'oblidar el fracàs estrepitós d'un altre gran visionari de l'independentisme català com Joan Carretero, que va punxar estrepitosament amb el seu projecte de Reagrupament, que va ser escombrat literalment de l'escena política catalana per la seva falta de consistència i de lideratge.

Doncs bé, al meu entendre aquest és el gran drama de l'independentisme a Catalunya. Tenim un moviment independentista poc madurat, que l'únic que està fent és aprofitar-se del cabreig general de la ciutadania per a relluir una sèrie de líders de baix perfil, que són incapaços d'omplir de contingut creïble seus discursos polítics i que de moment no han aconseguit entusiasmar a les masses.

Catalunya necessita líders amb un projecte de país creïble i assolible. Necessita persones que al marge de la conjuntura política en què ens movem, puguin ser capaços de generar debat i generar noves idees. Avui els ciutadans ja no volem líders que només sàpiguen empunyar l'estelada per demostrar la seva catalanitat. Crec que la catalanitat es demostra treballant de forma honesta per unes persones, per una llengua, per una cultura i en definitiva per un país que és el nostre. Menys espectacle i més treball i serietat.

El sentiment blaugrana com a manifestació política.

2011-02-26T13:49:00.004+01:00

Queden ja molt enrere aquells anys de frustracions polítiques, en els que podíem presumir de victòries quan guanyàvem l'etern rival, símbol de l'estat opressor centralista com era el Reial Madrid. Podien quedar justificats els fracassos de tota la temporada si es guanyava el Madrid en algun dels partits de la lliga. Mentre a l'altiplà es dedicaven a engalanar de nacionalisme espanyol les victòries de l'equip blanc, a Catalunya ens aixoplugàvem al voltant del Barça per enarborar les primeres estrelles i cantar en català al Nou Camp.

Personalment sempre he cregut que no és bo conjugar futbol i política. Perquè crec que res de bo pot sortir d'aquesta barreja que pot generar enfrontaments amb gran violència d'aficionats radicals. De la mateixa manera que és un còctel mortífer la política i religió, cal tenir les idees clares per a separar els diferents àmbits de discussió.

És en aquest sentit, que el Futbol Club Barcelona ha passat de ser una entitat esportiva encarregada d'abanderar el sentiment catalanista durant la dictadura de Franco i la transició, a ser el blanc dels atacs del nacionalisme espanyol com a resposta impotent a les reivindicacions del govern i de la societat catalana.

El caràcter massiu de les explosions de goig que s'han registrat a Catalunya després de les victòries futbolístiques del FC Barcelona en aquests darrers temps, té una explicació en el sentiment de decepció que s'ha estès per Catalunya arran dels atacs realitzats per un Tribunal constitucional manipulat. Ara més que mai, el Barça és més que un club, és l'aglutinant de la frustració política que hem sentit molts catalans.

Els incompliments del Zapatero han creat un mur de desconfiança entre Catalunya i Espanya, un mur que s'ha reforçat amb els traspassos que no arriben, amb la sensació que l'Estat es burla de Catalunya i amb una evident desatenció inversora de l'administració central cap a els catalans.

El president Montilla va alertar fa temps, a Madrid, de la "desafecció creixent" de la societat catalana cap a un projecte conjunt de l'Estat espanyol, i va dir que "l'allunyament de Catalunya podria arribar a ser irreversible". Aquestes paraules van ser pronunciades al Fòrum Nova Economia el 7 de novembre de 2007, i ara comencen a convertir-se en una realitat.

Per tant, podem veure que en aquestes condicions, els èxits del Barça, combinats amb l'enfonsament del Reial Madrid, s'han convertit en la vàlvula d'escapament de la societat catalana. En el que la desafecció, la frustració i la decepció s'han canalitzat cap a un Barça que és capaç de colpejar al Reial Madrid en el seu propi camp amb un 2 - 6 i és capaç d'humiliar a l'equip blanc al Camp Nou amb un 5 - 0.

Per això en els últims temps, en les celebracions de les gestes futbolístiques del Barça hi ha més banderes catalanes i més simbologia independentista que mai. Els que surten al carrer després d'un triomf barcelonista no reflecteixen només el goig per un triomf esportiu. Reflecteixen també un rebuig cap a lo espanyol. El mateix que va motivar la xiulada de Mestalla als Reis i l'himne espanyol.

No ens hem d'estranyar quan la "caverna mediàtica" comença a utilitzar tota la seva potència per desprestigiar la forma de treball i els èxits del Barça. Espanya té un complex de catalanitat, la selecció espanyola de futbol va guanyar el mundial de seleccions amb un nucli principal de jugadors formats i creats a la Massia. El Barça guanya títols amb humilitat bon joc i senzillesa, el Reial Madrid (símbol del nacionalisme espanyol) els perd amb prepotència, mal joc i xuleria.

Subhasta de drets i sentència d'obligacions.

2011-02-20T19:07:00.003+01:00

Les persones amb discapacitat encara estem lluny d'aconseguir una equiparació real dels drets socials en tots els sectors d'activitat de la societat, encara que sigui una de les aspiracions més plausibles dels últims anys. La necessitat d’establir polítiques i programes específics perquè tots gaudim dels drets i llibertats, participant en la construcció social és avui indiscutible. La qüestió és dilucidar quin és el millor dels camins per aconseguir aquesta fita.

És per això que em plantejo que si des d'un punt de vista filosòfic, els drets humans tenen el seu fonament en valors morals de l'ordre més alt, des del punt de vista jurídic, una vegada que l'Estat ha ratificat un tractat que els contempla, aquests es converteixen en una obligació que vincula a l'Estat en una relació directa amb els seus ciutadans. En conseqüència l'Estat ha de respondre davant del sistema judicial quan es planteja una involució flagrant d'aquests drets i s'ha d'exigir com a tal en els nostres tribunals.

Vivim en un país on som molt donats a atorgar drets amb certa alegria i alhora som capaços de tolerar, sense immutar-nos, que aquests drets no es puguin exercir. Som uns grans mestres per elaborar lleis que reconeguin grans drets a col·lectius en situació d'exclusió social, però només capaços d'elaborar reglaments que desenvolupen aquests drets i posin en mans de la ciutadania eines útils i eficaces per poder-los exigir.

Per això hem de reflexionar sobre aquesta desori electoral que es fa amb els drets de la ciutadania. Recordem que la Llei 13/1982 d'Integració Social dels Minusvàlids, a data d'avui encara es continua incomplint amb la quota del 2% d'integració laboral al mercat ordinari de treball. En referència a Catalunya cal recordar la llei 20/1991 de Promoció de l'Accessibilitat i de Supressió de Barreres Arquitectònica, establia que totes les administracions públiques havien de tenir plena accessibilitat al 31 desembre 2006, tot i així continuen existint moltes dependències i serveis públics que no són accessibles per a tothom. Però un dels enganys més grans de la nostra democràcia ha estat la llei 39/2006 de Promoció de l'Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de de pendència, que fent un autèntic brindis al sol es va aprovar sense pressupost i amb una voluntat de cofinançament entre l'estat central i la comunitat autònoma al 50%. Doncs bé a hores d'ara estem amb drets aprovats d'assistència a la dependència, però sense pressupostos per a poder finançar els drets reconeguts.

Crec que la ciutadania ha de reaccionar i madurar respecte a aquest tipus de promeses. El nostre sector ja va dir al seu moment que aquesta era una llei excessivament geriàtrica i que per molts drets que reconegués, era del tot impossible que es poguessin exercir si no hi havia al darrere una voluntat política de dotar-los pressupostàriament.

Per això, estic plenament convençut que com a ciutadans i potencials electors, no ens hem de deixar enlluernar per cants de sirena que l'únic que pretenen és subhastar els nostres drets al millor postor. La nostra lluita ha de continuar amb la conquesta de nous drets fins arribar a la plena ciutadania, però obrint un altre gran front que ha de ser el la lluita pel propi exercici dels drets assolits. Per tant, el nostre lema ha de ser "prou a la barra lliure de drets sense els mecanismes per a exercir-los".

Raúl Agné dóna una lliçó de dignitat lingüística.

2011-02-13T13:21:00.003+01:00

L'entrenador del Girona Futbol Club va donar una autèntica lliçó de professionalitat i de dignitat lingüística dissabte passat 12 de febrer, quan a la roda de premsa posterior al partit Osca-Girona que es va celebrar a la capital aragonesa, es disposava a contestar la primera pregunta que li feien els periodistes. Però per casualitats de la vida va ser un periodista d'un mitjà català que es va llançar a ser el primer en preguntar. En respondre en català l'entrenador del Girona els mitjans locals van mostrar la seva disconformitat amb aquest fet. El tècnic va assegurar que respondria en català a les preguntes formulades en aquesta llengua i que ho faria en castellà per a la resta de mitjans -o en anglès si cal- però ni així va aconseguir que les queixes cessessin.

Va ser en aquest moment quan Agné va decidir donar per acabada la roda de premsa amb un clar missatge: "No puc parlar en català? No hi ha roda de premsa".

En el cas de Raúl Agné s’hi ha de reconèixer molt més valor ja que ell va néixer al municipi de Mequinensa, que limita amb la comarca del Segrià i pertany a la província de Saragossa. Agné, a més, va estar vinculat com a jugador a clubs de futbol de la franja. Amb la qual cosa demostra el seu bilingüisme patent que fa que la defensa del català hagi tingut un valor més gran.

Aquest no és el primer incident que succeeix en rodes de premsa després de la celebració d'algun acte esportiu. El que em porta a concloure que també en l'esport, hi ha una especial animadversió contra ell tot el el que faci olor a català. Sense anar més lluny en una roda de premsa de la selecció espanyola, el futbolista del Barça Gerard Piqué va respondre un parell de preguntes en llengua catalana adreçats a mitjans de comunicació del principat. Tot seguit li va correspondre respondre preguntes al jugador del Reial Madrid Sergio Ramos, que va ironitzar amb la intervenció del seu company català dient que ell les respondria e andalús.

Aquesta intolerància ancestral d'un espanyolisme tronat, no ens ha de sorprendre i si ens ha de motivar a continuar defensant aferrissadament el dret a utilitzar la nostra llengua materna. Penso que els periodistes de mitjans de comunicació catalans han de continuar fent preguntes en català fora de Catalunya, i és responsabilitat dels esportistes i directius dels clubs catalans continuar responent en la mateixa llengua amb la que se'ls ha fet la pregunta. Probablement si continuem així aconseguirem que les federacions esportives acabin prohibint utilitzar el català a les rodes de premsa i així per fi se'ls veurà definitivament el llautó a tots.

A la memòria de la Maria José Vázquez.

2011-02-08T20:19:00.004+01:00

El moviment associatiu de les persones amb discapacitat física sempre ha estat ple de sobresalts en el millor dels casos, indicatiu d'un flux d'iniciatives encaminades a salvar-nos de ves a saber que, o ha estat una bassa d'oli que ha denotat l'existència de líders aferrats, anys i panys, als seus càrrecs.

La María José ha estat una líder que ha pujat des dels moviments de base, lluitant en el cos a cos amb les administracions públiques, però també exigint rigor i compromís al nostre col•lectiu. Poques persones han aconseguit aglutinar un consens més gran que el de la presidenta d'ECOM.

Ens movem en un sector en què hi ha moltes entitats amb petits cabdills que pretenen representar la humanitat sencera. Però aquesta representativitat no es compra ni es ven, aquesta representativitat senzillament es guanya estant al costat de les persones que et necessiten i la Maria José Vázquez ha sabut guanyar-se la confiança de tot el sector de la discapacitat, escoltant les necessitats de les persones i de les entitats, sense donar lliçons magistrals a ningú, aprenent sempre posant-se al lloc dels que no han tingut oportunitats.

Molts hem estat els privilegiats de treballar al seu costat, contagiant-nos de la seva energia positiva i de la seva crítica i esperançadora mirada cap a la societat. La seva capacitat de treball només es veia superada per la seva honestedat envers els seus. Una honestedat basada en el respecte cap a les persones i en el rigor en la gestió dels recursos, en definitiva una honestedat amarada de la senzillesa que només les grans persones com la Maria José són capaces de tenir.

La Maria José ens ha deixat. Però ens ha regalat un llegat inestimable, com és la seva actitud davant la vida i la seva lluita sense fi per les seves conviccions. Ens ha lliurat una vida intensa dedicada a lluitar pels seus coixos, com a ella li agradava dir, una vida en què ens ha marcat un camí a seguir i del qual tots ens reconeixem hereus. El nostre compromís a partir d'ara no pot ser altre que el de fer que continuï bategant l'esperit de la María José Vázquez Arias. Presidenta d'ECOM.

Josep Giralt i Lladanosa.
Vicepresident d’ECOM.

Batasuna posa a prova el sistema de partits democràtics.

2011-02-07T16:03:00.004+01:00

El món abertzale sempre havia tingut un problema insuperable per participar d'una manera oberta i igualitària en els comicis electorals a Euskadi. El suport implícit a la violència etarra que mostraven amb el seu silenci al condemnar els assassinats comesos per la banda terrorista, s'havia convertit en el taló d'Aquil·les que el govern de José María Aznar va utilitzar per aprovar la Llei de Partits Polítics i així poder inhabilitar l' esquerra nacionalista basca.

La nova Batasuna es presenta com una organització política que rebutja de manera clara i expeditiva la violència o l'amenaça en qualsevol de les seves formes, incloent també de forma clara la que realitza la banda terrorista ETA.

Aquest nou marc de relació democràtica posa al govern davant d'una decisió política, que pot tenir una clau electoral molt marcada per les eleccions generals del proper any, perquè segons els estatuts de la nova Batasuna, suposa una ruptura amb els models organitzatius i formes de funcionament en què s'ha dotat aquest espai social i polític en el passat.

Habilitar Batasuna perquè es presenti a unes eleccions municipals de forma lliure i democràtica, significa desmuntar un dels arguments estructurals que utilitza el Partit Popular per calar en l’ideari de l'Espanya profunda. Els populars sempre han tret rèdit electoral de la violència etarra o de la immersió lingüística a Catalunya. Amb aquests arguments com a pilars base del seu ideari electoral, aconsegueixen bones bases electorals a les Castelles, Extremadura i a moltes de les comunitats autònomes uniprovincials.

Crec que l'esquerra abertzale actua d'una forma madura i confirma que ha tancat el seu debat intern. Aquest pas és un punt d'inflexió en la seva trajectòria política i evita l'escull de la Llei de Partits, que va ser ratificada per la sentència del tribunal d'Estrasburg, que identificava a Batasuna amb ETA.

Al meu entendre, la major prova de fermesa democràtica i de maduresa assumida per part del govern i de les institucions civils i judicials espanyoles, és perdre la por i els complexos i deixar participar d'una manera oberta a tot el conglomerat social que suposa Batasuna, a totes les eleccions democràtiques que es donin a Euskadi. Qualsevol intent de fer volar fantasmes per impedir que l'esquerra abertzale pugui actuar de forma democràtica, només aconseguirà posar de manifest les pors i complexos, que el nacionalisme espanyol continua tenint cap a tot el que trenca la teòrica uniformitat d'Espanya.

En aquest cas crec que el Zapatero hauria de tenir molt present l'afirmació que va fer el polític britànic Winston Churchill, que va dir "El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions".

La catalanitat de l'Angela Merkel.

2011-02-05T13:49:00.002+01:00

Els alemanys tenen molt assumit que són la locomotora econòmica d'Europa i que han estat històricament els grans avaladors de la unitat econòmica. Gràcies a la seva aposta per l'Europa comuna, Espanya ha pogut rebre grans finançaments de les institucions europees, aportats en gran mesura per Alemanya. Aquest paper de finançador de les economies més compromeses de la Unió Europea, els legitima per posicionar-se com si fossin els inspectors d'hisenda de l'Europa comunitària.

La cancellera alemanya Angela Merkel ha aconseguit posar al seu lloc al il·luminat del Zapatero, que fa tot just tres anys treia pit dient que érem la vuitena economia del món. Doncs bé, avui l'economia espanyola està intervinguda directament per Alemanya i França, que s'han cansat de ser cornuts i a sobre pagar el beure.

La Merkel s'ha presentat a Madrid per revisar si el govern espanyol havia fet els deures i demostrar davant de tot el món, qui mana aquí. La cancellera alemanya a elaborat una escenografia política per demostrar a totes les economies europees, aquella afirmació tan catalana que diu "qui paga mana". Realment està actuant com l'autèntica cancellera d’Europa, donant exemple de com actuar i exigint el mateix rigor als països que reben les ajudes alemanyes.

Doncs bé, aquest plantejament que tenim tan clar per a l'economia europea, en el que reconeixem la capacitat de decisió i acatem sense protestar les lliçons d'economia i de distribució de la riquesa que ens arriben des d'Alemanya. Quan es tracta de fer plantejaments econòmics a nivell de l'economia espanyola, hem de començar a entendre que a Espanya també s'haurà d'imposar l'exemple alemany de "qui paga mana".

A Catalunya no se li pot exigir unes quotes de solidaritat que vagin més enllà dels límits raonables, sense posar en perill el seu propi creixement econòmic. Cada vegada són més els economistes i analistes polítics que coincideixen en l'error que ha suposat, per a l'economia i la democràcia espanyola, el famós "cafè per a tots". No totes les comunitats autònomes espanyoles tenien la necessitat i la consciència de ser realment autònomes, tal com va proclamar fa pocs dies el president del Congrés José Bono.

L'exemple de l’Angela Merkel és el model que haurà d'assumir el nou president de la Generalitat Artur Mas. Aquesta escenificació del "qui paga mana", a Espanya també ha d'arribar a conquistar-se des del govern de la Generalitat, ja que no podem esperar que ens sigui concedit.

La Angela Merkel està fent pedagogia a tot Europa de quin ha de ser el model de relació econòmica, que s'establirà en el futur i sincerament, després de veure l'anacronisme i els interessos de l'Espanya profunda pel que fa al model econòmic de relació entre les comunitats autònomes. Cada dia que passa estic més convençut que com més gran sigui el nivell d'intervenció de l'economia europea a Espanya, més garantides estaran les possibilitats de creixement de l'economia catalana.

Les dictadures del costat de casa.

2011-01-29T13:35:00.003+01:00

Ja comença a ser hora que la ciutadania dels països del nord d'Àfrica, comenci a mobilitzar-se contra unes dictadures "elegides democràticament" i avalades pel món occidental, a canvi de gas natural, petroli o bancs de pesca.

Realment tot aquest sidral s'ha desfermat després de la immolació del jove tunisià Mohamed Bouazizi, que ha posat de manifest les altíssimes taxes d'atur, l’autoritarisme dels règims i la corrupció que s'estén des de l'Atlàntic al mar Roig.

Les flames d’aquesta protesta juvenil ja han cremat el dictador tunisià Ben Ali i socarrimen aquesta setmana al seu col·lega egipci Mubarak (gran aliat d'occident). Desenes de milers de persones van sortir ahir als carrers del Caire i altres ciutats per exigir la fi d'una autocràcia que es perllonga des de fa tres dècades i que pretén perpetuar desvergonyidament a la figura de Gamal, el fill de l'actual dictador, del faraó Mubarak. Des del balcó septentrional de la Mediterrània, Europa contempla aquest foc alliberador amb sorpresa i por a perdre els seus interessos comercials.

Països com Algèria i el Marroc ja comencen a avançar-se oferint millores socials i reducció dels preus dels béns estratègics com el combustible i els aliments bàsics. Encara que només sigui per allò de que "quan les barbes del veí vegis pelar, posa la teva a remullar".

Personalment crec que som molts els europeus avergonyits pel silenci dels nostres governs, davant moviments democràtics que podem veure en viu i en directe en cadenes de televisió com Al-Jazira, que podem seguir, i compartir amb els seus protagonistes, a Twitter i Facebook i que només podem celebrar com un intent d'arribar a la majoria d'edat democràtica d'aquests ciutadans dels països del Magrib.

Ens trobem davant d'un conjunt de països del nord d'Àfrica, que han provocat uns profunds canvis socials generats per l'aparició de joventuts urbanes amb estudis primaris, secundaris i fins hi tot universitaris, que tenen un ple accés al món a través de la televisió per satèl·lit i Internet , i per tant exigeixen que se'ls concedeixin les llibertats individuals que ells veuen en els països d'Europa o als Estats Units.

Sorprenentment aquests manifestants, de Tunísia i Egipte, reivindiquen unica i exclusivament qüestions socials que no tenen res a veure amb l'islamisme ni amb la religió. Són revoltes emanades des de la societat civil mínimament organitzada i sense cabdills clarament identificats. Estem davant un nou moviment social que, ara per ara, atemoreix a tothom per no tenir identificats els líders que cal subornar.

Per tant, estem davant d'un conflicte que posarà a prova les diplomàcies mundials, però especialment les europees i l'americana que ho hauran d'arreglar per a qui sembli que canvia tot sense haver de canviar res. Realment cada vegada m'identifico més amb la definició de democràcia que va establir l'escriptor irlandès George Bernard Shaw, que va dir "La democràcia és el procés que garanteix que no siguem governats millor del que ens mereixem".

Les caixes d'estalvis a punt per a la Bancarització.

2011-01-22T20:14:00.002+01:00

El passat mes de maig l'economia espanyola va patir un atac sense precedents per part dels mercats financers internacionals, ara i després d'una treva curta, tornen a posar a l'economia espanyola al seu punt de mira, tot i les polítiques d'ajustament dutes a terme. Sembla ser que els grans poders econòmics no van obtenir prou amb la intervenció del govern espanyol, i ara insisteixen en què cal fer reformes estructurals profundes i ràpides. Tots sabem el que hi ha darrere d'això: la reforma de les pensions, una altra reforma més gran del mercat laboral i acabar amb la negociació col·lectiva, més reduccions de salaris i disminució del dèficit públic.

Sembla que Espanya no genera confiança i això no pot venir tant pel volum del deute públic, que és més baix que en altres països, com per el deute privat i les previsions de creixement per a aquest any, que s'estima que seran molt baixes i, per tant, incapaces de reduir el dèficit públic. S'entra així en un cercle viciós ja que es considera, amb raó, que amb l’escàs creixement no es pot reduir el dèficit, però a la vegada és evident que amb polítiques d'ajustament no s'aconsegueix el creixement i en comptes de trobar camins que incentivin el moviment de la màquina econòmica, l'únic que ens plantegem són mesures que sota el nom de reformes estructurals, proclamin la necessitat de flexibilitzar més l'economia espanyola, i sobretot el mercat laboral, reduir les prestacions de les pensions i retallar l'Estat del Benestar. En definitiva que les úniques mesures que el govern espanyol és capaç de prendre són les de reducció de la despesa pública, en una part majoritària centrada en les polítiques socials.

Amb tot això, els mercats financers estan aconseguint posar contra les cordes al govern d'Espanya, que encara que canviï de color continuarà tenint la mateixa pressió que ha tingut fins ara i l'escalada de retallades s'intueix molt més llarga del que ha estat.

Per això la famosa "CRISI" s'ha convertit en l'excusa perfecta per atrevir-se a desmantellar tot el que als poders fàctics d'Espanya els interessa carregar-se. D'una banda el Partit Popular culpa a l'estat de les autonomies del dèficit de l'economia espanyola (com mai van creure en elles ara s'apunta a la moda per intentar diluir-les), d'altra banda ha arribat el moment de fer desaparèixer a les Caixes d'Estalvi , perquè suposen una competència massa dura per a la gran banca espanyola que finança els interessos dels partits majoritaris.

Però està clar que les caixes han estat un instrument de potenciació econòmica territorial que a Catalunya ha permès sobreviure a la petita i mitjana empresa. A part de suposar una font de finançament per a l'atenció del Tercer Sector Social de Catalunya, amb les seves obres socials contribuint al benestar social i evitant l'exclusió i convertir-se en les principals entitats financeres del país, gràcies a una activa participació de la societat civil i de les administracions territorials.

És clar que al llarg dels anys les caixes han incentivat l'estalvi dels ciutadans i han facilitat l'accés als recursos financers per a emprenedors i petites empreses. Per això no podem permetre que es desmantelli aquest sistema bancari, només perquè l'economia espanyola es troba presonera dels mercats financers, i en conseqüència, hipotecat en la seva sobirania per fer polítiques pròpies i autònomes.

L'economia espanyola necessita reformes estructurals, però no en la direcció que es vol indicar al govern per grups empresarials i economistes influents, sinó que aquestes han d'anar en la direcció de reformes fiscals progressives i lluita activa contra el frau fiscal, que continua sent una de les grans assignatures pendents a Espanya, i la corrupció, que tenen conseqüències econòmiques i no només morals i per a la democràcia.

És per això que personalment m'adhereixo al manifest que han signat una desena d'organitzacions de la societat civil catalana, on s’expressa el rebuig a la reforma del model de caixes d'estalvi que està preparant el govern central i que consideren que aquesta reforma pot suposar la fi del model de caixes d'estalvi, afectant a tota la influència que aquest model té en el teixit social català.

Manifest en defensa de les Caixes d'Estalvi i de la seva funció d'impuls econòmic i social del territori i del país.

Ex presidents del govern: entre l'ètica i l'estètica.

2011-01-15T17:30:00.003+01:00

Sembla que la congelació de les pensions que el govern farà per a l'any 2011, està provocant una autèntica cascada d'iniciatives dels jubilats, per compensar les seves miserables pensions i poder arribar a final de mes. A menys aquesta és la sensació que tinc després de veure com multinacionals espanyoles estan fitxant, a cop de talonari, expresidents del govern com a membres dels seus consells d'administració.

Aquest és el cas de Gas Natural-Unión Fenosa i Endesa que com a grans multinacionals del sector de l'energia, es mouen en un camp estratègic per al desenvolupament de l'economia del país. Paral·lelament aquest sector està molt regulat pel govern. Conseqüentment depèn de decisions que són purament polítiques que ha de prendre l'executiu per garantir l'estabilitat de l'economia nacional, com ara l'establiment de les tarifes de la llum i les subvencions per a les subvencions de les energies renovables.

Doncs fa tot just uns dies hem conegut la incorporació dels expresidents del govern d'Espanya, com a col.laboradors directes d'aquestes dues multinacionals. D'una banda José María Aznar s'ha incorporat a Endesa com a assessor per a Llatinoamèrica, i de l'altra Felipe Gonzalez ha fitxat com a conseller per Gas Natural-Unión Fenosa. Els dos cobraran, com és lògic per les funcions que realitzaran remuneracions que ronden els 200.000 euros anuals. Aparentment no hi ha res d'il·legal en tots dos fitxatges. Res a dir en principi, des d'una perspectiva política respecte als seus salaris. Inicialment sembla que no poden plantejar-se tampoc qüestions de compatibilitat.

Però un cop fet aquest plantejament, em faig una pregunta: quina és la relació que existeix entre els interessos de la iniciativa privada i els favors de l'acció de govern? Davant d'aquest escenari se'm ocorren circusntancias i situacions que posen Aznar i González a la vora la la incompatibilitat, fregant el conflicte d'interessos ia nivell ètic en evident incompatibilitat. Doncs perquè tots dos mantenen una relació activa i pública amb els seus respectius partits, participen en reunions en què es prenen decisions, formen part o col·laboren amb fundacions que marquen línies clau de les polítiques d'ambdues formacions.

Penso que tant el Partit Popular com el PSOE haurien de no utilitzar-los en les campanyes electorals o en actes públics, i tampoc en les reunions prèvies en les quals es fixen les posicions, relacionades amb la política energètica del partit en qüestió, que pot coincidir o no amb els interessos de les companyies per a les que ara treballen a canvi d'un salari. Cal tenir en compte que ambdós expresidents s'expressen en públic i exerceixen influència en defensa dels interessos de les seves organitzacions polítiques. Per això, hem qüestiono ara la seva independència de criteri en relació amb un sector clau de l'economia espanyola, com és el de l'energia, i això els afecta a ells i afecta també als seus partits.

A nivell internacional tant González com Aznar, estan també involucrats en projectes empresarials com els dels magnats Rupert Murdoch, amb el seu imperi dels mitjans de comunicació, en el cas d'Aznar o el mexicà Carlos Slim, amb les seves multinacionals en el camp de la telefonia mòbil, en el de González.

Tots dos expresidents cobren una pensió vitalícia de més de 90.000 € l'any i disposen de seguretat, de secretària i vehicle oficial pagats per tots els espanyols, així com la possibilitat de formar part del Consell d'Estat.

En una conjuntura com en la que estem, amb més de 4 milions d'aturats, amb retallades salarials als treballadors públics, amb congelació de salarials als treballadors de la iniciativa privada, amb retalls i congelacions en les pensions i en les prestacions socials, es fa evident la necessitat de reformar la legislació espanyola per aclarir la necessitat de dignificar la representativitat que han de tenir els expresidents del govern i les funcions que poden exercir mentre rebin la manutenció dels diners públics de tots els ciutadans i ciutadanes del país.

El que em sembla èticament deplorable és que s'utilitzi la influència obtinguda durant els anys de mandat en el govern per pressionar dins de les organitzacions polítiques, per obtenir posicionaments que estiguin d'acord amb els seus interessos a la iniciativa privada i que s'utilitzin les agendes de contacte obtingudes durant els seus mandats per facilitar les relacions internacionals dels interessos privats als quals representen, mentre segueixen cobrant diners i rebent favors que paguem entre tots. Estaria bé recordar allò de la dona del Cèsar que no només deu ser honrada sinó que a més ho ha de semblar.

La monarquia s'imposa per galons i no per raons.

2011-01-08T12:33:00.004+01:00

Segons la nostra Constitució de l'any 1978, la forma política de l'Estat Espanyol és la Monarquia Parlamentària. El Rei, com a cap de l'Estat que és, participa en les funcions legislativa, executiva i jurisdiccional del nostre País, a més d'assumir el control suprem de les forces armades (vaja el que seria l'exèrcit de Pancho Villa).

La veritat és que des dels poders fàctics de l'estat: com l'Exèrcit, el gran capital i els nuclis polítics dels dos grans partits majoritaris, es treballa constantment per protegir la corona de qualsevol crítica que pugui malmetre la seva imatge.

Ja en el seu moment, l'actual directora de TV3 va haver de suspendre l'emissió d'un documental elaborat pel programa Senseficció que es titulava "Monarquia o República". Segons la directora de la televisió pública catalana, Mònica Terribas, va dir que es suspenia per "donar-li un enfocament diferent", però el realment cert és que el documental va ser prohibit perquè posava en dubte la figura de Joan Carles de Borbó, l'hereu de Franco a la prefectura de l'Estat.

Segons sembla el documental plantejava l'opció que si Espanya permetés escollir la forma d'Estat. Què votaria, monarquia o república? Aquesta pregunta oferia un resultat majoritàriament inclinat cap a la segona opció. En el documental apareixien diversos personatges que defensen una o altra opció. Així, entre els monàrquics destacava el periodista Luis María Anson, l'exlíder del PP català Aleix Vidal-Quadras, el comte de Sert, Jaime Peñafiel, Sabino Fernández Campos, i Peces Barba, entre altres. I entre els segons hi havia el diputat del PNB Iñaki Anasagasti, Josep-Maria Terricabras, Toni Albà, Antonio Romero i Joan Tardà, entre molts altres. Però aquest documental no ajudava a adoctrinar la població perquè pogués pair millor una monarquia nomenada per un dictador.

Però aquest no va ser l'únic cas d'intervenció de la Casa Reial a Catalunya, ja que als anys 90, es va produir un altre incident amb el periodista Mquel Calçada (més conegut com Mickymoto) que en un altre programa de la televisió catalana, presentava el que serien els Jocs Paralímpics de Barcelona 92, amb una imatge de la infanta Elena al fons del decorat. Aquesta suposada intenció de vincular de forma subliminal, a l'esmentada infanta amb les persones amb discapacitat es va viure com un atac a la imatge d'un membre de la família reial. També televisió de Catalunya va haver de demanar disculpes per haver estat uns nens dolents.

L'episodi més recent ha tingut lloc per la broma telefònica que li va fer el passat 5 de gener un col·laborador del programa 'Tot és Molt confús' de Catalunya Ràdio, que va aconseguir parlar amb Joan Carles I assegurant que parlava de part del president Mas, jugant amb el cognom del conductor de l'espai Pere Mas. Després de demanar informació sobre aquest programa, es va suprimir la broma i des de la casa reial es va fer una nova advertència a la direcció de Catalunya ràdio, per la broma que pretenien emetre unes hores més tard. La direcció de l'emissora va haver de demanar novament disculpes i comprometre's a no emetre la conversa en reconèixer que l'espai d'entreteniment "havia violat el seu propi codi deontològic" . Una vegada més els mitjans de comunicació catalans van haver acotar el cap davant el pes de la corona i eliminar el programa en qüestió.

Per tant, queda molt clar que la imposició d'un règim monàrquic requereix en les societats modernes de tot un aparell de ideologització que lamini al dissident, que reverenciar la institució feudal, i que manipuli els elements més emotius i primitius de l'individu i els posi al servei de la causa. En realitat aquest model comunicacional s'aplica en molts aspectes en el panorama informatiu espanyol, però és pel que fa a la monarquia on aconsegueix els seus majors nivells d'evidència. Al mateix temps cal córrer un espès vel sobre el passat en què hi va haver una democràcia republicana.

Les monarquies ja no estan de moda i el Pare Noel es fa l’amo del mercat.

2011-01-03T20:09:00.003+01:00

Arriba l'hora de la veritat i és moment de passar comptes amb la consciència de cadascú, per valorar la possibilitat o no, que Ses majestats els Reis Mags d'Orient facin justícia i ens recompensin per la nostra feina ben feta.

Rebrem a Melcior, Gaspar i Baltasar com cada any en cadascuna de les viles i pobles del nostre país, amb honors de caps d'estat i amb els carrers plens de vassalls disposats a retre culte i homenatge a les tres corones màgiques.

Però aquest any, els mags d'orient, arriben en un mal moment a les nostres terres. En primer lloc estem amb una crisi de tres parells de nassos i la gent no està per històries, perquè vivim en un país on qualsevol esdeveniment relacionat amb la monarquia acaba costant-nos a tots els ciutadans un ull de la cara i part de l'altre. Encara tinc a la memòria la visita a Lleida dels prínceps d'Astúries o dels reis d'Espanya per a la inauguració de la Llotja, i el cost en seguretat i desplegament humà va ser incalculable.

Per això cal estar atents als moviments que es produiran en els pròxims dies, perquè he sentit que hi ha un fiscal que està esperant que Melcior, Gaspar i Baltasar aterrin amb els seus avionetes a l'aeroport de Lleida - Alguaire, per citar-los a declarar per realitzar la seva campanya de regals fora de les dates pactades.

Pel que sembla aquest any els reis mags han arribat amb anticipació a alguns càrrecs públics que no havien escrit cartes, però que estan rebent molts regals sense haver-los demanat suposadament, segons publiquen els mitjans de comunicació. Aquest fet vindria a ser com aquell comerciant que inicia la campanya de rebaixes abans del 6 de gener. Això és competència deslleial i el sistema judicial del nostre país posarà les coses al seu lloc, amb la seva eficàcia coneguda.

Però l'autèntica realitat, és que els tres mags d'orient cada vegada estan perden més adeptes en benefici del seu màxim competidor que és el Pare Noel o Santa Claus als països anglosaxons. Estem davant de dos paradigmes diferents d'atenció al públic.

D'una banda tenim els tres mags d'orient que no han evolucionat en l'organització de la seva logística i continuen desplaçant-se amb camells, camions, vaixells o darrerament a Lleida arribaven amb tren d'alta velocitat. En definitiva una inversió en recursos humans i materials que en temps de crisi no és sostenible i encareix massa organitzar els lliuraments domiciliaris.

D'altra banda tenim al Pare Noel o Santa Claus, que treballa amb dues marques registrades diferents segons l'àmbit geogràfic en el qual es mou. Amb això ja pot optimitzar la competència de marques d'un mateix propietari i ocupar un segment de mercat molt més gran per minimitzar a la competència. Tampoc hem d'oblidar que té un sistema de distribució molt més eficient que dels tres Reis mags. En principi es desplaça amb un trineu estirat per rens que va per l'aire. Aquest sistema de transport de mercaderies és totalment ecològic perquè l'única contaminació que es produeix (en aquest cas els excrements dels rens) es pot reutilitzar com a fertilitzant i adob per a la terra.

Per una altra banda, el sistema de protocol que utilitza el Pare Noel està més en concordança amb els nostres dies. Així com els Reis mags quan arriben a una població el primer que fan és reunir-se amb l'alcalde i sortir al balcó de l'ajuntament. Santa Claus eludeix el tracte directe amb la política i es presenta a la nit entrant per les xemeneies i finestres. Amb aquesta actitud el Pare Noel el que fa és distanciar-se de la corrupció política i posar-se al servei de la iniciativa privada, esponsoritzat per grans marques com la Coca-Cola. Un autèntic exemple de suport al lliure mercat.

En definitiva, que si els Reis Mags d'orient no es porten bé aquest any amb mi, l'any que ve em dono de baixa i m'apuntaré al Pare Noel. Els temps canvien i l'evolució és imparable. Els Reis mags hauran d'admetre la seva derrota i presentar la dimissió.

Un canvi de govern embafador.

2010-12-30T19:50:00.004+01:00

Durant el dia 29 desembre 2010, s'ha produït el jurament dels càrrecs del nou govern de la Generalitat i posteriorment per la tarda hi ha hagut el relleu en les respectives conselleries. Aquest fet que forma part del funcionament de la successió democràtica dels governs, ha quedat massa edulcorat, per al meu gust, ja que he estat testimoni d'una teatralitat excessiva executada per uns mals actors.

La primera actuació teatral, va ser a càrrec dels vice presidents sortint i entrant, Carod Rovira i Joana Ortega, que van protagonitzar una escena de culebró sud-americà. En primer lloc hi havia el republicà esperant a la nova consellera amb un ram de roses immens als seus braços. Aquesta escena em va provocar un parell de preguntes: la primera va pagar aquest ram de roses? I la segona és que si tots lluitem per la igualtat de gènere, perquè li regalem un ram de roses a una dona? Les conselleres de justícia no es van regalar un ram entre elles.

Sobre qui va pagar el ram de roses hi ha dues possibilitats: la primera que el pagués el mateix Carod Rovira de la seva butxaca, perquè entenc que aquesta galanteria no la pot carregar a compte de tots els catalans i després no sé si la nova consellera Ortega es va sentir molt còmoda amb el tracte rebut de dona florero. I la segona és que la factura la pagués la mateixa Generalitat, de manera que el conseller republicà es va marcar una galanteria torera a costelles de tots els catalans

Sobre la segona pregunta entenc que en ple segle XXI en el qual moltes dones i homes creiem en la veritable igualtat de gènere, que suposa posar tots els mecanismes per considerar la figura i el treball de la dona com a perfectament equiparat a la de l'home, ens costa d'entendre que personatges com Carod Rovira pot tenir aquesta visió tan masclista de la seva successora.

Una altra actuació teatral va ser la de Felip Puig i Joan Saura. El conseller convergent es va dedicar a lloar el treball realitzat pel seu antecessor d'una manera desproporcionada al meu entendre. Un conseller que ha de carregar amb l'escàndol de la mala gestió de l'incendi d'Horta de Sant Joan, de les càmeres ocultes en les comissaries dels Mossos d'Esquadra, el botí dels okupes a la plaça de Catalunya el dia de la vaga general, així com una llarga llista de despropòsits. Entenc que el més honest hagués estat no dir res, en canvi Felip Puig posat a buscar per trobar alguna cosa positiva de la seva gestió, no se li va acudir res més que agrair-li que hagi estat el conseller que ha finalitzat el desplegament dels Mossos d'Esquadra per tota Catalunya. Quins collons!

També vam tenir l'oportunitat d'enfrontar amb l'entrellat del canvi de cartera entre el conseller de Cultura sortint i l'entrant. L'ex conseller Treserras va haver de lliurar la seva cartera al nou conseller Ferran Mascarell, amb el que justament quatre anys abans havien hagut de fer al inrevés aquesta opereta de mal gust. Escoltant les lloances que es feien mútuament tots dos, felicitant-se per el que s'ha fet i anticipant una voluntat de continuïtat del treball, tenia la sensació que no hi havia hagut un canvi de govern, com si continuessin governant els mateixos. A lo millor només va ser una sensació!

I per acabar la gran actuació, va estar a càrrec de l'ex consellera d'Acció Social i Ciutadania, la republicana Carme Capdevila i el nou conseller de Benestar i Família Josep Lluís Cleries. Resulta que a l'ex consellera no se li acut altra cosa que regalar una caixa de dolços al nou conseller, amb el pretext de endolcir-li la vida davant els disgustos que aquesta conselleria li dispensara. Probablement l'ex consellera Capdevila s'hagi sentit poc valorada o poc estimada pel tercer sector, que suposadament li ha amargat tant la vida durant aquests quatre anys. Al meu entendre totes les persones que són susceptibles de ser ateses pel departament en qüestió, probablement tenim la vida molt més amargada del que l'ex consellera va voler remarcar amb el seu humor de l'absurd.

No crec que sigui necessari fer tot aquesta escenificació quan la ciutadania percep que el que allí s'està transmetent és pura falsedat. Fa tot just un mes els mateixos personatges s'estaven acusant mútuament tant en les accions parlamentàries com en la campanya electoral. No sé si la ciutadania entén tan fàcilment aquests intents de portar a la pràctica una falsa cortesia que no agrada a ningú. Potser és cert allò que diuen que "La hipocresia és l'homenatge que el vici fa a la virtut".

El dia dels innocents o l'any dels innocents.

2010-12-28T20:30:00.004+01:00

És ben cert que els costums de la nostra societat canvien per moments i està integrant el fet de prendre el pèl a les activitats diàries de tot l'any.

Això sembla ser que arrenca de la matança de nens que el rei Herodes. Però aquesta celebració ha tingut una evolució i els orígens de com la coneixem avui en dia, hem de buscar-los en el paganisme de l'edat mitjana, quan durant aquest dia, preludi del Carnaval, la disbauxa i la gresca eren els protagonistes, perquè tot estava permès i la culpa no requeia en ningú.

Avui en dia, la festa té un sentit pagà, en el qual les persones es fan bromes i enganys. Una de les bromes més conegudes són els ninots de paper que s'enganxen a l'esquena de la víctima. Aquest dia també és costum que els mitjans de comunicació publiquin una notícia falsa i inversemblant, que els lectors han de esbrinar. Reconec que cada vegada és més difícil saber quina és la notícia falsa que han publicat, perquè es publiquen una quantitat tan gran de imbecil·litats durant l'any, que quan arriba el dia dels innocents es té tendència a donar per certa la burrada per inversemblant que sembli.

Poso com a exemple la notícia que ha aparegut en tots els mitjans de comunicació estatals, en la que anunciava que el president de la Diputació de Castelló (el Popular Carlos Fabra) ha quedat absolt dels seus càrrecs per prescripció dels delictes dels quals se l'acusava, pels quals estava imputat el president del Partit Popular de Castelló.

Personalment vull felicitar al jutge que ha signat aquest l’Auto de l'audiència Provincial, per haver triat una data tan assenyalada per demostrar-nos que, tal com deia l'ex alcalde de xerès Pedro Pacheco, la justícia és una conya. És cert que a ningú se li escapa el sentit de l'humor del jutge amb un cas tan emblemàtic

La veritat és que la gent cada dia estem menys de collonades i el que ens marca el dia a dia és la crua realitat, com la crisi, l'atur, els drets socials o els augments dels preus.

Estem perdent aquesta capacitat de sorprendre a les persones properes amb situacions enginyoses que et fan reflexionar o si més no et fan riure. Crec que el nostre nivell de saturació sobre situacions esperpèntiques està al límit i la nostra capacitat de sorprendre'ns s'està diluint.

Els ciutadans ja n’estem farts de que ens prenguin el pèl. Acabem una campanya electoral en la què hem sentit quantitat ingent de bestieses per part de tots. Ens espera a l'abril una altra campanya electoral en què ens prometran aquest món i l'altre amb ajuntaments endeutats fins les orelles. Jo em plantejo que en comptes de celebrar el dia dels innocents, acceptem la realitat que aquest dia es perpetua durant tot l'any i proposem celebrar el dia de la veritat, on la sorpresa ha d'estar en que ningú pot mentir durant aquest dia . Certament jo tampoc estic molt convençut que això funcionés.

La Marató de TV3 és l'orgull de la societat catalana.

2010-12-24T18:46:00.005+01:00

Aquesta és la sensació que tinc després d'haver vist el funcionament de La Marató d'enguany, en la qual s'ha fet un desplegament tecnològic sense precedents per arribar al màxim nombre de ciutadans possible. Ha estat un èxit a internet i als telèfons mòbils: des del seguiment i les adhesions a les xarxes socials fins a les noves aplicacions per a telèfons iPhone i Android o la web adaptada per a qualsevol mòbil, des d'on es poden fer donacions.

Precisament la seva pàgina web va experimentar una veritable explosió durant la jornada del 19 de desembre. Es van registrar 155.286 pàgines vistes i 35.765 visitants únics. Durant la setmana del 13 al 19 de desembre, el web de La Marató ha registrat 245.961 pàgines vistes i 54.942 visitants únics. L'emissió d'aquesta gala es va convertir en èxit d'audiència amb un de 21,2% de share i 438.000 espectadors.

Totes aquestes xifres, facilitades per la mateixa Televisió de Catalunya, no fan més que demostrar que des d'una televisió pública es poden aconseguir altes quotes d'audiència fent una televisió de qualitat. Una televisió solidària que acosta al telespectador les necessitats de persones que tenen la seva vida més complicada per causa d'alguna malaltia.

I precisament per això, l'organització d'aquest esdeveniment solidari, genera activitats en tots els racons de Catalunya. Des d'un barri de qualsevol ciutat catalana, fins el poble més allunyat del Pirineu o del Matarranya, s'organitzen activitats per recaptar fons per a La Marató. Aquesta mobilització ciutadana no té precedents no només a Catalunya sinó a la resta d'Espanya.

La Marató d'enguany va ser presentada per Albert Om durant més de 15 hores seguides, i es va aconseguir la recaptació més alta de tota la història de La Marató, que es porta realitzant des de 1992. Per això va comptar amb la participació de cantants i artistes que van cedir els seus drets d'autor acudint a 'La Marató' de forma gratuïta. Els artistes no van cobrar ni per a l'elaboració dels 150.000 discos que posen a la venda ni per les actuacions de la gala, que en aquesta edició va batre el rècord de recaptació amb 7.246.114 euros.

No obstant això, no tots els diners podrien anar a parar a causes benèfiques, ja que la SGAE vol fer caixa i cobrar 45.000 euros pels drets d'autor de les actuacions de la gala i els discos que edita la cadena. No vull fer demagògia amb els drets d'autor i la SGAE. Probablement tenen tot el dret del món a cobrar els seus royaltis com a autors de les cançons. No obstant això aquest afany recaptatori els posa clarament en fora de joc. Els seus clients, és a dir els que els compren els discos i paguen els drets d'autor, són els primers que s'han bolcat fent donatius o participant en les activitats de suport a La Marató per tot Catalunya.

Tot i això, i malgrat la SGAE, La Marató és molt més que un programa de televisió. La Marató és el posicionament solidari del poble català.

Crisi econòmica i depressió: el tàndem letal.

2010-12-18T18:17:00.003+01:00

La crisi econòmica, com qualsevol altre esdeveniment vital, té una repercussió directa en el nostre organisme i estat d'ànim. Quan ens veiem que estem immersos en un període d'inestabilitat, el nostre cos i ment se’n ressenteixen.

La depressió, en canvi, és un trastorn que es caracteritza fonamentalment per la falta de plaer en les coses, l'apatia i la tristesa. És un trastorn que afecta tots els àmbits de l'individu, tant el personal com el social. Per tant, hi ha una relació molt directa entre un estat de crisi, més o menys prolongat, i la possibilitat de caure en una depressió.

A mesura que la crisi econòmica afecta cada vegada més a les llars, comencem a plantejar el criteri econòmic com a eix principal la nostra felicitat, de manera que en patim les conseqüències. Normalment les crisis o els esdeveniments extrems uneixen més a les famílies o per contra creen més conflicte, però els símptomes que pateixen són propis de la situació.

Aquesta situació de precarietat laboral i atur desorbitat, està generant una incertesa entre la ciutadania, que arriba a qüestionar-se la viabilitat dels seus propis projectes de vida. Així doncs, la crisi que ja fa tres anys que està instal·lada a les nostres vides, fa que les nostres converses i les nostres ments estiguin la major part del temps ocupades a establir estratègies per no caure en el pou. Aquesta resistència continuada no ens dona cap treva i els seus efectes sobre la salut comencen a passar factura. Símptomes com l’ansietat, insomni i la sensació de desemparament, s'estan patint en carn pròpia per tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país.

Per tant, amb tot aquest panorama no ens ha d'estranyar que succeeixin episodis com el dels crims comesos a Olot, pel Pere Puig i Puntí que armat amb una escopeta de caça va matar a quatre persones, els propietaris de l'empresa constructora per a la qual treballava i dos empleats d'una sucursal bancària.

Sembla que l'home passava dificultats econòmiques i l'empresa li havia comunicat la seva intenció de prescindir-ne. El Pere Puig va ser el "peó de confiança" dels propietaris de l'empresa durant més de 20 anys, però l'empresa no podia assumir el seu sou i, de fet, li devia alguns diners. Estava ofegat econòmicament i no va poder cobrar al banc una quantitat de diners que, suposadament, li havia el constructor.

Doncs bé, la pressió a què es va veure sotmès el Pere Puig, el va transformar de ser un ciutadà anònim i sense cap tipus d'antecedent violent, en un homicida en sèrie capaç d'assassinar a sang freda a quatre persones. Fets com aquest han de fer-nos reflexionar sobre l'actual model d'escala de valors en què centrem el nostre sistema educatiu.

Vivim en una societat que sobreviu en un sistema econòmic controlat i dirigit pel gran capital que té el poder suficient com per fer el que li fot la gana. Cap govern té ni el poder, ni la força suficient com per controlar els excessos econòmics que el gran capital és capaç de fer. Els ciutadans del carrer som només titelles exposades a les vicissituds generades pels controladors de l'ordre econòmic mundial, d'aquells que ens presten un paraigua quan fa sol i ens el reclamen quan comença a ploure.

Carod Rovira: la Pantoja de la política.

2010-12-11T16:43:00.002+01:00

Realment estem davant d'un personatge histriònic que té la capacitat de no deixar a ningú indiferent. Sense anar més lluny el diari "El Mundo" en una enquesta realitzada a més de 11.000 persones, l’ha proclamat com el personatge més odiat d'Espanya. Això lluny de ser un demèrit, pot arribar a ser un gran guardó en funció de qui l'atorga.

Però guardó a part, Josep Lluís Carod Rovira és un autèntic personatge creat a la pròpia factoria de Carod Rovira Entertainments. És un personatge dissenyat al mil·límetre, començant pel seu propi nom. Sobre això s'ha especulat molt, però el cert és que el seu pare va ser membre de la Guàrdia Civil José Luis Perez Almécija i la seva mare la senyora Elvira Díez Rovira. Eren naturals de la província de Saragossa i van tenir dos fills, el primer anomenat José Luis Pérez Díez (avui conegut com Josep Lluís Carod Rovira) i després un altre amb el nom de Juan de Dios Pérez Díez (avui conegut com Apel·les Carod Rovira), que va arribar a tenir fins a quatre càrrecs diferents, sempre nomenat pel seu germà el director de la factoria Carod Rovira Entertainments.

Acabat de sortir del seminari Carod Rovira decideix canviar el seu nom de guerra, per a adoptar un altre molt més arreglat al territori, d'aquesta manera neix el personatge Josep-Lluís Carod Rovira per substituir l’autèntic de José Luis Pérez Díez que tenia molt menys glamour entre la parròquia republicana.

Com tots sabem, Carod Rovira va ser apartat de la direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya fa més de dos anys i des de llavors s'ha auto exclòs dels òrgans de direcció, per centrar-se en la seva tasca de vicepresident del Govern de la Generalitat de Catalunya. En aquest càrrec ha estat letàrgic durant tota la legislatura com un nen amb una joguina nova. Estava clar que Montilla tenia l'experiència dels esperpents polítics que Carod Rovira va dur a terme amb Pasqual Maragall i automàticament li va tallar les ales a canvi de deixar-lo amb una cartera buida de continguts, però amb pressupost suficient per entretenir-se anant pel món fent d'emperador de la república catalana.

Ara i després de la debacle electoral que Esquerra Republicana de Catalunya va patir el 28 novembre, surt de l'armari polític Carod Rovira per exigir la dimissió de l'actual cúpula directiva del partit. Aquest acte de cinisme extrem, oblida que la patacada electoral es deu, entre altres qüestions, a l'acció d'un govern del qual ell era vicepresident.

D'altra banda exigia dignitat política a Joan Puigcercós i que prengués exemple del camí que havia seguit el president José Montilla al seu partit. Davant d’aquesta fugida d’escola, jo li recomanaria al Carod Rovira que ell també hagués seguit l'exemple del resident del parlament de Catalunya Ernest Benach, que encara que no sintonitzava amb l'actual cúpula del partit es va posar a la seva disposició per intentar aixecar les enquestes que ja anticipaven la derrota. Benach sí que ha sabut estar a l'altura del que s'espera d'un polític, ha treballat pel seu partit durant la campanya i després es retira d'escena.

Carod Rovira ha demostrat no tenir la talla moral suficient com a polític, com per estar ara exigint als altres alguna cosa que ell no ha estat capaç de fer. Primer s'ha de predicar amb l'exemple i després exigir. Però ben pensat, què podem esperar d'un personatge que renuncia als seus orígens. Com deia el Raimon "qui perd els orígens perden identitat".

Tot i això, jo no sóc ningú per dir el que han de fer els membres de la cúpula del partit d'Esquerra Republicana de Catalunya, ells sabran el què fer i decidiran el millor per al seu partit. Però sí que em crec amb el dret de no haver de sentir obscenitats polítiques de personatges com Carod el Karallot.

La llibertat d'expressió com a utopia.

2010-12-10T17:21:00.002+01:00

En la nostra confortable societat occidental i en ple segle XXI, continua sent imprescindible defensar el dret a la llibertat d'expressió. Les persones que hem tingut la "sort" de conèixer les darreres fuetejades s del franquisme, encara tenim a la nostra memòria el que suposava no poder opinar lliurement o poder expressar-te en la teva llengua materna.

Per ara, els governs han utilitzat sistemàticament milers d'excuses per fer callar l'oposició política i les crítiques. En els últims anys s'ha invocat tant al "terrorisme", com excusa per a justificar un augment de la repressió de les persones i els grups que exerceixen el seu dret a la llibertat d'expressió.

En la meva opinió, aquesta llibertat és essencial per possibilitar el funcionament de la democràcia i de la participació pública en la presa de decisions. Els ciutadans no podem exercir el nostre dret al vot d'una manera efectiva o participar en la presa pública de decisions, si no disposem d'un lliure accés a la informació i les idees. Per això, la llibertat d'expressió no només és important per a la dignitat individual, sinó que també ho és per a la participació, la rendició de comptes i la democràcia.

Doncs bé, el nostre magnífic sistema democràtic s'està fotent en evidència a marxes forçades, ja que està demostrant que la llibertat d'expressió només existeix per a què opinis el mateix que opinen els governs, no perquè discrepen del que opinen els governs.

D'una banda estem assistint a la persecució furibunda d'un dels fundadors de Wikileaks, per deixar amb el cul a l'aire el joc brut que ha fet el govern nord-americà en diferents fronts del món. Tant el govern nord-americà com el lobby econòmic que mouen els interessos d'aquest país, han canalitzat totes les seves energies en pressionar mitjans de comunicació, servidors informàtics o plataformes de pagament per Internet, per boicotejar a qualsevol racó del món els documents que Wikileaks està difonent. Encara que estic convençut que el mateix portal de Wikileaks té material molt més comprometedor del que ha donat a conèixer fins ara, crec que aquest material no veurà la llum perquè ells també tenen un preu i l'interlocutor disposat a pagar aquest preu apareixerà en qualsevol moment.

De moment els països que no estan dins de l'òrbita nord-americana (ja sigui Rússia, Xina, Brasil, Veneçuela etc.), se n'estan fotent un fart de riure d'aquesta llibertat d'expressió impol·luta, de la qual sempre han presumit els nord-americans.

D'altra banda tenim el cas del Premi Nobel de la pau 2010, l'activista pels drets humans xinès Liu Xiaobo. El país que vol convertir-se en una de les grans potències mundials, està basant la seva competitivitat en la producció i en el mercat mundial, en un model que no en té cap de referència als drets de les persones.

Xina no només té empresonat a Liu Xiaobo, sinó que a més ha boicotejat la cerimònia de lliurament del premi pressionant als països del seu entorn, fins aconseguir que el 19 d'aquests s’han vist obligats a cedir i no van assistir a la cerimònia de lliurament. Paral.lelament han tancat Internet i les connexions de televisió per satèl·lit, perquè els ciutadans de la Xina no poguessin ser informats d'aquest esdeveniment.

Els motius argumentats pels nord-americans i pels xinesos són diferents, però la metodologia de treball i el sistema de repressió informativa d'uns i altres és el mateix.

Per tant, a la conclusió a la que arribo, és que si creus en la llibertat d'expressió, això vol dir que estàs a favor de la llibertat d'expressió precisament per els punts de vista que no comparteixes, d'altra manera, no estaries a favor de la llibertat d'expressió. L
lavors estaries a favor d'una dictadura totalitària.

Els aristòcrates de la classe obrera.

2010-12-05T12:00:00.003+01:00

Són una secta, tenen trets en el seu funcionament que els defineix com a éssers superiors. Sota la forma d'un sindicat, es refugien una sèrie de déus de l'aire en el que podríem anomenar un Club privat. Aquest club no és altre que el dels controladors aeris, que continuen funcionant com un vestigi del franquisme i per defensar el seu monopoli s’acostumen a embolicar en la bandera espanyola.

No tenen cap problema en utilitzar a la nació contra el poble, ja que es consideren els autèntics guardians del regne. Cap govern de la democràcia ha pogut amb ells, tenen un poder estratègic tan gran que fins ara els ha fet immunes a les pressions governamentals. De fet, alguns governs ni tan sols ho han intentat per por o per complicitat. Avui mateix el cap de l'oposició Mariano Rajoy, utilitzava el conflicte com a arma llancívola contra el govern. Si aquest home aspira a governar algun dia Espanya, ha d'entendre que ha de començar a actuar amb sentit d'estat i no en clau electoral. Si ell comparteix alguns dels posicionaments que defensen els controladors, que ho digui ara.

Aquests aristòcrates del proletariat n’han fet un gra massa. Han estat actuant durant 35 anys després de la mort del seu gran protector amb la convicció de qui es creu impune, però ara han anat massa lluny i han ofert al Govern de Zapatero la gran oportunitat de posar fi a una situació de privilegi que es manté no només a costa dels altres, sinó en perjudici de l'interès general, que inclou a les persones, les empreses i fins i tot el prestigi del país.

No podem permetre que continuï imperant la capacitat d'extorsió i de xantatge que tenen aquells que tenen les claus que ningú més té, perquè amb aquest poder han posat en escac a la població moltes vegades, aquí i en altres llocs del món, de manera sorprenent i salvatge, van tancar l'espai aeri d'aquest país, van assetjar un país i tot i així van apel·lar a la humilitat de la seva situació per posar en quarantena a milers de persones, tan humils o molt més que ells, que pretenien viatjar per descansar o simplement per complir els seus desitjos d'anar d'un costat a un altre d'aquest país o del món.

L'actuació que han tingut ha estat un setge miserable que han fet des de la capacitat de poder que els hem donat els ciutadans. I nosaltres, com a ciutadans, representats pel nostre Govern, estem perfectament legitimats ara per perseguir en dret i esborrar aquest poder perquè sigui la societat i els seus representants els que s'arbitrin com limitar aquests excessos que ara han tingut com a conseqüència aquesta vergonyosa actuació, que ha colpejat d'una forma molt dura al Govern de José Luis Rodríguez Zapatero on més mal podia fer-li, en la confiança internacional en la seva capacitat per controlar l'aplicació del dur ajustament que li reclamen els mercats, i en el pitjor moment, quan necessitava aprofitar el preciós temps que li va brindar el BCE el passat dijous en comprar a gran escala bons d'Irlanda i Portugal per tranquil·litzar els mercats.

Això no pot tornar a succeir i ara és el moment de posar a cadascú al seu lloc, per tant és responsabilitat del govern i de l'oposició establir unes bases clares per a la relació entre els interessos de tots els ciutadans.

La pudor del sistema judicial espanyol.

2010-12-04T14:05:00.003+01:00

Per si no ho teníem prou clar, un cop més s'ha posat de manifest que a Espanya el poder judicial és una mera pantomima al servei del Poder Executiu, o de qualsevol altre dels poders fàctics dels que interactuen al nostre país.

Si no n’havíem tingut prou amb la Opereta Bufa que va suposar la sentència de l'Estatut de Catalunya, amb més de la meitat dels magistrats amb el seu càrrec caducat i ordint estratègies per carregar-se la voluntat del poble català. Ara els han tornat a deixar amb el cul a l'aire, en publicar al portal WikiLeaks els contactes que membres del govern de Rodríguez Zapatero amb diferents representants de la judicatura espanyola, com el Fiscal General de l'Estat Cándido Conde Pumpido i diversos fiscals de l'Audiència nacional, especialment el seu cap, Javier Zaragoza.

Segons els informes publicats per WikiLeaks, queda demostrat que els màxims representants de la diplomàcia nord-americana a Espanya, van moure les seves cartes per aconseguir desactivar tot un seguit de posicionaments de la justícia espanyola en contra de l'actuació del govern nord-americà a l'Iraq. Bàsicament la preocupació es va centrar en la marxa de dos processos judicials oberts a l'Audiència Nacional i que afectaven a interessos dels Estats Units, com la mort del càmera gallec José Couso a Bagdad el 8 d'abril de 2003 per trets d'un tanc nord-americà, i el trasllat il legal a Guantánamo de suposats terroristes en avions que van fer escala a Espanya.

Un cop destapat tot aquest mercadeig d'interessos a què es veu sotmès el sistema judicial espanyol, l'únic que ens queda per creure és que els nens vénen de París i Santa Claus ve de la fàbrica de la Coca-Cola.

Per això tinc molt clar que el nostre sistema judicial només pot aspirar a actuar de bufó al costat del sistema judicial nord-americà, que porta implícit la seva submissió als interessos dels Lobby's econòmics del seu país.

Fa gairebé 40 anys que vam sortir d'una dictadura que tenia un govern controlat molt de prop pels militars i amb un sistema judicial al servei del règim. Ara estem al segle XXI, amb un sistema judicial que han de garantir els drets de la ciutadania, basats en la igualtat i la llibertat i l'únic que ens trobem és amb un sistema judicial al servei dels poders fàctics d'Espanya. Que per cert, són els mateixos que tenien la seva força i influència durant la dictadura franquista.

De moment les revelacions incòmodes que està fent WikiLeaks, han aconseguit un clima de consens internacional per iniciar una recerca i captura del seu actual director, l'australià Julian Assange i una pressió política, econòmica i judicial per perseguir els servidors d'Internet que vulguin acollir la seva pàgina web.

Per això reconec que mai estaré de prou agraït a WikiLeaks pel seu treball de deixar al descobert a tot el món, les misèries del sistema judicial espanyol, ja que fins ara només les coneixíem els que les havíem patit.

La refundació de l'esquerra catalana.

2010-11-29T19:49:00.002+01:00

Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 2010, la ciutadania de Catalunya ha parlat i ha posat a tots al seu lloc. A partir d'ara el que tingui més dosi d'humilitat i capacitat d'autocrítica, tant del govern com de l'oposició, serà el que marqui la pauta de la pròxima dècada.

És ben cert que totes les enquestes vaticinaven una caiguda dels partits que integraven el tripartit a Catalunya, facilitant el govern a la Federació de Convergència i Unió. Però la realitat com sol passar en moltes facetes de la vida ha superat àmpliament la ficció.

Per començar, Iniciativa per Catalunya Verds, ha perdut dos diputats i és l'únic membre del tripartit que ha tingut una caiguda més dolça. Però una caiguda, al cap i a la fi. Un dels principals motius és que els seus feus electorals es troben en àmbits urbans de l'àrea metropolitana de Barcelona. La seva principal característica és que el seu vot és fidel i compromès amb la causa, tot i la gestió de les seves polítiques. Per a la resta dels ciutadans, els nyaps que ha realitzat lo Joan Saura a la gestió de la cartera d'Interior han qüestionat la capacitat de gestió de carteres delicades.

Tot i això, el vot ecologista i el compromès d'esquerra ha mantingut viu el relleu generacional al capdavant del partit amb lo Joan Herrera i li dóna més marge per poder dissenyar un futur capaç de fidelitzar un vot progressista més de centre.

D'altra banda Esquerra Republicana de Catalunya ha patit la gran patacada. Ha perdut més de la meitat dels seus diputats passant de 21 escons el 2006, a 10 escons el 2010. Els motius d'aquesta pèrdua de confiança són molts, però vaig a centrar-me en els tres principals que, al meu entendre, han provocat aquesta fuga de vots.

En primer lloc l'actitud del Carod Rovira que des del primer moment s'ha mostrat com una persona altiva i distant. Ha estat el viu exemple d'una persona aferrada a un càrrec, que ha basat el seu discurs polític en una demagògia infantil i en una absència d'idees per a la gestió del país. A tall d'exemple, vull comentar que el mes de juny vaig assistir a una reunió amb el President Montilla en nom de la Confederació ECOM Catalunya. En sortir de la reunió una companya va demanar anar al lavabo i va preguntar si hi havia serveis adaptats i la cap de protocol la va acompanyar als serveis. Un cop allà van comprovar que el que estava adaptat, estava tancat amb clau i en preguntar al servei de neteja on estava la clau, la responsable li va contestar que aquest era el servei privat del senyor Carod Rovira. Aquesta és una mostra del personatge en qüestió.

En segon lloc que Esquerra Republicana té molts més actius electorals que centrar-se en el discurs de la independència. No dic que hagi de renunciar-hi, sinó que el que ha de fer és complementar-lo amb altres valors que la ciutadania els visqui com a propis i necessaris. Per viure del recurs de la independència ja te altres rivals com Solidaritat Catalana per la Independència del Joan Laporta. En aquest sentit ha de diferenciar-se de la competència, aportant experiència de govern i capacitat de transmetre confiança a la ciutadania.

En tercer lloc, han hagut de gestionar carteres com la d'Acció Social i Ciutadania amb comissaris polítics imposats pel PSC. Això li ha suposat tenir que estar gestionant amb el Tercer Sector sempre en la corda fluixa i donant una imatge de claudicació que li ha fet perdre credibilitat a la seva consellera.

Finalment el Partit dels Socialistes de Catalunya ha arribat al final del carrer amb el seu debat identitari. Els socialistes catalans han de decidir amb quina de les dues ànimes volen escriure el seu nou llibre de ruta. El que hem pogut veure fins avui és que l'ànima espanyolista, que ha controlat el partit històricament, ha perdut bona part de la seva força al cinturó roig de Barcelona. Mai Convergència i Unió s'havia atrevit a guanyar en zones que eren autèntics vedats socialistes.

Està clar que la imatge dels homes pro PSOE, com Montilla, Corbacho, Manuela de Madre etc. ha quedat malmesa pels esdeveniments viscuts per la crisi i per les fuetades del tripartit. La taxa d'atur existent a Catalunya ha passat factura i molta militància socialista s'ha quedat a casa. Els partidaris de l'ànima catalanista han cedit el seu vot a CiU com a exercici de Vot Útil. I en canvi els més partidaris de l'ànima espanyolista l’han llogat al Partit Popular de Catalunya.

Per tant, al meu entendre, el PSC ha d'organitzar el més aviat possible un congrés per dirimir quina és la seva línia de futur. Si es considera un partit d'esquerres catalanista ha de ser sobirà i oferir al PSOE la seva col.laboració, sense que això sigui un xec en blanc. En canvi si es decanta per l'ànima espanyolista ha de mostrar com un partit espanyol i sense complexos per ser una alternativa clara al Partit Popular de Catalunya.

En resum, l'esquerra ha de trobar el seu nord i deixar-se d'aventures que l'únic que aconsegueixen és generar desafecció entre la seva parròquia, de manera que acaben generant desil·lusió a la ciutadania.

Reflexions sobre la jornada de reflexió.

2010-11-26T21:12:00.002+01:00

En ple segle XXI es fa difícil creure en la utilitat de l'anomenada jornada de reflexió en la vigília de la jornada electoral. Això està basat en els canvis i l'evolució de la nostra societat, en la qual les noves tecnologies de la comunicació han alterat de manera definitiva i sense marxa enrere els protocols de prevenció per a la jornada electoral.

El suposat oasi de pau que es vol perpetuar amb la jornada de reflexió, és una autèntica fal·làcia, ja que es produeix una total asincronia d'Internet amb la presència permanent i accessible de tots els continguts que s'han generat durant la campanya electoral. Aquests apareixen davant d’un ciutadà en el que és i ha el present continu de la política en el ciberespai i en una democràcia irremeiablement orientada a les eleccions.

Els dissabtes previs als diumenges electorals s'han convertit en un repte per trobar estratagemes que permetin contactar amb l'electorat de forma, més o menys, directament o subliminal. No hem d'oblidar el que va passar el dia de la jornada de reflexió de les eleccions del 14 març de 2004, quan es va convocar de forma anònima i a través de missatges de mòbils, a milers de persones a concentrar al carrer Gènova de Madrid davant la seu del Partit Popular, per protestar pels atemptats al metro de Madrid i l'estació d'Atocha. Amb el que vam poder veure que els mòbils van entrar en la vida política espanyola amb força suficient per alterar els equilibris electorals. O és que algú dubta que aquella concentració va ser un acte polític en plena jornada de reflexió?

Per això, avui més que mai, té sentit que valorem la viabilitat de continuar enganyant-nos amb una Llei Electoral basada en les necessitats del segle XX i que no recull els autèntics anhels de la nostra societat en ple 2010.

Els ciutadans poden, per tant, exercir la comunicació interpersonal sense traves. En aquesta definició es poden incloure els blogs, els espais individuals o de grup en xarxes socials, els missatges de mòbil, etc.

Així doncs, la doctrina de la Junta Electoral Central és que totes les prescripcions electorals "són aplicables quan s'empren les noves tecnologies de la informació i de la comunicació electròniques". Però aquestes restriccions afecten només "als candidats així com a les formacions polítiques, coalicions electorals o agrupacions electorals, respecte als sistemes d'informació i de comunicació electrònics que es troben directament o indirectament sota la seva dependència".

Amb el que les xarxes socials, webs i blocs sota control dels partits podrien estar incloses en aquesta prohibició. Però també podria entendre que cada un dels participants d'aquestes xarxes és un ciutadà particular sense dependència del partit.

Internet no té fronteres i precisament aquesta absència de límits geogràfics és la que fa que, ara per ara, em qüestioni la utilitat de la jornada de reflexió. Per a mi només tenia sentit als començaments de la democràcia, quan alguns no acceptaven el nou règim i aquell dia permetia descansar als ciutadans i una oportunitat per evitar incidents i alteracions de la llibertat per votar.

Avui està superada per la realitat de la comunicació en l'era de la informació 24 hores, la política utilitza tots els mitjans de la societat de la informació. Per tant, el dia de reflexió s'ha acabat. Diguin el que diguin les normes electorals. Per què actualment les campanyes d'avui continuen actives i no descansen la vigília dels comicis. Amb la qual cosa em plantejo la necessitat de reconèixer i ser conscients que la campanya continuarà fins al mateix moment en què el ciutadà dipositi el seu vot a l'urna.Escolta

La llibertat d'expressió segrestada per la democràcia.

2010-11-24T20:44:00.003+01:00

Aquesta és la gran paradoxa que s'ha donat amb el conflicte del repte a un debat cara a cara, que el President de la Generalitat José Montilla va llançar al Cap de l'Oposició Artur Mas.

És cert que no estem en un sistema parlamentari bipartidista. Però també és ben cert que només hi ha dos partits, prou implantats entre la ciutadania, com per poder optar a fer un govern. Per això crec que és fals el plantejament que es fa que qualsevol partit amb representació parlamentària ha de tenir la mateixa opció de debat, que els partits que compten amb més suport de l'electorat.

A mi com a elector m'interessa conèixer el que tots els partits proposaran per a dur endavant el nostre país, però un cop exposat tinc molt clar que els partits minoritaris no poden satisfer les meves inquietuds respecte al nou govern, entre altres coses perquè ni ells mateixos m'expliquen als seus programes com s'organitzarien en cas que fossin majoritaris en el govern. Molts d'ells han basat la seva campanya a dir que, si qualsevol dels dos partits majoritaris els necessita, els obliguen a fer això o allò. Però com podem veure això no és un programa de govern, és tan sols una estratègia per imposar unes condicions per coaccionar a algú que té un programa de govern.

Per tant, com a elector sento que m'han vulnerat els meus drets en no poder escoltar un debat únic entre dos partits que tenen un programa de govern i l'estructura necessària per portar-lo endavant. En qualsevol país del món, tant si és bipartidista com si no ho és, s'accepta sense condicions un debat obert entre els aspirants que compten amb més suport ciutadà. Amb el que ha fet la Junta Electoral Provincial, l'únic que ha aconseguit és donar una major rellevància artificial a uns partits que els electors, de forma lliure i democràtica han decidit que no són els dos majoritaris.

Per això és molt més deplorable la intervenció que la Junta Electoral Central ha fet, acollint-se a la seva instrucció de 1999 per donar suport a la resolució de l'òrgan provincial. A l'acta de la reunió, la pròpia Junta Electoral explica que "ha exigit de manera constant que l'organització d'aquests debats es faci amb criteri de de previsió i antelació suficient, de manera que permeti garantir la igualtat respecte dels candidats concurrents a la eleccions ". Aquesta excusa que han posat dels cinc dies d'antelació, ha estat el escletxa legal que han trobat per justificar aquesta intervenció del poder judicial en un acte lliure i democràtic. El que demostra una vegada més que a Espanya la separació de poders no existeix i que el poder judicial està excessivament polititzat i l'executiu excessivament judicialitzat.

Això probablement sigui perquè sortim d'una dictadura i amb la voluntat de controlar la possibilitat d'expressar-se lliurement, els propis partits polítics han creat unes estructures cuirassades i poc transparents, que els permet fer una interpretació personal de la democràcia i entendre-la segons els interessos que ells tinguin.

El que està clar és que la democràcia ha de ser un sistema de relació en contínua evolució, per què si una gran democràcia no progressa i evoluciona, aviat deixarà de ser gran o aviat deixarà de ser democràcia. I precisament per això no hem d'oblidar que en una democràcia les idees s'han de transmetre per seducció i per convenciment. Tota la resta no és democràcia.

Mitjans de comunicació al servei de la política.

2010-11-19T19:53:00.008+01:00

Una de les habilitats que s'hauria de treballar des de l'ensenyament bàsic, hauria de ser la capacitat de discernir entre la informació que ens donen els mitjans de comunicació i l'opinió que tu et creís sobre aquesta informació. Desenvolupar la capacitat d'anàlisi i la capacitat de ser crític amb el que els mitjans de comunicació ens expliquen. Contrastar la informació amb altres mitjans que siguin políticament antagònics als primers i així poder arribar a una conclusió que ens faci tenir una opinió pròpia sobre el tema.

Aquest és el cas que ha succeït a una noia amb discapacitat que va sortir al programa "Tinc una pregunta per vostè" de televisió espanyola. En ell aquesta noia va preguntar tant a José Montilla, actual president de la Generalitat i candidat del PSC, com a Joan Puigcercós candidat d'ERC, que hi va anar al dia següent. A tots dos els va preguntar per què l'Administració privilegia l'accés a les residències de les persones dependents en comptes d'ajudar-les econòmicament perquè puguin tenir un assistent personal i puguin viure a casa seva. Però la pregunta es va convertir en un bumerang perquè altres mitjans de comunicació van anunciar al dia següent que ella ja rebia una ajuda d'un programa de l'Ajuntament de Barcelona i se la va acusar d'ocultar aquestes dades.

La Núria li va dir a José Montilla que la llei de la Dependència només li concedeix l'equivalent econòmic a una hora i quart d'assistent i que a ella, a causa del seu estat, això la condemna a viure en una residència. "I jo no vull anar a la residència", va afegir. I, ja al final, entre els aplaudiments del públic i la traducció al castellà se sent a Montilla dir: "Si em dóna els papers atendré el seu cas" i a la Núria contestant: "No és el meu cas, és el de tota la població ...".

Posteriorment la Núria va fer la mateixa pregunta i en el mateix programa a Joan Puigcercós, que tot i defensar la llei, també va fer un intent d'autocrítica en concloure la seva intervenció amb la frase: "Ho tindrem en compte".

Bé, doncs posteriorment el diari "El Periódico de Catalunya" va treure una notícia a tota pàgina en la qual acusava a Núria de falsejar les seves dades exposades en el programa. La Núria l'única cosa que va fer va ser preguntar: per què les administracions prioritzen l'ingrés en una residència a la possibilitat de viure a casa amb menys cost?.

Analitzant els números reals podem veure que per al conjunt dels acollits a aquest programa d’assistència personal, el cost mitjà dels assistents és de 2.700 euros al mes, el que resulta més barat que el cost mitjà d'una residència, estimat en 3.231 euros mensuals, sense comptar que gràcies a poder realitzar una vida independent han pogut treballar i han generat llocs de treball indirectes.

Doncs bé, sembla ser que fer aquest tipus de preguntes en campanya electoral és políticament incorrecte i el pitjor de tot és que posar en evidència els nostres polítics, no surt gratis. El Periódico de Catalunya es va encarregar d'ajustar els comptes a aquestes persones que, de forma descarada, tenen la gosadia de discrepar i posar en ridícul als nostres polítics.

Personalment considero que les subvencions que rep el Periódico de Catalunya per publicar la seva edició en català, el fan massa esclau de l'administració. Passant a ser la mà executora que imparteix venjança en nom de Déu.

Però em sembla que li ha sortit malament la jugada, perquè el que pretenia ser un atac a la Núria per desacreditar pel seu esperit contestatari, s'ha convertit en un incentiu que ha mobilitzat molts dels sectors de la discapacitat física que habitualment viuen ensopits pel " suposat estat del benestar ".

La discapacitat al Parlament de Catalunya.

2010-11-13T18:27:00.002+01:00

Normalment quan arriben processos electorals, ja siguin Espanya o a Catalunya, les entitats de persones amb discapacitat solen patir el que s'anomena la "paràlisi electoral". Això és que a tots els departaments de la Generalitat ens trobem que, entre els tècnics, ningú vol prendre decisions respecte a les activitats que es poden comprometre per a l'any següent. Aquesta situació es deu al fet que no hi ha uns pressupostos 2011 aprovats, i conseqüentment el que es fa és prorrogar els pressupostos de l'any en curs per a l'any entrant.

Aquestes maniobres l'única cosa que fan és frenar activitats que estaven funcionant, retardar els pagaments que es deuen a les entitats del tercer sector i en la majoria d'ocasions carregar-se de paciència per què els nous consellers i directors generals, aterrin en els seus departaments i es posin al dia del que han de gestionar.

Precisament per això, odiem aquests períodes electorals que ralentitzen i frenen les activitats diàries. Però aquest any les persones amb discapacitat, probablement puguem celebrar l'entrada de la primera persona usuària de cadira de rodes al Parlament de Catalunya.

Això no és res de l'altre món, perquè al Congrés dels Diputats de Madrid ja ens porten un avantatge de vuit anys en aquest aspecte, per què el diputat del Partit Popular Paco Vañó, va entrar a les llistes d'aquest partit i la seva sola presència com a diputat a ajudat a normalitzar la imatge de les persones amb discapacitat en les activitats de la vida diària. En el seu moment el Congrés dels Diputats va haver d'afrontar tot un seguit de reformes estructurals per a l'eliminació de les barreres arquitectòniques que impedien la lliure deambulació per a les persones amb mobilitat reduïda.

Catalunya no hem tingut mai un diputat que es desplaci en cadira de rodes. Aquí que sempre ens hem cregut que som la punta de l'iceberg pel que fa a integració dels col·lectius més desfavorits.

Els últims sis mesos, he tingut la possibilitat de reunir-me amb tres dels caps de llista dels partits que tenen representació parlamentària actualment. He pogut reunir amb José Montilla (Cap de llista del PSC), Artur Mas (Cap de llista de CiU) i Alicia Sánchez Camacho (Cap de llista del PPC). A tots els he suggerit que incorporin persones amb discapacitat en les seves llistes per a demostrar la pluralitat del seu partit i l'heterogeneïtat de la nostra societat. Doncs res, de tres suggeriments només un partit ha incorporat un diputat en un lloc amb altes probabilitats de sortir elegit. El diputat en qüestió és el bagenc David Bonvehí, que ocuparà el lloc 23 de la llista per Barcelona de Convergència i Unió.

És curiós veure que els partits que estan menys a l'esquerra políticament, són els que més han apostat per normalitzar les seves llistes electorals i no em serveix l'excusa que els partits conservadors són més populistes i demagogs. Aquí tots tenien l'oportunitat de fer-ho, però només hi haurà un diputat en cadira de rodes al Parlament de Catalunya, el convergent David Bonvehí.

És moment de felicitar a CiU i desitjar que l'exemple s’encomani a les altres forces polítiques, per fer del Parlament de Catalunya, el reflex més fidel possible del que és la societat civil catalana.

El terrorisme d'estat també existeix.

2010-11-10T21:01:00.002+01:00

La veritat és que tots teníem la certesa que l'estat pot utilitzar estratègies polítiques totalment al marge de la llei. Aquesta realitat que molts es negaven a creure, s'ha manifestat amb tota la transparència del món, en les declaracions que l'expresident del govern espanyol Felipe González, va fer recentment en una entrevista al diari El País.

En aquesta entrevista, Felipe González es despatxa a gust amb una afirmació com "Vaig haver de decidir si volava la cúpula d'ETA. Vaig dir que no. I no sé si vaig fer lo correcte". Aquesta acceptació del lideratge en la decisió sobre la lluita armada amb la banda terrorista, aquesta falta greu que si el sistema judicial espanyol fos com ha de ser, avui el Felipe González hauria d'estar declarant davant d'un jutge per aclarir la seva vinculació amb el terrorisme d'estat generat pels GAL.

Felipe González sempre ha estat considerat com un baluard del socialisme espanyol. Per dir-ho d'alguna manera, seria com el Sant Cristo gros que se’l treu en públic quan les coses van mal dades. Perquè continua tenint aquest encant i aquesta capacitat de seducció que hipnotitza les masses.

Ara com ara, ja ningú recorda que el Felipe González va sortir del govern després de 12 anys, assetjat per múltiples escàndols polítics protagonitzats per col·laboradors, alguns tan propers com el germà d'Alfonso Guerra.

Ningú recorda que va ser el gran valedor i defensor a ultrança del Joaquín Almunia, en la lluita de la comèdia que es va inventar el PSOE per fer unes eleccions primàries. En aquesta lluita hi havia dos candidats com l’Almunia, que tenia tot el suport dels barons del PSOE amb el Felipe al capdavant, i el Josep Borrell que tenia el suport de les bases del partit, però que era perillós no només per ser català, sinó també per tenir criteri propi i ser més difícil de manipular que l’Almunia.

Ara se'ns presenta un Felipe González amb una indumentària casual-retro, que podem justificar com que l'expresident es mou en una dimensió de la realitat des de la que fa i diu el que li dóna la gana, com si les coses no li concernissin, o, per contra, li concernissin tant que no pogués perdre el temps en floritures. Podríem dir que el González està de tornada de tot i es pot permetre el luxe de fer aquest tipus d'afirmacions.

No sé què pensaran els seus companys de partit als que deixa amb el cul a l'aire al sortir per la tangent d'aquesta manera, i tampoc sé si dins del PSOE seguirà tenint als barons controlats. De moment aquí no ha passat res. El Felipe es pot permetre el luxe d'insinuar públicament que ell era Mister X, de la trama dels GAL, i cap jutge i cap fiscal es molestarà a aplicar aquest famós estat de dret amb què sempre s'omplen la boca.

Cada vegada coincideixo més amb l'exalcalde de Jerez de la Frontera, el comunista Pedro Pacheco, que la "Justícia és una conya". Per dir això el van ficar a la presó. Arriba España!

Religió versus laïcitat.

2010-11-07T15:21:00.003+01:00

Hem pogut constatar durant la visita del Papa Benet XVI a Barcelona, amb motiu de la consagració del temple de la Sagrada Família, que continua oberta la pugna per definir un model d'estat més o menys confessional. Llançant acusacions i insinuacions d'excessiva laïcitat, que l'únic que aconsegueixen és generar més crispació social afegida a la que genera la situació econòmica que estem travessant.

El reconeixement de la laïcitat de l'Estat i de la política s'ha convertit en un dels debats artificials que sempre neixen en èpoques difícils. Però aquest reconeixement és avui una cosa evident i està en el cor de la identitat d'Europa. Ni el judaisme, ni de bon tros l'islam, poden afirmar aquesta veritat de manera tan contundent.

No és aquesta l'ocasió de ficar-me a les entranyes de les diferents polèmiques que han tornat a sorgir en la vida pública espanyola quan els bisbes es pronuncien sobre alguna qüestió propera a la vida política. Són dos discursos diferents. Dues lògiques diferents: la que parla en nom de Déu i la que entra en l'argument racional. Al meu entendre, les dues poden pronunciar-se sobre qüestions polítiques, però deixant ben clars els límits de cadascuna.

Per això, crec fermament que qualsevol religió ha de definir i distingir molt clarament, l'àmbit públic de l'àmbit privat en el qual es relaciona. Per tant, entenc que l'estat ha de facilitar la plena llibertat d'organització de qualsevol religió dins de l'àmbit privat respectant la pròpia idiosincràsia de la fe que es practica, que tindria com a únics límits l'aplicació de la legislació vigent en protecció i defensa dels drets de les persones.

D'altra banda es fa del tot necessari definir l'àmbit d'actuació en l'aspecte públic. És precisament en aquest àmbit on l'estat ha de retenir totes les competències que garanteixin el ple desenvolupament d'una societat plural i democràtica. I aquesta defensa s'ha de fer d'una manera clara i sense complexos per part de les persones i sobretot els partits polítics que ens representen en l'arc parlamentari. Com a país hem de fugir de pressions que no garanteixin la plena llibertat d'actuació dels nostres ciutadans. De la mateixa manera que tots unim les nostres forces per defensar la dignitat de la dona a l'hora de imposar el vel islàmic, perquè considerem que menyscaba els drets fonamentals de les dones, tampoc podem cedir a la imposició d'altres religions que no permetin a altres ciutadans i ciutadanes poder divorciar-se o sotmetre's a un avortament de forma lliure i voluntària.

En la meva opinió les Esglésies i catedrals s’han d'omplir de fidels per mitjà de la seducció i no per imposició. Llastimosament, he vist molts polítics que van per la vida de progres i que aquests dies intenten amagar sota les pedres, per no haver de pronunciar-se i mullar-se política i socialment. Perquè sembla que ser d'esquerres i anar a missa no està ben vist o és políticament incorrecte. De la mateixa manera de ser de dretes i ser agnòstic sona com a antinatural.

Probablement necessitem madurar molt més com a societat i com a país per entendre que la llibertat de militància política ha de ser la mateixa i amb la mateixa intensitat que la llibertat de creença religiosa. Només fugint d'aquestes trampes aconseguirem cohesionar una societat lliure i respectuosa amb els altres.

El desmantellament de l'Estat del Benestar.

2010-10-31T11:18:00.003+01:00

Estem vivint a tot Europa tot un seguit de mobilitzacions socials per a defensar els èxits aconseguits fins ara en el que coneixem com l'Estat del Benestar. Però l’autentica realitat és que s’està produint una involució dels drets socials conquerits fins ara i que ens dibuixen un futur incert, responsabilitzant de tots els mals dels dèficits públics a les polítiques socials dels governs de l'Europa dels 27.

Països que han estat i són autèntics motors de l’economia europea, estan sent dirigits en els últims anys per governs més o menys conservadors i que tenen un especial interès a demostrar que el dèficit només es resol gastant menys. Ni França, ni Alemanya, ni Anglaterra tenen cap intenció de demostrar que el dèficit es pot corregir també generant també més riquesa.

D’aquesta manera, podem veure que l'Assemblea Nacional de França ha aprovat la reforma de l’edat de jubilació. Les manifestacions i vagues de les últimes setmanes no han canviat el criteri de la majoria parlamentària. La llei entrarà en vigor com més aviat millor. Tot i això, els sindicats i els estudiants han convocat la setena protesta massiva en contra de les mesures adoptades democràticament pel poder legislatiu. D’altra banda, el primer ministre britànic David Cameron ha anunciat una mesures d’ajust que ni tan sols la senyora Thatcher va aplicar als britànics al destrossar als sindicats al començament dels anys vuitanta. Aquest ha estat el major tisorada a l'Estat de benestar des de la II Guerra Mundial: retallada de prestacions socials, augment de les taxes universitàries, disminució del pressupost a ministeris i departaments, alguns de fins al 25%. Una investigació publicada ahir per Financial Times mostra que fins i tot àrees teòricament fora de perill, com Educació, també patiran: dos terços de les escoles britàniques veuran reduïts els seus pressupostos en contra del que va prometre el Govern conservador. Per tant, podem veure com Gran Bretanya renúncia a la centralitat de l’estat del benestar que va aplicar per primera vegada a l'Europa de la postguerra de la mà del govern laborista que va sortir de les urnes el 1945.

Tot plegat el que ens demostra que estem davant d’una Unió Europea molt fragmentada i amb poca capacitat de reacció unitària, ja que al meu entendre les protestes socials no només van dirigides contra els governs respectius sinó també contra la falta de respostes que s’esperen de la política comuna dissenyada i executada des de Brussel·les. A hores d’ara de la crisi, la solució no pot venir de París, Berlín, Londres, Roma o Madrid unilateralment.

Crec que l’única manera d’afrontar situacions econòmiques tan adverses com les que estem vivint, és tenint unes polítiques europees, tant socials com econòmiques, prou potents i autònomes per establir les estratègies necessàries que siguin d’obligat compliment en tot el territori europeu. I així resoldre definitivament la gran incògnita, de si el camí d’ajustar radicalment els dèficits públics sense preocupar-se més de crear llocs de treball és més adequada que augmentar la despesa pública i endeutar-se més amb l’objectiu de crear més ocupació.

Al final potser tindran raó, tant els líders del Partit Popular com els del PSOE que s’entesten a demostrar-nos que els nacionalismes només són una visió miop de l’estat. Hem de començar a plantejar-nos el fet de renunciar al nacionalisme espanyol per integrar-nos en una política comuna dins de la Unió Europea. Per què l’actual estructura de l'estat espanyol ja hem vist on ens ha portat, potser haurem de superar aquest nacionalisme i sotmetre’ns als designis de Brussel·les.

Homes contra la violència de gènere.

2010-10-25T19:51:00.003+02:00

Recentment vaig ser convidat a participar en un acte de posicionament públic d'un grup d'homes que ens manifestem en contra de la violència masclista.

Sembla mentida que en ple segle XXI haguem de sortir al carrer per reivindicar agressions com aquestes, que produeixen un gran rebuig col·lectiu i una evident alarma social, però que encara continua sent un "delicte invisible" que ha de ser perseguible d'ofici.

És cert en els darrers anys s'han produït avenços legislatius en matèria de violència de gènere, com: Judicis ràpids, Ordres de protecció, mesures de protecció integral contra la Violència de Gènere (LO 1 / 2004, de 28 de desembre). Per evidentment aquests no han estat suficient per aniquilar la gran xacra que suposa l'agressió física, psíquica, social i emocional, que suposa la violència contra les dones.

És obvi que aquest tipus de violència està vinculada al desequilibri en les relacions de poder entre els sexes en els àmbits social, econòmic, religiós i polític, malgrat tots els esforços de les legislacions en favor de la igualtat.

Constitueix un atemptat contra el dret a la vida, a la seguretat, a la llibertat, a la dignitat i a la integritat física i psíquica de la víctima i tot això suposa, per tant, un obstacle per al desenvolupament d'una societat democràtica.

Per això volem dir d'una manera alta i contundent JA N’HI HA PROU! a tanta violència, a la passivitat dels governs que no apliquen una política adequada que previngui i persegueixi aquesta violència, a la lleugeresa amb què jutges i fiscals apliquen lleis que permeten a l'agressor acostar-se a la seva víctima, quan no se'ls condemna a viure sota el mateix sostre (el 98% de les víctimes mortes havia denunciat i estava separada o en tràmits de separació de l'agressor).

Reclamem mesures de caràcter urgent i permanent, i no meres declaracions d'intencions, producte de la precipitació, insuficients i mancats del contingut necessari per dur a terme un veritable pla de xoc, elaborades sense comptar amb les Organitzacions de dones i sectors socials afectats.

Els homes hem de mobilitzar-nos contra la violència masclista. Perquè la violència no pot ser només el problema de les víctimes que la pateixen, sinó una qüestió que afecta tota la societat.

Amb aquesta exteriorització pública, volem posicionar-nos públicament contra la violència masclista, evidenciant a la societat que els homes també tenim les nostres responsabilitats per resoldre definitivament aquest abús dels drets humans.

És per això que estem creant a Lleida una organització per a treballar per a la defensa dels drets de les dones maltractades. Aquest és un compromís que ens implica a tots i us convidar a afegir-vos a aquest grup d'homes i dones que somiem amb una societat més justa.

L'impost revolucionari de la Societat General d'A autors i Editors.

2010-10-23T20:41:00.003+02:00

Per fi la justícia europea comença a qüestionar els abusos comesos per la SGAE. Tot hi que vagi per davant que jo penso que, si es vol un producte o servei, s'ha de pagar. Aquesta opinió s'estén a altres productes intangibles, com són la música, els dissenys, el programari i les pel·lícules.

Encara que, això sí, estic totalment en contra dels abusos comesos per la SGAE cobrant impostos en suports de memòria en els quals no està garantit que es puguin emmagatzemar còpies pirates. Per tant em pregunto. Per què he de pagar tantes vegades per una cançó? Simplement perquè em canvien la tecnologia. Tampoc és clar per què, a més de comprar la música i les pelis diverses vegades en els seus diferents formats, tinc també de pagar un cànon. No és això una forma més de pagar per lo mateix?

Suposem que em compro un quadre del Picasso, passant a ser el seu únic i legítim propietari. Més tard decideixo mostrar el quadre a tothom, cobrant una entrada per poder veure’l. Perquè Picasso ha de cobrar cap cànon si ja va cobrar tot el que em va demanar quan me’l va vendre? Entenc que si el quadre és meu tinc tot el dret del món a fer qualsevol operació comercial per poder obtenir un benefici.

En aquest país com estem ja molt acostumats a les màfies, hem permès que s'apliqui e Cànon Digital als aparells i materials de reproducció digital, com són els CD i DVD gravables, així com els llapis de memòria USB. Aplicant sense fer distinció de si el destí del producte és per fer còpies privades o per a altres diferents, com pot ser l'emmagatzematge de dades i informació generada per un professional o una empresa.

Estic d'acord en què puc comprar una cançó o una pel lícula per al meu ús personal i no per a un ús públic. Però el que trobo injust és que em cobrin un cànon cada vegada que compro un CD, per si se m'acut gravar una còpia d'una cançó. Estan suposant que cometré un delicte i copiaré una cançó o una pel·lícula i la exposaré públicament. On està la presumpció d'innocència?

Doncs bé, aquest és l'assumpte que ha arribat als tribunals europeus arran del cas que enfronta a la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) i la companyia catalana de suports audiovisuals Padawan, SL, que es nega a pagar el cànon compensatori recaptat a favor d'autors, artistes i productors-per còpia privada.

En aquest cas, la SGAE reclamava a Padawan -que comercialitza aparells com CD, DVD o MP3-, el pagament d'una compensació a tant alçat per còpia privada per un import de 16.759,25 euros corresponent als dispositius venuts entre setembre de 2002 i setembre de 2004.

L'Audiència Provincial de Barcelona va preguntar al Tribunal europeu si el sistema de gravamen espanyol és conforme amb la directiva, i si la SGAE pot reclamar la compensació per tots els dispositius comercialitzats o només pels destinats a la còpia privada.

Una cosa és defensar el dret dels autors i potenciar la cultura, i una altra molt diferent és intentar viure sense fotre res. I en la meva opinió això és el que estan intentant fer aquesta gent de la SGAE. Viuen dels drets generats per la seva obra (cosa que comparteixo), però també volen omplir-se les butxaques vivint de la feina que fan altres. Prou d’impunitat per a tots aquests vividors.

Celebració del dia de la suposada hispanitat.

2010-10-12T11:56:00.002+02:00

La celebració de la festa de la hispanitat es converteix, un any rere l'altre, en un esperpent barreja de xuleria castissa i misèries socials. En resum, és el que vindria a ser en l'argot militar "pretensions de General i paga de soldat Ras".

És per això que em plantejo quina és la quantitat dels nostres impostos que es destina a assajar i commemorar l'acte amb desplegaments militars ostentosos i indecents en els temps que corren. Intueixo que la retallada salarial i de pensions que hem patit servirà als totpoderosos, els intocables, els enriquits, els especuladors, els banquers, els evasors fiscals, els representants de la patronal, els ineptes, els xoriços i els estafadors ... per demostrar l'enorme poder militar que tenim, encara que en educació estiguem a la cua en recursos. Mentrestant, nosaltres, apàtics, benestants, conformistes, seguim veient teleporqueria, que és l'únic que ens preocupa.

Avui és un dia per saldar vells comptes amb el nacionalisme espanyol. Probablement és una bona oportunitat perquè el Lehendakari Patxi López i el President de la Generalitat de Catalunya José Montilla, vagin a retre homenatge als seus barons del PSOE i l'oligarquia econòmica espanyola.

Un gest carregat de simbolisme quan queda poc més d'un mes per a les pròximes eleccions catalanes i que suposa un gest de complicitat cap al seu electorat menys nacionalista, del graner de vots pot sortir l'impuls que necessita el PSC per remuntar la seva mala situació a les enquestes.

És evident que els socialistes catalans porten mesos treballant per apropar-se a les seves bases menys nacionalistes, les que parlen castellà i català i viuen a les grans ciutats. El PSC ha tancat les portes al sector més catalanista per presentar ara com el partit moderat que no està per "aventures independentistes". I en aquesta clau interna de canvi de discurs s'han succeït fets significatius com la renúncia a anar a les llistes del conseller d'Economia, Antoni Castells, o el desembarcament a les mateixes del ministre de Treball, Celestino Corbacho, que va ser alcalde durant 14 anys de l'Hospitalet de Llobregat, important nucli urbà del cinturó roig de Barcelona.

De qualsevol manera, tinc molt clar que el dia de la festa nacional a Espanya no es viu amb la mateixa intensitat que en molts dels països europeus. Sense anar més lluny, França celebra el 14 juliol no només amb desfilades militars, sinó celebrant la multiculturalitat de la seva pròpia societat. Aquí el nacionalisme espanyol continuarà entestat en que Espanya és una, per tant mentre no perdin aquesta miopia, el dia de la hispanitat l'únic que farà serà celebrar l'aniquilació cultural dels pobles americans.

Campanya electoral i finançament dels partits polítics.

2010-10-06T20:30:00.003+02:00

Una vegada més vull posar en evidència, la incoherència dels nostres polítics a l'hora d'aplicar els criteris per a la contenció de la despesa pública. És molt fàcil prendre decisions que afecten únicament i exclusivament als ciutadans (que no hem d'oblidar que al cap i a la fi són els qui paguen), i en canvi prendre un tracte diferent a l'hora d'aplicar-se a si mateixos les seves pròpies decisions.

Sense anar més lluny, el president del Govern espanyol, Mister Zapatero, va anunciar el passat mes de maig la reducció del 5% del sou dels funcionaris públics i d'altra banda la congelació de les pensions, com a mesures ineludibles per a la reducció de la despesa pública . Donant a entendre que sense prendre aquestes mesures seria del tot impossible sortir de la crisi en la què estem.

Doncs bé, aquest criteri d'austeritat no s'ha tingut en compte a l'hora de revaloritzar les subvencions que rebran els partits polítics després de les properes eleccions al Parlament català. Per què el Govern català ha aprovat aquest dimarts passat, els dos decrets que posen en marxa les properes eleccions del 28 novembre: d'una banda el decret per a la realització de les eleccions i de l'altra, el decret que regula les subvencions als partits que obtinguin representació parlamentària.

Justament aquest últim decret actualitzarà les quantitats que rebran les forces parlamentàries respecte a les últimes eleccions. Però això sí! Amb l'IPC acumulat a Catalunya des de l'agost de 2006, fins l'agost de 2010. És a dir s'han pujat el pressupost destinat a les subvencions un 9,2%.

Això és d'una baixesa moral indescriptible. Ara vindran a presentar-nos les seves propostes de govern dient-nos lo difícil que està la nostra economia i els sacrificis que hem de fer entre tots per ajudar a remuntar el país. Després es queixen que hi ha una desafecció ciutadana cap als polítics, que l'índex d'abstenció augmenta any rere any o que els partits polítics cada vegada tenen més dificultats per captar talent en les seves formacions.

La veritat és que els ciutadans ja estem fins als collons que ens prenguin el pèl, aquests polítics mediocres que estan convertint la política en un mercadeig indecent d'interessos personals i de lluites de poder per no haver d'aixecar-se mai de les seves cadires.

La veritat és que amb aquest augment de les subvencions han aconseguit posar preu als escons. Concretament un escó val 20.700 €, a raó de 0,76 € per vot i per escó aconseguit i 0,25 € per cada vot. Per tant a la xifra final podem veure que el Govern té previst dedicar a despeses electorals (inclosa una campanya de foment del vot) un total de 28 milions d'euros. Però el més denigrant és que els partits rebran una bestreta del 90% dels resultats que van treure a les últimes eleccions. Per tant, no només els augmenten un 9,2% els diners per gastar-se en les campanyes electorals, sinó que a més els anticipen en un total de 90% perquè no hagin de recórrer als bancs.

Només vull recordar que les entitats del tercer sector que es dediquen a temes socials, reben subvencions de l'administració pública per a dur a terme les seves tasques d'atenció directa. Aquesta subvencions en cap cas s'atorguen a compte. Cada entitat ha d'iniciar els seus treballs disposant de capital propi i si no en té, no li queda més remei que anar a un banc a obrir una pòlissa de crèdit per suportar el cost que representa la prestació d'aquest servei.

El que és impresentable és que a sobre de pujar les subvencions un 9,2%, es fan un avançament del 90% del total del cost per tenir liquiditat i no haver de recórrer als bancs. Això és d'una poca vergonya monumental. Aquí o ens escalfem tots o li fotem puntada a l'estufa.

La llei de l'embut.

2010-10-03T13:10:00.002+02:00

Catalunya ha estat un país ric en iniciatives i amb una llarga història plena d'experiències innovadores. La societat civil hem sabut organitzar-nos per atendre les necessitats bàsiques dels col·lectius més desafavorits i conseqüentment, el Parlament de Catalunya ha estat l'escenari de la proclamació de lleis pioneres, dirigides a garantir que tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país puguin desenvolupar-se tant professional com humanament dins de la nostra societat.

Però malauradament la societat en què vivim s'està acostumant amb massa facilitat a insensibilitzar-se amb l'incompliment de les lleis. I aquests incompliments són, si cal, més durs i dolorosos quan es tracta de normatives que han de desenvolupar deures i drets socials. El que ens fa pensar sovint si aquestes lleis només són o han estat lleis d'aparador.

Les persones amb discapacitat ens neguem a concebre la política com un mercadeig d'interessos econòmics i de poder. Volem entendre la política com l'acció de les persones orientada a dirigir la feina de l'Estat en benefici de tota la societat. I és justament en aquest punt, on vull demanar a tots els representants de les institucions públiques, que posin tot el seu esforç a escoltar les autèntiques necessitats dels ciutadans.

Fem lleis que es puguin complir o, si no, fem complir les lleis que hem fet. Perquè com a societat desenvolupada, no ens podem permetre crear un marc jurídic de disseny, però buit de contingut social. La desafecció que viu la ciutadania, en relació als seus representants polítics l’hem de combatre fent plantejaments més possibilistes i sobretot fonamentats en les necessitats de les ciutadanes i els ciutadans del nostre país.

No és moment de fer volar coloms ni de focs artificials. Estem en una situació econòmica i social difícil i que necessita de moltes dosis de realisme per afrontar un futur immediat complicat i incert.

Per tant, demanem que les mesures de xoc i els esforços, es reparteixin de manera equànime en els diferents estrats de la nostra societat. La realitat en què vivim no permet que els plats trencats sempre els tinguem de pagar els mateixos.

La Pepa i el Timbaler del Bruc compleixen 200 anys.

2010-09-25T13:33:00.004+02:00

Acabem d'assistir a les cerimònies del bicentenari de la primera sessió de les Corts de Cadis, l'assemblea que va parir el text constitucional destinat a enderrocar els fonaments de l'antic règim. Doncs bé, aquest tipus d'acte s'ha utilitzat per l'Estat espanyol per fer una escenografia pública de la defensa dels valors nacionals i amb una crítica furibunda als "nacionalismes perifèrics", que constantment treballen per el desmembrament de l'estat espanyol.

A ningú se li ha acudit pensar que la Constitució del 78 s'ha quedat petita i no respon a les expectatives d'una gran majoria dels ciutadans que la van votar. Una constitució que té problemes d'encaix amb la legislació europea, amb la nova dimensió adquirida per l'estat de les autonomies o amb la successió en els hereus de la Corona. Sembla que tots tenen por d'obrir aquest meló, perquè una vegada obert qui sap el que pot passar. Mentrestant, celebrem 200 anys d'una constitució, que aquesta sí que quan es va promulgar va suposar un punt d'inflexió en les llibertats ciutadanes.

Mentrestant ens dediquem a fer cerimònies de folklore nacional, per treure a la llum als primers espases de la demagògia nacionalista espanyola, començant pel president del Congrés dels Diputats i fill de falangista, el gran José Bono. Això sí, envoltat dels seus palmeros i dels seus palmeres per invocar l’esperit nacional, al Teatre Còmic de San Fernando a Cadis. Realment el nom del teatre ja feia presagiar el tipus d'obra que s'hi havia de representar. Una autèntica comèdia espanyola, amb vives al rei, crits de joia per a tots i un vi espanyol. Per al meu gust, només hi faltava la “cabra de la Legión”.

En canvi, els catalans hauríem de prendre exemple d'aquest tipus de muntatges i ser capaços d'orquestrar escenografies per celebrar victòries que exalcin el catalanisme combatiu. Poso com a exemple la victòria aconseguida en l'anomenada batalla del Bruc, durant l'anomenada "guerra del francès".

Concretament, en la segona batalla del Bruc, el bàndol català compost per les forces regulars i els sometens dirigits pel lleidatana Joan Baget, van fer retrocedir a les tropes napoleòniques, aconseguint suposadament una victòria. I dic suposadament perquè recentment m’han fet un comentari que em va provocar una profunda reflexió: dient-me "si el Timbaler del Bruc, en comptes de tocar el tambor, s'hagués tocat els collons, avui seríem ciutadans francesos amb ocupació estable i ajudes socials ".

Probablement els francesos tampoc ens haguessin reconegut als catalans com a nació, també haurien reprimit la nostra llengua i ens haurien espoliats econòmicament. Però hauríem evolucionat com a poble al no perdre el temps durant els 40 anys de dictadura.

La França de Sarkozy té més collons que la Unió Europea junta.

2010-09-18T19:05:00.003+02:00

Realment el govern francès ha aconseguit introduir a l'agenda europea la necessitat d'articular una política comuna per integrar a la comunitat gitana. Ja que la Comissió Europea va eludir ahir tot comentari sobre la estrepitosa derrota soferta a la cimera quan Sarkozy va passar de ser acusat, a ser acusador triomfant. El president de l'Executiu comunitari, José Manuel Durao Barroso, esperava comptar amb el suport d'almenys la meitat dels líders dels Vint i al final es va trobar més sol que la una.

Si els vint països reconèixer el dret i l'obligació de la Comissió de fer respectar el dret comunitari i el Tractat de la UE, cap va criticar la política de Sarkozy de desmantellament dels campaments il·legals, ni l'expulsió dels gitanos romanesos i búlgars i tots van rebutjar els excessos suposadament "demagògics" de la comissària Reding.

Però l'autèntica veritat és que els estats membres de la UE han tornat a donar l'esquena als gitanos, expulsats d'Itàlia i ara de França. Se'ls acusa de ser el focus dels problemes i d'inseguretat ciutadana, que és el mateix argument que es va utilitzar al seu moment pel III Reich per deportar als jueus, i se'ls apliquen mesures "conjuntes", no individuals. És a dir, no es tracta de si un delinqueix, qüestió que hauria de ser jutjada pels tribunals, sinó que es pressuposa que tots són males persones, homes, dones, nens i ancians. Se'ls estigmatitza, cosa que pot generar més rebuig social del que ja pateixen (a Itàlia grups de la ultradreta s'han dedicat a assetjament). I, finalment, se'ls fa servir com a excusa amb fins electorals, que és els més deplorable de tota aquesta història.

Aquest tipus d'arguments sectaris, fa que molts partits que necessiten trobar arguments electorals per afrontar eleccions incertes, recorren a la demagògia barata de posicionar-se al costat del petit Napoleó francès, remenant la merda a casa nostra perquè la pudor els permeti fer plantejaments populistes com els de l’Alicia Sánchez Camacho.

D'altra banda tenim un govern que es diu progressista i que a l'hora de fer critiqués al Sarkozy no es veu amb el coratge suficient, i prefereix carregar contra la comissaria Reding que té menys danys col.laterals. Jo a això li dic "agafar el rave per les fulles". Ja que mentre el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, defensava a Nicolas Sarkozy a Brussel.les, el Grup Socialista registrava al Congrés una proposició no de llei en la qual s'afirma que "les expulsions col·lectives són contràries al dret comunitari, als valors i principis europeus".

Siguem sincers d'una vegada. I hem de reconèixer que el que fa el govern francès amb els gitanos és exactament el mateix que el que va fer el Hitler amb els jueus. L'única diferència és que els jueus han tingut poder polític per defensar-se i els gitanos són els "pàries" del món.

Aquesta problemàtica l'hem de tractar a nivell comunitari i buscar una sortida que impliqui al propi col·lectiu gitano i a tots els països de la Unió Europea. No es pot estigmatitzar a les persones pel seu origen ètnic. Deixem de fer demagògia xenòfoba i pensem en una Europa comuna.

El circ de les eleccions catalanes comença la seva funció.

2010-09-14T18:29:00.003+02:00

Després del descans de les vacances, ens acostem a unes eleccions catalanes que seran de les més interessants que hem viscut en els últims 20 anys.

En primer lloc assistirem a un gran Big Band del tripartit, que no per esperat, deixarà de sorprendre'ns. Qui havia de dir, fa quatre anys, que a les pròximes eleccions a la Generalitat, s'haurien defenestrat de cop els dos caps de llista dels partits secundaris del tripartit. Tant Joan Saura com Carod Rovira, van comparèixer en les eleccions del 2006 encapçalant les llistes dels seus respectius partits per presidir el govern català. Doncs bé, a aquestes alçades de la pel lícula la maquinària dels seus respectius partits els han triturat sense contemplacions.

Estic totalment convençut que aquesta defenestració és mèrit del president Montilla. Per que va saber jugar les seves cartes amb dos partits que no estaven acostumats a governar i si a fer oposició. El realment dolent de fer oposició és que si un dia arribes al govern, és impossible prendre decisions de govern sense deixar de ser coherent amb el que s’havia defensat com a oposició.

Montilla va saber donar a Saura i Carod unes conselleries ideals per a cada un d'ells. A Carod Rovira li va donar una vicepresidència sense competències i amb un pressupost suficient per fer volar els seus deliris de grandesa, com "ministre d'afers exteriors". Pel que fa a Joan Saura, li va donar la millor conselleria que podia donar-li a un líder defensor dels okupes. Una conselleria tan complicada com la d'Interior, és capaç de desgastar el millor dels polítics. Aquí el conseller ecologista, ha hagut de menjar-se els marrons de les tortures a les comissaries dels Mossos, l'incendi d'Horta de Sant Joan amb cinc bombers morts, la manca de previsió en les nevades que sempre ens agafen per sorpresa, entre altres distraccions. .

Era d'esperar que una vegada entressim en campanya electoral la política del tripartit seria "campi qui pugui". Aquí ja no valen ni pactes i afinitats. L'única estratègia que veurem a partir d'ara és la de "Marieta l'últim". Segons les enquestes sembla que Iniciativa per Catalunya mantindrà la seva quota de vot fidel. En canvi, Esquerra Republicana de Catalunya preveu un descens important de vots, entre altres motius per no haver sucumbit als deliris independentistes dels que Puigcercós va qualificar com la ultradreta catalana. Personalment coincideixo amb aquesta descripció del líder d'Esquerra Republicana, ja que ni Carretero ni Laporta em transmeten bones vibracions.

Ara només falta veure com evoluciona el serial dels socialistes catalans, amb un PSC controlat per l'ala més afí al PSOE i que pateix l'abandonament dels membres del sector catalanista com Castells o l’Ernest Maragall, sense entrar a avaluar el posicionament públic de l'ex president Pasqual Maragall, que es permet fer intervencions públiques avalant el líder de Convergència i Unió com a legítim successor de Montilla. Sembla ser que el que ara ha arribat la seva hora, l’hora de la venjança.

Ara només falta veure si l’Artur Mas serà capaç de fer una campanya electoral, amb la cintura suficient per eludir tots els llodrigons que l’estan esperant. En el que no tinc cap dubte és que els nous assessors d'imatge del líder de CiU estan treballant molt per fer-lo una persona més propera i humanament més vulnerable. Però tot i aquest lífting polític, haurà d'explicar com pensa sortir de la crisi, en què consistirà el seu Concert Econòmic o quines seran les seves prioritats en polítiques socials. Realment si Mas guanya les eleccions tindrà una mala peça al teler.

La pàgina que no s'ha passat de la història d'Espanya.

2010-09-05T19:01:00.004+02:00

Ha hagut de ser Argentina la que ens doni una lliçó de democràcia, per reobrir la causa contra el franquisme. La Sala Segona de la Cambra Criminal i Correccional Federal ha declarat aquest divendres nul l'acte d'una jutgessa argentina, pel qual va arxivar la querella presentada per familiars de desapareguts espanyols i les deu organitzacions de drets humans més importants del país.

Estem vivint en una societat que, al meu entendre, ja està prou madura per afrontar les veritats del genocidi franquista. És per això que és el moment d'exigir als nostres polítics, de dretes i d'esquerres, populars i socialistes, que tinguin el valor d'afrontar d'una vegada per totes la veritat sobre els crims durant la dictadura de Franco. El que un no pot entendre és que quan els representants de l'Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica van presentar la querella als jutjats espanyols, tot un president del Congrés dels Diputats, com el socialista José Bono fes comentaris com "de bojos n’hi ha a tot arreu ". Jo comprenc que el senyor Bono, com a fill de falangista que és, no tingui cap interès en remoure les atrocitats que persones de la mateixa ideologia política que el seu pare van cometre durant els 40 anys de dictadura.

Però potser el senyor Bono hauria de recordar que està com a President del Congrés, gràcies a un partit que va estar reprimit i perseguit pels companys de partit del seu pare. Moltes vegades la supèrbia ens fa cometre errors estratègics com aquestes declaracions del bocamoll del Bono.

Personalment tinc molt poca confiança en la justícia espanyola, perquè la considero arbitrària i excessivament polititzada. En un estat modern i que aspiri a ser democràtic, la separació de poders és la pedra de toc que ha de fer funcionar una democràcia. Els plantejaments que van fer Rousseau i Montesquieu en referència al fet que el poder judicial pogués treballar sense interferències del legislatiu o l'executiu, és la garantia que ha de promoure una autèntica democràcia. Lamentablement no tinc la sensació que això es doni en la justícia espanyola.

La meva falta de confiança es basa en que l'única eina que tenim per garantir el respecte i el restabliment del dret a l'honor, avui a Espanya, és una llei de memòria que dóna subvencions als familiars perquè busquin els seus desapareguts. Crec que si el Govern respecta tant a la justícia com diu, fins i tot quan pren la decisió que ha pres sobre el jutge Baltasar Garzón, hauria de respectar també a la justícia argentina, que en aquest aspecte, ha fet bastant més que l'espanyola.

El que està clar és que Espanya no pot donar lliçons de democràcia ni de transparència a nivell internacional. La llei d'amnistia general aprovada al 1977, per la pressió que els militars exercien sobre la classe política, hem de considerar-la com la tan criticada llei de punt final que es va aprovar a l'Argentina després de les dictadures.

Per tant, avui és innegable que els crims del franquisme constitueixen delictes de lesa humanitat i, en conseqüència, el reclam dels que pretenen una investigació justa per poder passar pàgina definitivament a la història de la guerra civil.

Els indultats de la crisi.

2010-08-28T12:33:00.004+02:00

El que tenen de bo les vacances, és aquest període de desconnexió de la realitat que intentem fer d'una manera o d’una altra. El dur d'aquesta desconnexió és que quan et reincorporades a l'activitat quotidiana, tornes apreciar que tot està en el punt en què ho havies deixat abans de marxar.

Aquesta és la sensació que he tingut quan al treure el cap pels mitjans de comunicació, i et foten una hòstia que no per ser esperada deixa de sorprendre't.

Ja he reflexionat en alguns apunts anteriors sobre la covardia i la falta de criteri del govern, a l'hora de prendre mesures per lluitar contra el dèficit públic. Començar pels pensionistes i els funcionaris és la forma més senzilla i covarda d'anunciar que venien temps complicats i hem de solidaritzar-nos a estrènyer el cinturó. Ja vaig dir, en el seu moment, que els autèntics culpables de la crisi, que al meu entendre són la banca i el gran capital especulador, sortien impunes de tota aquesta situació.

El govern no es va atrevir ni a pujar els impostos a les rendes més altes, ni a exercir un control més gran sobre les entitats bancàries que han rebut diners públics per no haver de trencar per la seva mala gestió.

Ara el govern comença a recollir els fruits de la seva covardia en aquest àmbit. Ja que en l'últim informe semestral enviat per Caixa Tarragona a la Comisisón Nacional del Mercat de Valors (CNMV), abans de fusionar-se amb Caixa Catalunya i Caixa Manresa el passat 1 de juliol, mostra un alça de «sous i altres remuneracions anàlogues» dels directius de 407.000 euros, el 43% més que el semestre anterior.

El mateix ha passat amb els directius de Caixa de Catalunya, al capdavant de la qual hi ha el exministre Narcís Serra, que aprofitant el riu regirat també ha decidit a augmentar la seva cotització.

Encara que des de les entitats s'hagin relativitzat les xifres, assegurant que «els sous dels directius no van augmentar ni un cèntim, però efectivament es van produir pujades en les retribucions». En el fons l'únic que es fa és admetre la poca vergonya dels màxims representants d'aquestes institucions i justificar amb arguments pobres i banals la situació generada.

Per disfressar-ho han intentat dissimular aquesta malifeta, entre d'altres argúcies, augmentant les seves retribucions en concepte d'assegurances i primes destinades a complementar la jubilació.

És a dir que en plena crisi i en plena onada de fusions per evitar fallides, i es pugen el sou i les dietes. En aquest país els pocavergonyes no tenen límits. I el govern i el Banc d'Espanya rient-li-los hi les gràcies als bancs i caixes. Així m'agrada! Amb dos collons!

Després per quadrar els balanços serà tan senzill com deixar d'invertir en obres socials, que per cert no generen beneficis, i destinar els diners a augmentar les rendes dels que amb les seves decisions ens han portat al punt on estem ara.

És com si d'alguna manera, el Banc d'Espanya i el govern estiguessin d'acord en tolerar que es premiï la ineptitud dels gestors. Com deia el vell Murphy "com més inútil, més sou".

Per tant, preparem-nos a retallar pensions, allargar jubilacions, a augmentar l'IVA i en definitiva a treballar per mantenir a tots aquests lladregots.

Màrius Carretero un homenot molt proper.

2010-07-27T12:42:00.003+02:00

Lleida ha perdut a un gran aquarel·lista, a un bon poeta, a un escriptor reflexiu, a un músic entusiasta, en definitiva Lleida ha perdut un artista reconegut dins i fora del nostre país.

El Màrius ha estat un home de forta personalitat, estricte en el treball, proper a les persones i ha arribat a un nivell en el què molts pseudo artistes del nostre entorn es perden. Tots coneixem a artistes que triomfen amb una obra i arriben a considerar-se Deus d’una forma tan ràpida, com després és la caiguda del seu altar.

El Màrius ha estat un home proper amb les persones que s’han creuat a la seva vida, al mateix temps que honest amb la seva obra i amb els compromisos que ha adquirit.

Quan vam fundar l'Associació ASPID el 1994, decidirem organitzar unes jornades tècniques amb el títol "Turisme i discapacitat". La nostra entitat estava acabada de constituir i no érem més de 20 socis els que ens varem adreçar a ell, per demanar-li que ens donés una idea sobre com hauríem de dissenyar el logotip de la jornada. Al cap d’un parell de dies ens lliura un disseny en què apareix una maleta de viatge i plena d'enganxines, lligada a un globus aerostàtic que l’aixeca cal al cel. Ens va deixar impressionats a tots la forma en què va sintetitzar el missatge de la jornada, sense caure en els tòpics de la cadira de rodes o la crossa.

Recentment tornem a trucar-lo, una vegada més, per demanar-li que ens fes un taller d’introducció a la tècnica de l’aquarel·la, per a un grup d’usuaris amb discapacitat del nostre Centre d'Atenció Diürna "Candi Villafañe" i una vegada més es va mostrar entusiasmat i ens va oferir totes les facilitats per organitzar l’activitat. Sempre i en tot moment, de manera desinteressada per què segons deia ell "d’una manera o altra i jo sóc un dels vostres".

Aquest tipus de treball anònim i lluny de les escenografies mediàtiques, el qualificaven com a artista al servei de la seva gent però sobretot com a persona amb un especial interès en estar a prop dels altres.

El Màrius va començar a pintar la seva última obra, envoltat per un grup de persones d'ASPID, a les que explicava les tècniques del que estava fent i per què ho estava fent. El Màrius va morir pintant davant d’un cavallet, fent el que més li agradaven aquesta vida, i explicant els detalls de la seva tècnica artística. Un comiat molt digne per a un gran "homenot" de Lleida.

Adéu amic...

El gir espanyolista del PSC.

2010-07-24T21:07:00.004+02:00

La sentència dels pallassos del Tribunal Constitucional, ha posat contra les cordes a la cúpula dels socialistes catalans. Almenys aquesta és la sensació que tinc després de veure les filigranes polítiques que el President Montilla, està fent per enfocar una campanya electoral que s'albira complicada des de molts punts de vista.

El partit del president és l'únic dels que es presentaran a les pròximes eleccions que no té confeccionades les llistes. Montilla sempre ha estat un home pacient i per ara sembla no tenir pressa, però l'ambient s'ha caldejat molt dins dels seus correligionaris.

És ben cert que els socialistes catalans s'han mogut sempre dins d'una esquizofrènia controlada. Hi ha el nucli dur del partit controlat pels líders del cinturó roig de Barcelona, entre els quals podem destacar Celestino Corbacho, José Montilla, Manuela de Madre, Miquel Iceta o Carme Chacón. Ells controlen un gran filó de vots de l'àrea metropolitana, que els permet imposar la seva força en el control del partit.

D'altra banda hi ha el sector catalanista que va ser descavalcat del poder amb la caiguda de Pasqual Maragall, entre els que estan Antoni Castells, Ernest Maragall, Montserrat Tura o Ferran Mascarell. Aquest sector està sent cada vegada més incòmode per a les maniobres d'equilibri que el president Montilla ha de fer. Ja li és difícil maniobrar amb un tripartit en què quan no es despengen els d'Iniciativa, li surten per peteneres els de Esquerra Republicana, que a més haver de controlar les sortides de la tesi dogmàtica del sector intern catalanista. El President Montilla té una mala peça al teler. No té un partit unit i homogeni i a més tampoc ha demostrat capacitat, per a mostrar-se com a partit pròpiament diferenciat del PSOE a Madrid.

Alguns pesos pesants del partit, com l'alcalde de Lleida Àngel Ros ja s'han auto descartar per encapçalar les llistes electorals. Aquest és un símbol més de que la batalla interna al PSC ja està decidida. L'aposta ja està feta i les víctimes seran anunciades després de l'estiu. Amb la qual cosa, el President Montilla necessita allargar tant com pugui la convocatòria de les eleccions, per guanyar un temps preciós que ha de destinar a la reorganització interna del seu partit.

Sembla ser que la renovació de llistes que anuncia La Vanguardia, és un camí cap a la consolidació d'un PSC molt més pròxim al PSOE, per reforçar l'estructura espanyola del socialisme, de cara a les Eleccions Generals de 2012 i poder mantenir Zapatero al govern.

En la meva opinió el PSC-PSOE, ja fa temps que ha deixat de ser la casa comuna de l'esquerra. Amb la qual cosa els socialistes catalans que creuen en la nació catalana federada amb l'estat espanyol, hauran de buscar un espai comú de l'esquerra no dogmàtica. Ja que el nucli dur dels socialistes catalans que voten PSOE perquè no són ni catalanistes ni nacionalistes, s'identifiquen molt més amb els dogmes emanats de la seu del PSOE de Madrid.

Probablement seria millor per a Catalunya tenir dos partits socialistes, un d'inspiració d'esquerra moderada espanyolista i un altre d'inspiració progressista catalana. Potser seria la millor manera de no trobar-se, com ara amb interessos contraposats que l'únic que fan és posar en evidència uns posicionaments polítics antinaturals.

Horta de Sant Joan: a un any de la tragèdia i ni una sola dimissió.

2010-07-18T12:58:00.005+02:00

El dimecres 21 juliol de 2009 es va produir una de les majors tragèdies humanes que ha patit el cos de bombers de la Generalitat de Catalunya. Un incendi provocat, per dos imbècils, va acabar transformant-se en un dels majors despropòsits gestionats per les persones responsables del Cos de Bombers de la Generalitat.

Ha estat un any ple de mentides en el qual s'han invertit tots els esforços necessaris per protegir els màxims responsables polítics.

El conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, sortia dient que l'incendi l’havia provocat la caiguda d'un llamp, quan encara estaven de cos present els bombers morts. Va tenir una especial diligència en sortir als mitjans de comunicació, amb un informe a les seves mans que per a ell era com la Bíblia. Doncs bé, el gener passat després de la detenció dels autors confessos de l'incendi. I després que els agents rurals s’espolsessin les culpes de sobre, argumentant que l'informe que tenien no era concloent i no estava acabat quan Baltasar el va publicar als mitjans de comunicació. Doncs ni davant aquest despropòsit aquest impresentable conseller, va tenir la dignitat de dimitir.

Un altre conseller, considerat com el crac de la gestió, Joan Saura, es va dirigir de forma molt diligent als mitjans de comunicació afirmant que la gestió de l'incendi havia estat perfecta. Aquesta postura cínica, la va haver de rectificar a la Comissió Parlamentària que investigava els fets succeïts. Algú li va dir a Joan Saura que era demencial qualificar la d'actuació perfecta, quan portava cinc morts i un ferit molt greu a l'esquena.

He de reconèixer que la capacitat d'improvisació de Joan Saura com a conseller responsable de l'extinció d'incendis, ha estat impressionant. Va aconseguir que la Comissió Parlamentària es limités només a fer una carta als Reis amb tots els equips necessaris per treballar més segurs en el futur. Però la Comissió no va esmentar en cap moment els perfils professionals i els criteris tècnics, per valorar la capacitat de les persones que estiguin al capdavant del Cos de Bombers.

Davant d'aquest enroc polític per protegir els alts càrrecs de la Direcció General de Prevenció, Extinció d'Incendis i Salvament de la Generalitat de Catalunya, se'm plantegen molts dubtes sobre la seguretat dels professionals del carrer del Cos de Bombers per a aquesta campanya estiuenca.

Bàsicament es van limitar a culpar els dos responsables de l'incendi. I aquest plantejament és cert, ells van ser els autèntics responsables de l'incendi. Però, després d'un any, encara no han sortit els responsables de les cinc morts i el ferit greu. La indignació entre les famílies i els bombers professionals, representats pels seus sindicats, continua sent de neguit i de preocupació per que les persones que dirigien el departament en el moment en què es van produir les morts, continuen avui en els seus mateixos llocs, quan ens afrontem a una nova campanya. Sense reconèixer els errors, difícilment es poden corregir.

L'única esperança que em queda com a ciutadà és esperar que la justícia faci la llum en tot aquest muntatge. He de reconèixer que després dels casos Millet, Garzón o Tribunal Constitucional, he de fer grans esforços per creure que la justícia acabarà sent equànime en la investigació i en la imputació dels autèntics responsables de les morts.

Només em queda que felicitar la germana de Ramon Espinet, un dels bombers morts, per la publicació del seu llibre "La veritat crema", de l'editorial Pagès. En ell, Dolors Espinet, vol provocar la reflexió del lector a l'hora de no acceptar com a veritat, tot el que els responsables polítics ens venen pels mitjans de comunicació.

L'estratègia política catalana és "campi qui pugui".

2010-07-17T19:54:00.004+02:00

La ressaca de la manifestació multitudinària en defensa de l'estatut, ens ha tornat a la crua realitat. Posant de manifest la misèria de la política i sobretot el perfil general de la mitjana dels nostres polítics.

La ciutadania va parlar molt clar el dissabte passat demanant una sola veu i una sola posició, respecte a la defensa de l'estatut del 2006, va ser la més gran manifestació de la història de Catalunya. Ja era de preveure que els nostres polítics viuen d'esquena al poble i en l'únic que es posen d'acord és en pactar les seves prebendes. A l'hora d'aprovar els privilegis i els beneficis de la jubilació per als diputats i diputades del nostre Parlament, a l'hora de garantir uns drets especials per quan deixin la vida política etc.

És cert que alguns guionistes de la manifestació, l'havien dissenyat perquè fos única i exclusivament en defensa de l'Estatut. Però el poble sempre és molt savi i va voler anar molt més enllà del que havien previst els guionistes. El poble va cridar de forma unànime "Independència i adéu Espanya". I aquest crit ha provocat nerviosisme tant a Espanya com a Catalunya.

A l'altiplà espanyol ha crispat els nervis del mateix govern, fent que lo Zapatero hagi de avançar-se negant qualsevol possibilitat de modificar la constitució per adaptar-la a les necessitats del segle XXI. Ha hagut de treure pit per acontentar els barons del PSOE, que ens donen constantment lliçons de nacionalisme.

D'altra banda el Partit Popular suavitza el seu discurs anticatalanista, veient el paper que li tocarà jugar a les pròximes eleccions catalanes. Ara l'anticatalanisme no toca! En aquest moment no és rendible políticament. La bandera de l'anticatalanisme la hauran de treure per a les eleccions municipals i autonòmiques del 2011 i per les generals del 2012. Llavors sí que és electoralment rendible ser molt anticatalà, encara que s'hagin d'utilitzar tones de demagògia.

A Catalunya també ens ha resultat traumàtic el posicionament del poble en la manifestació. L'opció sobiranista que de manera unànime es va sentir des del Passeig de Gràcia fins a la plaça de Tetuan, no pot deixar indiferent a ningú a Catalunya. Pot agradar o no per als interessos electorals de novembre. Però és el que la gent pensa. A partir d'ara cadascú que actuï com més li convingui. El dret a auto enganyar-se el tenim tots i la capacitat d'exercir-lo encara més.

Cap partit polític pot prostituir la voluntat de la gent que va ser la manifestació. El nostre país necessita, ara més que mai, polítics amb Seny i polítics valents que sàpiguen interpretar la voluntat dels ciutadans.

Estic convençut que les catalanes i els catalans necessitàvem tenir proves clares i fefaents que des d'Espanya no es contempla l'encaix sobiranista català. Ha estat necessari cansar a la gent durant més de dos anys amb la creació de l'Estatut, perquè ara, molts que no eren sobiranistes, hagin sortit al carrer cridant sense complexos "Adéu Espanya". També han col.laborat els pallassos del Tribunal Constitucional, al demostrar ser un tribunal totalment polititzat i sense cap autoritat moral per haver dictat la sentència que va emetre. La gent se sent estafada i manipulada per uns magistrats al servei a la pàtria i no de les lleis.

Em vaig trobar a molta gent coneguda a la manifestació. Gent a qui li vaig sentir cridar "Independència" sense haver-se mostrat mai independentistes. Gent cansada de veure que no és possible estudiar cap altre altre camí que no sigui el de la ruptura. Gent dolguda per l'engany del Tribunal Constitucional i gent convençuda del sobiranisme que va liderar els càntics i lemes que es corejaven de forma generalitzada.

Crec que a les pròximes eleccions autonòmiques no guanyarà ni el més independentista dels candidats que es presenti, ni el més moderat i ambigu. Guanyarà el que sàpiga interpretar millor el que els ciutadans van dictar al carrer el 10 juliol.

The independence day.

2010-07-11T17:36:00.007+02:00

Ahir vaig poder viure una experiència que no oblidaré mai, assistint a la manifestació convocada per Omnium Cultural, per reivindicar el dret de Catalunya a sentir-nos una nació i defensar el nostre dret a decidir.

Va ser una diada plena d'encerts en les quals vull destacar l'excel•lent organització de l’Omnium Cultural, però sobretot l'actitud de la ciutadania de cridar als quatre vents el lema de la manifestació "Som una nació. Nosaltres decidim". Vaig poder veure a molts socialistes coneguts cridant "INDEPENDÈNCIA" a ple pulmó, això sí, no portaven a sobre cap símbol independentista.

Abans de començar la manifestació, estava a la cantonada de Provença amb Passeig de Gràcia (just davant de la Pedrera), quan vaig veure un grup de turistes japoneses que li preguntaven a un senyor d'Esquerra Republicana, que repartia unes mans de cartró gegants a les que hi posava el lema "adéu Espanya". Perquè era aquesta manifestació? A lo que el senyor republicà els contestava en un anglès macarrònic (per això jo ho vaig entendre), que la llengua mare d'Antoni Gaudí era el català i que l'autor del monument que tenien davant, formava part d'un poble, del que la cultura havia estat reprimida històricament per una Espanya insegura i temorosa de si mateixa.

Deixant de banda el monument de Gaudí, ens desplacem Passeig de Gràcia avall per arribar al lloc on es fixaria la capçalera de la manifestació. Com que anàvem en representació del col•lectiu de persones amb discapacitat, ens acostem al lloc de la capçalera on havíem de ser. En aquest moment va ser en el què vaig sentir més vergonya de la classe política que tenim. Per la poca vergonya que tenen els polítics amb un càrrec públic.

Sobre les cinc de la tarda van començar a arribar cotxes oficials amb vidres foscos dels que sortien personatges més o menys histriònics. Comparteixo que iniciés la manifestació una gran senyera de la que seguissin els màxims presidents de les dues institucions catalanes. Tant el president de la Generalitat com els expresidents i el president del Parlament com els seus expresidents, per una qüestió de respecte a les institucions i a les persones que les representen o han representat. Però d'aquí cap enrere ni diputats, ni alcaldes, ni presidents de diputació, ni molt menys regidors. Tots aquests haurien d'haver estat diluïts darrere de la pancarta de l’Omnium Cultural, com a ciutadans del carrer.

La ciutadania els escridassava quan avançaven amb moltes dificultats. Ells no eren els protagonistes, el protagonista era el poble català i ells com a servidors del poble havien d'haver-se diluït darrere de la pancarta de la societat civil, sense esperar a ser fotografiats en primera línia com si ells haguessin estat els artífexs de l'actual situació.

Cada dia em reafirmo més en la mediocritat des nostres polítics, tenim uns polítics que van amb els llums curtes i només valoren els resultats a curt termini. La proximitat de les eleccions catalanes els ha posat massa nerviosos i tots aspiren a acaparar el protagonisme dels actes públics en què ells no pinten res.

Les persones que ens trobàvem al voltant de l'entitat organitzadora, vivíem l'esdeveniment com una forma d'expressió lliure de les nostres aspiracions. Hi havia alegria en les salutacions i en els bons propòsits que ens desitjàvem mútuament. Vaig tenir l'oportunitat de saludar a un bon amic del que feia anys que no sabia res. La manifestació em va permetre retrobar-lo.

El poble català va donar una autèntica lliçó de civisme, de conviccions d'auto afirmació i de voler ser. Catalunya va dir de forma clara i contundent "si aquest és el model d'Espanya que ens proposen, Adéu Espanya".

Però hem vist com aquesta mobilització sense precedents del poble català, ha causat nerviosisme i malestar a la prudent mediàtica madrilenya. Només cal veure que els mitjans de comunicació dirigits pel nacionalisme espanyol cavernari, han ocultat als seus ciutadans l'autèntica magnitud de la mobilització a Catalunya. Una prova palpable és la xifra facilitada per una empresa especialitzada que ha estat contractada per l'agència EFE, que ha xifrat en 50.000 els participants en la manifestació. Quan la guàrdia urbana parla de 1.100.000 participants i els organitzadors de 1.500.000 catalans mobilitzats. Per tant, és fàcil de constatar que la desinformació de la ciutadania continua sent una de les estratègies de la Brunete mediàtica.

Tot hi el silenci informatiu, la Casa Reial, l'Exèrcit, el Congrés i el Senat hauran de revisar quina és la postura que adopten per encaixar el model de Catalunya dins del funcionament d'una Espanya plural i democràtica. Sense la politització de tribunals de disseny fets a mida o la modificació de lleis que s'adaptin a la nova realitat.

El món ha vist que Espanya no té només el problema de la crisi econòmica i el problema de l'elevat nombre d'aturats. Espanya ha de resoldre definitivament quin és el seu model d'estat en el que els pobles que la conformin, puguin sentir-se còmodes dins d'un estat federal i lliure.

Ahir més d'1 milió de persones vam estar cridant "Espanya no és el nostre lloc. Adéu Espanya".

Som una nació. Nosaltres decidim.

2010-07-09T19:28:00.004+02:00

Aquest és el lema amb el qual s'iniciarà la manifestació per a la reivindicació de la dignitat de Catalunya. Una manifestació en què s'ha produït un lamentable debat, ocasionat per la proximitat de les eleccions catalanes, que l'únic que ha fet és empetitir més la imatge dels polítics del nostre país.

S'ha aconseguit una unitat en l'últim moment, que entenc que s'ha fet únicament i exclusivament de cara a la galeria. Em sembla que el poble català no es mereix tanta mediocritat política.

Els catalans tenim fama de ser persones assenyades. El famós "seny", que impliquen saviesa, judici mesurat i sobretot sentit comú. Proves hem donat al llarg de la història de saber estar i sobretot de defensar "lo nostre". Per, com no podia ser d'altra manera, l'antítesi del seny és la rauxa, com rampell, cop de sang o geni. Que podríem definir com un debat o lluita entre la virtut i el pecat.

La manifestació de dissabte necessita treure una bona dosi de rauxa al carrer per demostrar a Europa, que Catalunya aixeca la seva dignitat sense agenollar-se davant dels pallassos del Tribuna Constitucional. No estic dient que traguem les falçs per donar un "bon un cop de falç". Sinó que es vegi el poble català defensant els seus drets i sobre tot el seu Estatut, utilitzant l'arma que més bons resultats li ha donat al llarg de la història que és el "SENY".

Espanya hauria entendre que Catalunya és la terra on un insigne personatge de Cervantes com el Quixot, va escollir per recobrar la raó. No oblidem que el il·lustre hidalgo, insígnia de l'espanyolisme, va embogir en el seu periple per terres castellanes i va haver de ser a Catalunya on va recobrar la raó abans de morir. Potser Cervantes ja ho va deixar escrit entre línies. Però a l'altiplà castellà això no van arribar a entendre-ho.

Demà seré a la manifestació perquè crec que és necessari. Per què l'anticatalanisme radical que esperonen alguns, tenen por de la reacció que la societat catalana sigui capaç de donar. I jo vull contribuir a confirmar aquesta por i que entenguin d'una vegada per totes que "SOM UNA NACIÓ I NOSALTRES DECIDIM".

Per tant, demano a tots els catalans i les catalanes que no puguin assistir a la manifestació, que pengin en els seus balcons la senyera com a símbol d'adhesió i posicionament a favor de la nostra cultura i de la nostra nació.

Crònica d'un Estatut avortat.

2010-06-29T17:41:00.004+02:00

El dia ha arribat. Aquesta colla de impresentables que tenien el càrrec caducat, ha exercit el que i tenien decidit des del principi. Estava clar que els jutges "teòricament progressistes" s'han carregat l'inici de la vertebració d'una Espanya Federal.

És molt clar que el PSOE necessita una bona agència de selecció de personal, per que si el Manuel Aragón, amb els seus flirtejos amb l'ala conservadora, o la María Emilia Casas que exercint de presidenta li tremolava el pols cada vegada que havia de decidir decantar la balança cap al costat progressista o conservador, eren els escollits pel Partit Socialista per garantir un equilibri al Tribunal Constitucional. Realment els han fet la Pirula als seus mentors del PSOE.

Hem assistit a un espectacle vergonyós. Veure com un tribunal que, en teoria, hauria de dedicar-se a valorar l'adequació tècnica de les lleis respecte de la constitució espanyola del 78. S'ha transformat en una baula de la cadena de transmissió d'una ideologia inspirada en un anacrònic nacionalisme espanyol. Ahir el Tribunal Constitucional va emetre una sentència purament política. Ha estat la constatació que el nacionalisme espanyol té por d'un poble com el català, que sempre ha tingut la seva mirada posada molt més enllà dels Pirineus.

Ahir quan vaig veure a Soraya Sáenz de Santamaría dient, amb la boca petita, que era necessari que hi hagués una resposta pacífica i acatar la sentència. Em vaig convèncer de que des del nacionalisme espanyol més recalcitrant, es té por de la resposta d'aquesta tribu que habita a l'Est de la pell de brau.

Ara ens toca veure com reaccionaran els nostres polítics. Tothom ha tingut quatre anys per pensar-se com reaccionaria quan això succeís. Perquè tots estàvem convençuts que tard o d'hora això passaria.

No tinc massa esperança que aquests politiquets sàpiguen gestionar amb sentit d'estat aquesta situació. Hi ha una temptació, massa llaminera, que és la de les eleccions catalanes del proper novembre i això facilitarà que tots intentin capitalitzar el seu protagonisme amb rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional. Crec que si no es renuncia al lluïment personal dels primers espases de la política catalana i dels interessos partidistes, correm el perill que la ciutadania els envii a prendre pel cul i no vagin a votar a les pròximes eleccions.

Els ciutadans demanem coherència i accions resolutives. L'estatut es va aprovar amb un ampli consens polític al Parlament de Catalunya i amb un ratificació contundent per la ciutadania al referèndum. És just i lícit que tots vulguin sortir a la foto de la reivindicació, però és necessari per al país que la imatge que transmetem cap a l'exterior sigui d'unitat política, institucional, social i ciutadana.

Demostrem a tots aquests pallassos del Tribunal Constitucional que la seva funció ha acabat i que han estat a l'altura de les expectatives negatives que havien generat.

No és moment d’ACATAR una sentència injusta. És moment d'ATACAR les institucions polititzades per servir d'instrument a uns interessos colonialistes centrats en l'altiplà castellà.

Personalment crec que se'ls ha vist el ferret quan han derogat l'article que equiparava l'esforç econòmic amb el que Catalunya havia de contribuir a les arques de l'estat, amb el que fessin les altres comunitats autònomes en aquest mateix sentit. Aquí han deixat molt clar per al que ens volen, ens volen única i exclusivament com la gallina dels ous d'or.

Vivim en una societat on la principal crisi està en els seus propis valors.

2010-06-26T21:33:00.005+02:00

En aquest període de la vida en què s'està parlant d'una crisi globalitzada a nivell econòmic, en aquest país hem de parlar també d'una crisi de valors, d'una crisi d'ètica, de moral, de la forma en què s'està fent política, de l'administració de justícia totalment ineficaç, de l'estancament en el poder de persones deshonestes, hipòcrites i allunyades dels problemes reals de la societat i del sentiment majoritari dels ciutadans.

Vivim en una societat en la qual es continuen valorant en excés aspectes com: el poder, l'ostentació, la riquesa i l'èxit social. Altrament, valorscom: la compassió, la llibertat, la humilitat, la generositat, la justícia, la pau, la tolerància, l'honestedat, la lleialtat, el respecte i la confiança ja no són les qualitats que caracteritzen els ciutadans al món. És urgent que hi hagi un canvi perquè mentre no resolguem la nostra crisi de valors individual i les nostres accions siguin congruents, seguirem vivint en un món on és el mateix ser dret que traïdor, ignorant o savi, generós o estafador, bo o dolent.

Estem veient atacs de corrupció i mala gestió, que comencen a escalfar la campanya electoral per les properes eleccions a Catalunya. Això que hauríem d'entendre com un mer forcejament polític per veure qui marca més paquet, està deteriorant profundament el nostre sistema democràtic. Els ciutadans estem cada vegada més farts de veure a uns polítics sense propostes clares per treure'ns de la situació econòmica en què vivim. Bàsicament els coneixem pel nivell d'imputació en què "suposadament" se'ls s'involucra en determinats escàndols. Sembla com si el que hagués de sortir elegit com a nou President de la Generalitat, sigui el que menys brut estigui en tot aquest fangar.

Tinc la sensació que hem de votar el que menys merda porti a sobre, no al que es comprometi a portar el millor llibre de ruta per sortir del túnel en què estem fotuts.

Crec realment que una societat basada en individus amb valors és la clau per a una convivència més sana. Les lleis civils no són suficients. S'hi estableix només l'elemental per assegurar una convivència mitjanament decent, però no n'hi ha prou amb només "complir la llei". Els valors van molt més enllà de complir el reglament de trànsit, van a l'arrel de les coses. Podem cometre l'error de dir que coneixem i vivim els Valors, pensant que "som bons" de forma elemental: "si no robo, llavors sóc honest".

La societat exigeix un comportament digne en tots els que participen d'ella, però penso que cada persona es converteix en un promotor de Valors, per la manera en què viu i es condueix. El primer que hem de fer per conèixer els valors, és desenvolupar la nostra capacitat d'observació, atenent primerament a tot el que es fa a la nostra persona: hàbits, actituds, modals i la forma en què ens relacionem amb les altres persones, distingint amb claredat les actituds positives i negatives que tenim.

Tinc molt clar que hem de evolucionar cap a un nou concepte de ciutadania, en el qual ens centrem en l'accés a la cultura i al coneixement, com un autèntic factor que faciliti una plena igualtat, poder reconèixer en l'honradesa un dels valors inexcusables per aspirar a una acció política. Com va dir Ciceró: "La honradesa és sempre digna d'elogi, encara que no t’aporti cap utilitat, ni recompensa, ni profit".